Escriure…, per Ferran Sanz

En uns dies acabarà la temporada laboral i amb ella, com d’habitud, arribaran vacances. També me n’agafaré, com de costum, pel que fa a la meua faceta d’articulista setmanal –hi ha hagut setmanes de dos i setmanes sense: cap per mans, doncs– dels textos amb els quals he entrat –demanant-vos, això sí, permís– a les vostres pantalles periòdicament, amb millor o pitjor encert. Ens hem acompanyat mútuament, estimats lectors, durant aquests mesos que han anat farcits de temes, la major part d’actualitat però també d’altres caires. Sabeu que, com el fotògraf de la imatge que he triat per a il·lustrar l’article d’avui, el darrer… de la temporada, m’agrada observar la realitat i donar-hi el meu punt de vista –que podem compartir o no– sobre aquest tema o aquell altre. Això té, no ho negaré, els seus riscos –en alguna ocasió algun amic m’ha dit: algun dia et tancaran– però qui en major o menor grau té una projecció pública els ha d’assumir. En definitiva m’agrada escriure i ho faig, i no només articles, des de fa força temps. Ara toca, temporalment, deixar de costat el teclat, si més no en aquesta vessant.

Durant aquest període de deu mesos, que va començar la primera setmana de setembre i que finalitze ara a finals de juny, n’he escrit exactament quaranta, que prompte es diu, i hi he parlat de molts temes, principalment de política, estatal i nacional, o societat i comunicació; també sobre música o justícia, l’assassinat de mitjans o el futur que ens espera, amb especial esment als temes del sempre perillós conformisme i l’ensenyament –un dels meus preferits– des de diverses perspectives… Fins i tot he fet ressenyes de llibres i m’he atrevit amb algun experiment literari i visual. He intentat variar sovint d’àmbit i assumpte, per no fer-me pesat i, quan tenia ocasió, intentava sorprendre-us amb un enfocament innovador. En tot cas, segons el tema, en tots ells m’he mostrat crític i àcid, irònic i burlesc, amarg però esperançat i positiu alhora. I he intentat fer-me entenedor i mostrar complicitat amb vosaltres, lectors. N’estic relativament content, dels resultats, però sent el cansament d’un final d’etapa, i quan això passa el millor és agafar-s’ho amb calma, posar un punt de pausa i reflexionar. I això vaig a fer.

Sí, encara que no ho semble, aquesta activitat periodística no és exempta d’un cert sacrifici intel·lectual i personal; no només cal pensar durant la setmana de què parlaràs, què pot agradar o què no, com ho enfocaràs, i finalment, una vegada enllestit, pensar en llur distribució i difusió; m’agrada, sobretot segons el nivell d’autoexigència i un ideal gairebé noucentista d’obra ben perfilada i constantment revisada, que quede un resultat suficientment redó, ben acabat, amb una estructura clara i definida i un segell recognoscible. No sempre ho he aconseguit, en sóc conscient, però el que no m’arribaria a permetre és que hagués avorrit, amables lectors, als que heu estat tan amables amb mi durant tot aquest temps. Des d’ací el meu agraïment més profund als més de sis-cents de mitjana setmanal que m’heu seguit des d’un lloc o altre, amb el portàtil o el fix, des d’una tauleta o des del mòbil, a hores benignes o d’intempestives, mentre esmorzàveu o fèieu temps per alguna activitat molt més plaent… I com no, el meu agraïment a LA VEU per donar-me una finestra des de la qual m’he deixat i us he pogut veure.

M’ho he passat molt bé escrivint. No obstant, potser dedicaré més temps, a partir d’ara, a la literatura –a l’altra, que els gèneres periodístics bé que en formen part–;potser el món no necessita més escriptors, potser en certa manera està tot dit, però voldria donar una oportunitat als meus contes breus i llargs, als iniciats i als que encara són a les beceroles, als meus projectes de novel·les tantes vegades iniciades i mai acabades del tot, a la ficció i a la creació de personatges, trames i espais. Al meu cap bullen mil idees, les de tot lector àvid que recomana, durant aquest estiu i sempre, que no deixeu de llegir i, si podeu i en teniu costum, d’escriure –a mà o al teclat d’un ordinador, amb estilogràfica o fent lliscar el tou dels dits pel plàstic– perquè és, sense cap mena de dubte, una activitat meravellosa i gratificant. I ara tornem als articles, per acabar: hi ha grandíssims opinadors que no faran vacances, que et cau la bava quan els llegeixes, dels quals n’admires l’estil. A LA VEU en teniu uns quants i de ben bons. Gaudiu-ne. Gaudiu-los. I, si tot va bé i el destí no ens és advers, ens podrem retrobar al setembre…

Salut i País, xiquets… i BON ESTIU!