Dir Bon dia!
Sempre que entre a classe, a qualsevol hora del matí –a primera sempre és un bon dia personalitzat, a mesura que van entrant-hi– dic aquestes dues paraules. En dic un de general que la immensa majoria em torna i fins i tot molts s’hi avancen i sóc jo qui conteste. M’agrada fer-ho. M’agrada que ho facen. Mai no comence sense aquesta introducció, és com una targeta de presentació… No puc queixar-me, en aquest sentit, ja que tinc alumnes educats en gran mesura, i excel·lents persones la immensa majoria, però el tracte amb adolescents –i amb uns quants adults, ja que en parle, que en compte de donar llum donen fum– et fa veure com ha canviat tot des que eres a l’altre costat, assegut entre els pupitres escolars. Quan veus que algun d’ells no té clars certs conceptes bàsics –de l’excepció estem passat perillosament fins a la norma– penses que allà s’hi hauria d’anar com abans, si més no amb aquesta lliçó apresa. I no només a l’hora de saludar, també quan t’interrompen quan parles, quan no es respecten els torns, quan sents comentaris fora de lloc, que pretenen ser ocurrents o graciosos si algú, uns o altres, estem parlant… Després, és clar, es molesten si hom els fa el mateix. Ho veuen injust, llavors…
Família i escola
Als centres educatius mirem de formar alumnes preparats, però sobretot persones capaces de ser autònomes i socialment competents. Aquest és el plantejament que he sostingut sempre i que mire de dur a terme curs rere curs, en la mesura que les meues limitades capacitats em deixen. Però aquesta feina, que és moltíssim més que una feina, és molt més difícil quan notes que la societat no ho té tan clar, quan sembla que va cap a un altre costat, quan veus que els estímuls que reben a fora –mitjans, entorn– són contradictoris. Amb el temps moltes famílies han delegat en l’escola o l’institut funcions que els pertoquen a ells… i quan volen adreçar l’arbre, ja no poden. Mon pare em va dir de menut que sempre que entrara en qualsevol lloc diguera bon dia i que encara que no em contestaren, continuara fent-ho. També que no has de fer amb ningú el que no t’agrada que et facen. I que s’han de demanar les coses per favor. I mil consells més, mil lliçons de vida senzilles i efectives que van configurant-te, que continuen sent vàlides. Nosaltres, els que ho tenim clar, no hem de dimitir, no hem de fer la deixadesa que fan alguns, o fomentarem un món inhòspit en el qual l’individualisme mal entès acabarà amb tot.
En anteriors articles n’he parlat, i avui s’escau recordar-ho: puges a un tren i el veí parla per telèfon, a crits, amb el seu interlocutor, tan fort que ets capaç de sentir el que l’altre li respon, t’importe o no. Al seient d’enfront, un individu té la música –per dir alguna cosa– engegada a tota virolla, posant a prova la capacitat tècnica de l’aparell i la paciència de les víctimes de tan molesta amenaça acústica. Hi puja una persona gran o amb problemes de mobilitat i la majoria es fan els adormits, còmodament aferrats i instal·lats als seus seients. Presencien actituds contràries a la convivència i miren cap a un altre costat o es canvien de vagó perquè pensen: això no va amb mi. I també hi ha els que posen les potes a la plaça d’enfront, els que no es lleven la gorra ni per dormir… Pararé ja, m’estendria massa. Tot plegat és molt més que una conspiració contra el silenci, és molt més que un simple estat d’ànim puntual o una qüestió d’estil o moda: es tracta, bàsicament, d’educació, en aquest cas de mala educació. I això no s’ensenya a l’escola ni és una assignatura: es porta après de casa o no es porta. Tots viatgem dalt d’aquest tren, però sembla que no tots anem en la mateixa direcció. I és una llàstima. Una vertadera llàstima…
Salut i País, xiquets… i fins la setmana que ve!
