La notícia de l’abdicació del cap d’estat ens va agafar ahir a tots per sorpresa, però ens equivocaríem –si fem honor a la veritat i cas als esdeveniments dels darrers anys– si consideràrem que l’anunci no estava suficientment motivat. Als setanta-sis anys, el fins ara rei és ja una persona amortitzada físicament i políticament: en primer lloc la salut l’ha fet caure en un deteriorament progressiu, que ha minvat notablement la seua capacitat de reacció; en segon terme, la consideració de la institució monàrquica ha caigut a mínims històrics degut a demèrits propis –els escàndols, relliscades i errors que han protagonitzat membres de la seua família, amb ell al capdavant, li han passat una factura determinant– i per últim la societat i la realitat política han canviat tant que res no s’assembla a l’època daurada en la qual pactes vergonyosos i autocensures institucionalitzades van construir, amb l’ajuda indispensable d’una classe política servil, un
mite que a la majoria ara ens queda ben lluny. Aquests dies els mitjans aniran plens de glosses interessades i hagiografies modèliques, se’ns repetirà fins l’avorriment que
ens va portar la democràcia i que
ens va salvar del colp d’estat, i… I, per cert, ja no es parlarà d’altres coses…
Aquesta abdicació és –ho va reconèixer ahir el rei mateix, veladament, al missatge retransmès per ràdio i televisió– una sort d’actualització de la monarquia, una última oportunitat de salvar la corona –i el propi estat– en la seua hora més negra. Estan espantats i molt. Factors com el significatiu augment del sentiment republicà entre els ciutadans, les implicacions d’un procés català en el seu punt àlgid, reflectit per una voluntat cada vegada més majoritària per decidir el seu futur, i per últim la crisi sistèmica evidenciada fa escassament una setmana pel resultat de les eleccions europees, demanen un canvi de rumb, un aggiornamento mitjançant el qual, com deia el protagonista de la novel·la de Lampedusa, tot canvie per a què en realitat no canvie res. Perquè això és el que pretenen, com si un simple canvi de cromos millorés un àlbum gastat i vell. Però el poble ara, al contrari de mitjans dels setanta, no té cap por, ni del passat ni del futur. Aquella constitució, alguns articulats de la qual van ser redactats pels militars, és avui paper mullat en molts aspectes, uns dels més importants el de l’estructura territorial i la figura del cap de l’estat. Ha arribat l’hora d’escriure la història, no que ens la donen escrita.
Els partits tradicionals, i fins fa poc hegemònics, tancaran files –ja ho estan fent, per boca dels seus principals líders– entorn al nou rei, de nom Felip VI –de nou un Felip, corren mals temps per a la lírica– malgrat l’opinió, m’atreviria a dir majoritària, de les bases d’un partit com el socialista. Diran, és clar, que és per responsabilitat institucional, perquè la constitució així ho recull, i no admetran dissidents. Ahir vaig veure a la xarxa els comentaris de molts afiliats i simpatitzants del partit amb els quals m’identifique parcialment –perquè allò més important no és el cognom, sinó el nom, i un nou regim republicà espanyol tampoc no seria el meu– demanant referèndums, l’assoliment d’una tercera república… Molt lloable, certament, però què faran quals els seus líders els criden a l’ordre? Se n’aniran? Després, que s’estranyen que diumenge passat alguns quedaren com quedaren… Els va la vida, i a cada bugada estan perdent un nou llençol. Per altra banda, des del partit del govern es veu amb bons ulls el relleu generacional perquè creuen que així quedarà tot blindat –allò que els seus pares i avis, llepons de Franco, deien atado y bien atado– i em sembla que s’emportaran també un disgust i dels grossos. Els queda una rosà.
En definitiva, Espanya és davant d’una cruïlla històrica, d’una oportunitat única. Caldrà decidir si es vol perpetuar un règim que va tindre un mal començament, cosit amb por i malament, que consolidà unes estructures derivades de la
legitimidad del 18 de julio, o per contra si vol construir de bell nou un estat renovat, modern, de futur, per a tots, en el qual molts que avui no la veuen, podrien tenir cabuda. No parle per mi, jo ja he decidit, i sincerament no hi tinc molta confiança: veurem com els que tant s’omplin la boca amb la paraula
democràcia i, no obstant això, impediran una vegada més que el poble s’expresse i diga quina classe d’estat vol i com el vol, quedaran desproveïts de legitimitat, amb caràcter definitiu, per erigir-se en representants del poble. Ha arribat el final d’una etapa, un final de cicle, i toca mullar-se, opinar, decidir… però sobretot actuar. Després, que ningú no es queixe.
Salut i País, xiquets… i fins divendres!
