En l’exercici diari de la docència, els professionals que ens hi dediquem gaudim –almenys fins que al sinistre Wert li passe pel cap– de l’anomenada llibertat de càtedra, que garanteix la potestat d’aplicar de manera personal, adequada i argumentada els continguts i valors que mirem de transmetre als nostres alumnes, així com la llibertat de pensament i expressió. Amb una altra classe de ministres, els de l’església catòlica –el raonament, però, és aplicable a d’altres confessions– passa quelcom de semblant: amb la base del credo que defensen i les màximes i ensenyaments recollits als diversos textos sagrats, pontifiquen al seu aire sobre el que han de fer i el que no els seus fidels i adeptes diversos, i àdhuc els que no ho són, en una extralimitació flagrant i una invasió competencial perenne. No obstant, tant uns com altres tenim uns límits: aquest marge dels primers, aquest proselitisme dels segons, són legítims mentre es tracte de convèncer amb arguments i no s’obligue els que no pensen com ells –al contrari del que s’ha fet al llarg de la història, sovint a sant i fetge, com per exemple durant èpoques fosques com la dictadura i el nacionalcatolicisme imperant– a acatar postulats i creences a la força. I és que alguns d’aquests ministres es pensen que encara som a aquells temps tan foscos…
Tenen motius per sentir-se a gust; emparats per un govern reaccionari i retrògrad que sap molt bé el que es fa, tota una nòmina de personatges desfasats n’amollen a diari de ben grosses amb total impunitat. Són absolutament intolerables –i, no ho oblidem, gens democràtiques– intervencions efectuades per alguns elements que no s’adiuen amb els temps que corren ni amb la societat on vivim. Els males bèsties –no es mereixen altre qualificatiu– del bisbe de Granada o el capellà que ha dit aquests dies: antes había moral; el hombre pegaba a la mujer, pero por lo menos no la mataba i s’ha quedat tan ample –sort que Déu és amor– demostren a diari, quan desbarren així, que el seu allunyament de la societat és proporcional a la seua pèrdua real d’influència, encara que no ho semble. Potser els donem massa audiència i per això es creixen: això no passaria si haguérem bastit els fonaments d’un Estat realment laic, en què tothom tinguera el seu lloc definit, però com en tants i tants aspectes, també en això aquesta Espanya on vivim ha fracassat. Els ciutadans hem de poder triar què volem creure –si és que volem fer-ho– però en tot cas amb uns límits clars, que no són altres que el respecte i la tolerància envers tothom. Tan fàcil com és… i tan difícil com sembla, per a alguns!
Hisenda i futbol: l’estranya parella
Estem assistint a un dels finals de lliga més apassionants dels últims anys, amb tres equips i no dos en disputa. Sí, us parlaré de futbol, ara, però no per fer de Bruja Lola –no encerte cap travessa– ni per aventurar-ne pronòstics; ho agafaré des d’una altra perspectiva. I és que, aquesta setmana, Hisenda –que diuen que som tots, però no en quina mida– els ha tocat la corfa a Iker Casillas i Xabi Alonso i ha fet pagar al primer –perdó, quan es tracta de gent famosa se’n diu eufemísticament regularitzar, d’això– dos milions d’euros que, pobret, se li havien oblidat de constatar –qui no té descuits com aquests!– a la declaració, segons que es desprèn de diverses i contrastades informacions publicades. Res comparable amb l’espavilat de Messi i el seu entorn, el cas més flagrant de tots –que jo siga soci del Barça i, per tant, com dic sovint de broma, propietari d’una estelleta de l’ungla del dit menut del peu esquerre del millor jugador del món, no m’impedeix dir les coses pel seu nom– perquè ha hagut de fer bons, segons fonts judicials, la gens menyspreable xifra de vint milions d’euros per fer-hi en paus. Els interfectes, por ser vos quien sois, reben amables avisos, tractes de favor i fins i tot se’ls apliquen substancioses quitances per fer el que tenen obligació: pagar de bestreta, com ens obliguen a tots.
A mode d’epíleg…
Quan tiraran mà als clubs de futbol pels deutes amb la Seguretat Social? No mai. Quan mamprendran els estats l’abolició dels paradisos fiscals? El sol fet de plantejar-ho sembla una broma. No interessa a ningú agafar el bou per les banyes. A l’Estat espanyol se li calcula una evasió fiscal –estimacions a la baixa– de trenta-quatre mil milions d’euros anuals, i no ho fan ni llanterners ni fusters, sinó els peixos grossos que alimentem entre tots. Però no hem de patir, tot s’arreglarà si el pare cobra. Ara s’acaba la lliga, però després ve el mundial, en acabant la pretemporada, i amb ella el rum-rum de fitxatges engrescadors, i tornarem a fer bullir l’olla i no pensarem –perquè pensar és una activitat perillosa– en allò realment transcendent, en tot allò que sembla no tenir cap importància, quan la té tota… Quan Marx estava en plena forma –a mitjans del segle XIX– encara no s’havien inventat el famós esport ni, per suposat, la televisió; superat el filòsof alemany, cent-cinquanta anys després, diguem tots junts amb devoció, germans: gràcies a Déu que tenim futbol… i Telecinco!!!
Salut i País, xiquets… i fins la setmana vinent!
