Misèries valencianes, per Ferran Sanz

2 maig 2014 01:00h
En la terra de les flors, de la llum i de l’amor, tenim –com en totes bandes– les nostres grandeses i les nostres misèries. En els últims anys, no obstant, les darreres han ocupat un lloc preeminent, gràcies en gran part –però no en exclusiva– als il·lustres napicols i moniatos que ens desgovernen. Com que no paren de fer-ne, i de tots colors, ací en va una xicoteta mostra per a què veieu si la necessitat d’obrir finestres de bat a bat no és urgent! (i una vegada obertes, mirar que ningú no les tanque, ni des de fora... ni des de dins)

Rus, de vocació president

A Alfonso Rus, president del PP provincial, de la Diputació de València i de l’equip de futbol del seu poble, Xàtiva, –la ciutat socarrada clàssica, la moderna és ja el meu poble, amb un renovat Neró al seu capdavant– se li ha posat entre cella i cella que vol ser, també, president del València Club de Futbol. No en tinc cap dubte que seria un mandatari a l’altura dels que ha tingut la institució en els darrers temps; el cas és que aquest desig, una mostra més de figuració i demostració de poder, ha provocat un autèntic terratrèmol al seu partit, precisament perquè ell defensa els inversors de capital rus que li han promès el càrrec, mentre que Fabra aposta –els altres manen, el moniato obeeix– per un conglomerat vinculat al gendre d’Aznar. Els detalls són obscens i superflus, i molt podríem parlar del tema, amb Bankia i la nefasta gestió econòmica popular, en tots els sentits, pel mig.

Allò central, no obstant –i deplorable– és que el provincianisme i el caciquisme dels dirigents populars, que de valencians només tenen el nom i prou, no té límits. Siga un club de futbol o altres béns materials i immaterials més elevats espiritualment parlant, acabaran mangonejant-ho tot i s’ho carregaran –més encara– tot al coll. Però visca València! I visca el València! Per cert, l’última del personatge, molt interessant, un dard en l’ull a un dels seus diputats: en declaracions fetes despús-ahir sobre l’incendi de dissabte, va respondre, textualment: en eixos casos s’ha de fer cas del que sap, i els que saben són els bombers. Hi ha qui es pensa que eixes coses no tenen conseqüències... i sí que les tenen. I quan passen, l’ajuntament és el responsable. Avís per a navegants... Rus serà com serà –bàsicament un bròfec i un milhòmens– però ningú no ho pot negar: parlar, parla clar...  

Amagueu els ànecs, que ve el triparty!

Quan els que han gaudit d’una posició política d’autèntic privilegi durant un cert, massa, temps –avalada, no ho oblidem, per una majoria electoral conscient– veuen l’aigua darrere taula, aleshores comença la por, i la por té sempre conseqüències en forma de reaccions desesperades, algunes d’elles ben surrealistes. Fa un cert temps que, veient perillar la pataqueta, –és l’únic que els importa– les lúcides ments populars nostrades han posat en circulació un document –pretén, sense èxit, ser un argumentari– que faria les delícies de psicoanalistes de mig món: porta per títol No votar al PP o abstenerse es votar por la izquierda radical, i en el qual es qualifica la hipotètica –i necessària, sempre i quan no la caguen– aliança entre PSPV, Compromís i EUPV com a tripartito catalanista, leninista y batasuno. Les referències al tripartit català i a la mala premsa que va tindre –tot cal dir-ho, van cometre errors i greus– és l’eix al voltant del qual pretenen espantar el personal. Mireu, mireu...

El pamflet, evidentment en castellà, té perles com aquesta: el futuro tripartito –quanta por tenen, mare.... Ja ho donen per fet!– está a favor de la quiebra del Estado de Derecho; no cree en la democracia occidental; se carga la seguridad financiera y la libertad de empresa; sus propuestas conducen al desastre económico, despilfarro e ineficacia en la gestión; promueven la violència, defienden un modelo educativo fracasado al tiempo que son contrarios a la eficiencia en la gestión sanitaria i propugnan el anticatolicismo contra la Iglesia. No seguiré, no reproduisc pornografia. Només un parell de consideracions; 1) els autors mereixen un premi, no puc discernir de quina classe: no es poden escriure tantes barbaritats en tan poc d’espai; i 2) Li diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat? Això de “desastre, despilfarro, ineficiencia” i la resta és, més que una broma de molt mal gust, la constatació que els populars –i els seus votants, i tots els que es creuran el que s’hi diu– viuen a un món paral·lel, de fantasia. Ai, quin País ens deixen... Això és herència, això, i no la de Zapatero!


Abril Martorell i el PSPV

Com deia al principi, i he esmentat en anteriors escrits, la indigència intel·lectual no és patrimoni de cap ideologia, ni exclusiva del partit –encara, però ja per poc temps– governant i majoritari del Sénia al Segura. Els més votats de l’oposició –almenys, també fins ara– també tenen de tant en tant algunes actuacions certament desconcertants, amb les quals descol·loquen a propis i a aliens, com per exemple la participació activa en el gran desplegament que es va dur a terme fa pocs dies al Cap i Casal amb motiu de la dedicatòria d’un carrer a l’exministre d’UCD, el conservador Fernando Abril Martorell. Els dirigents i exdirigents –Lerma, Calabuig i altres– representats en la delegació socialista proferiren grans lloances a un personatge fosc i nefast per als valencians com va ser aquell, promotor de la famosa Batalla de València, fomentador actiu –no hi ha memòria, i qui en té no la vol gastar– de la persecució d’uns símbols legítims, i culpable que els valencians no tinguérem –amb la inestimable col·laboració del simpàtic d’Alfonso Guerra– un Estatut de primera.
 

Vist això, no em queda clar si aquest PSPV és el batasuno, el catalanista o l’anticatólico que diuen els populars, perquè un dels tres ha de ser; el que sí que tinc coll avall és que actuacions com aquesta no ajuden a res. O sí.. potser per tendir ponts de cara a la coalició a l’alemanya que tant estan fomentant importants sectors empresarials i poders fàctics i casposos de la ciutat del Túria. Esperem que no. A La transició perdérem bous i esquelles, no sempre per culpa de la dreta rància: van tindre còmplices. Por em fa comprovar a què poden fer-nos renunciar més endavant, uns... i altres. No voldria arribar a comprovar-ho. Malgrat tantes misèries, malgrat tot, la tossuderia per recuperar el País no ens ha de fer perdre de vista el nord. Estem obligats a perseverar. Estem obligats a no decebre –ara menys que mai– els nostres conciutadans.

Salut i País, xiquets... i fins la setmana vinent!

Descargas

next