Contra els lerrouxistes antisistema valencians

 
Quina és la importància de la reivindicació del Dret a Decidir del País Valencià (DaD del PV)? En determinats sectors de l’esquerra política i social valenciana, hom pot detectar unes actituds que indicarien que, per a aquests, és ben poca. Per tal de caracteritzar aquestes postures, pot ser molt útil emprar el concepte de “lerrouxisme antisistema”, utilitzat per Manuel Delgado en un article imprescindible[1]. L’antropòleg català es refereix amb aquesta expressió al perill que determinats moviments de caire inequívocament rupturista i emancipador (Delgado fa una referència expressa a Podem i a Guanyem) acaben fent-li el joc a l’unionisme espanyolista. Això podria ocórrer en el cas que les plataformes impulsades respectivament per Pablo Iglesias i Ada Colau caigueren en el parany de: “confondre la dreta nacionalista que hem vist empastifada de corrupció i que ha estat fins ara la gran servidora dels interessos de la monarquia espanyola a Catalunya, amb un catalanisme popular i d’esquerres cada cop més escorat cap a posicions independentistes”. Es tracta d’una confusió freqüent també (com no podria ser d’altra manera) en l’esquerra espanyola i valenciana, i que té com a conseqüència el menyspreu al dret a decidir reivindicat per les nacions minoritzades de l’Estat espanyol. Podem desenvolupar el plantejament de Manuel Delgado dient que el “lerrouxisme antisistema” es caracteritzaria pels següents trets:
 
1) Es tracta d’un nacionalisme asimètric. El lerrouxista antisistema li fa el joc a un determinat nacionalisme: el dominant (o siga: l’espanyol). El nacionalista hegemònic no es percep mai com a tal: per a ell, igual que l’infern en aquella famosa frase de Sartre, els nacionalistes són sempre els altres. Ell no és nacionalista ni li fa el joc a cap nacionalisme. Li passa com als humans amb l’aire o com als peixos amb l’aigua: no perceben el seu espanyolisme, de tan omnipresent que és en la seua vida.
 
2) Defensa una concepció reductivista dels fenòmens nacionalistes: aquests es troben sempre, en qualsevol lloc i en qualsevol temps, al servei de les burgesies locals de torn. Un nacionalisme d’esquerres és una contradicció conceptual (d’ací el menyspreu al dret a decidir de qualsevol comunitat nacional… que no siga l’espanyola en el seu conjunt). Com que és incapaç d’autopercebre’s com a nacionalista o com a susceptible d’estar contaminat per una determinada ideologia nacionalista, el lerrouxista antisistema mai es preguntarà si tal volta ell no està fent-li el joc també a una determinada burgesia (en el nostre cas, l’espanyola).
 
3) Es tracta també d’un nacionalisme imperialista: nega la legitimitat de l’existència d’altres identitats culturals/nacionals i de les seues reivindicacions (no té sentit que una cosa que no existeix, com són les nacions dels altres, reivindique res com a tal). Ens trobem davant d’una actitud molt perillosa, perquè com que el lerrouxista antisistema no s’autopercep com a nacionalista, és incapaç de veure el mal que està fent. S’assembla en això a la conducta d’Adolf Eichmann, el cèlebre nazi immortalitzat per Hannah Arendt.
 
Tot i això, la postura dels lerrouxistes antisistema no és del tot equiparable a la de l’espanyolisme de la dreta (encara que s’hi assembla bastant). Una diferència fonamental, objecte d’aquest article, és la manera de justificar-la. En tant que es reivindiquen com a pertanyents al camp social del progressisme, els seus representants no es poden conformar amb l’ús del dogma i de la fe (com els reaccionaris) per defensar els seus plantejaments: ells han d’argumentar. Així doncs, i per tornar al cas concret valencià, el menyspreu a la reivindicació del DaD del PV per part de persones, moviments o organitzacions contestatàries i progressistes en altres àmbits, vindria justificat per una argumentació que tot seguit tractarem d’esquematitzar i de desmuntar. Els arguments, diferents però relacionats entre sí, vindrien a ser els següents:
 
1) En l’actual context de crisi econòmica, hi ha reivindicacions molt més urgents que aquesta. Els retalls en educació, sanitat, dependència, els desnonaments, l’atur…: la prioritat ara és lluitar contra aquestes agressions neoliberals, que són les que realment afecten la qualitat de vida de les persones (siguen valencianes o de qualsevol part de l’Estat espanyol). Front a aquestes, la reivindicació del DaD del PV apareixeria com una exigència d’importància molt menor, considerada en el millor dels casos com a susceptible de ser abordada només quan vinguen temps socialment menys convulsos, i, en el pitjor, com un caprici o luxe polític totalment prescindible.
 
2) Relacionat amb el punt anterior: si allò que ara realment importa és la lluita a favor dels drets econòmics i socials, el caràcter jeràrquicament inferior o directament irrellevant del DaD del PV vindria justificat pel fet que la seua reivindicació i possible exercici no tindria cap repercussió en la defensa i ampliació dels drets anteriorment apuntats. En un món dominat per institucions supraestatals com la Troika, per les grans empreses transnacionals i pels mercats, quin sentit té reivindicar el DaD del PV? Si el mateix Estat espanyol és una colònia o semicolònia d’Alemanya, ¿no constitueix un anhel inútil, des del punt de vista de la sobirania econòmica, aspirar a algun tipus d’autogovern valencià?
 
3) La reivindicació del DaD del PV, que com acabem d’indicar no té res a veure amb les qüestions econòmiques, tindria en canvi un vincle directe amb les qüestions identitàries valencianes, i aquestes ara no toca abordar-les. La prioritat en aquests moments és buscar la màxima unitat possible entre tots els valencians contraris a les retallades i a la corrupció. Però si obrim el meló de la “qüestió nacional valenciana”, això no provocarà altra cosa que enfrontaments, ja que la societat valenciana es troba profundament dividida sobre aquests temes. Una vegada més, primer intentem eixir entre tots de la crisi, i després ja veurem…
 
Contra aquests tòpics típics dels lerrouxistes antisistema valencians, caldria exposar els següents arguments:
 
1.-Per què hem de caure en la fal·làcia de la jerarquització de drets? No podem defensar-los tots alhora? A cas la defensa d’un tipus de drets (els econòmics i socials) és incompatible amb la defensa d’un altre tipus de drets (els culturals i/o nacionals)? Pensem en el cas de la paralització del projecte de Llei d’avortament impulsat per Gallardón. ¿Qui, amb dos dits de cervell, s’haguera atrevit a dir-los a les dones i als moviments socials que des del principi s’hi oposaren: “Deixeu la lluita pel dret a decidir de les dones sobre el propi cos per a més endavant, centrem-nos ara en els drets econòmics i socials”? ¿Què pot explicar que unes reivindicacions es puguen fer (les referides als drets socials o a la llibertat de les dones per a avortar) i altres no (les referides a la qüestió nacional), si no és l’hegemonia no reconeguda per determinats sectors progressistes d’un nacionalisme espanyol unionista i centralista?
 
2.-Però, a banda que són del tot injustificables i arbitraris els intents de jerarquitzar drets humans (perquè tots són fonamentals per a una vida humana digna), no és veritat que la reivindicació del DaD del PV siga irrellevant en relació a la defensa dels drets econòmics i socials. Sí, és cert que el País Valencià forma part d’un Estat que, hui per hui, és una semicolònia alemanya. Sí, és veritat també que reivindicar l’autogovern o la independència sense qüestionar el model social i econòmic capitalista i les seues institucions és quedar-se molt però que molt curt des del punt de vista de l’alliberament de les classes populars. Tanmateix, també existeixen factors econòmics que incideixen de manera molt negativa en la protecció dels drets socials dels valencians que tenen una relació molt directa amb la inexistència d’un autogovern valencià real. M’estic referint, sobretot, al tema de l’espoli fiscal. Tal i com s’explica en una exposició magistralment didàctica que tot valencià hauria de conèixer (L’or dels valencians[2]), el País Valencià és una comunitat autònoma més pobra que la mitjana de l’Estat espanyol i, tot i això, en comptes de rebre la solidaritat de l’Estat, paga més del que rep a les arques públiques estatals. I això té unes conseqüències socials i econòmiques claríssimes: un Estat del benestar valencià encara més subdesenvolupat si cap que la mitjana estatal (i això que Espanya ja es troba a la cua de l’Europa social, tal i com no es cansa de denunciar Vicenç Navarro)[3]. Un govern valencià amb sobirania fiscal, inclús en un context d’austericidi neoliberal, tindria molta més capacitat per protegir les capes socials més dèbils. També tindria capacitat per crear una banca pública valenciana al servei d’una societat més justa, així com les infraestructures necessàries per tal d’impulsar un model de desenvolupament alternatiu a la rajola i el turisme.
 
3.-Sí, la reivindicació del DaD del PV pot tindre una relació directa amb les “velles” qüestions del nacionalisme valencià i amb tot allò vinculat a la mal anomenada “Batalla de València”. Però, per què el fet d’abordar aquests temes ha de produir necessàriament conflictes entre aquells que lluitem contra el colp d’Estat neoliberal? A dia de hui, és impossible deslligar la lluita contra les retallades de la lluita contra un règim polític corrupte i cleptocràtic com és el sorgit a l’Estat espanyol després de la mort de Franco. Els qui ataquen els drets de les classes populars, tots els tipus de drets, són sempre els mateixos: els guardians del Règim del 78, la casta. A casa nostra, també: són els mateixos els qui retallen en drets socials fonamentals, els qui s’agenollen davant dels seus superiors a Madrid i permeten que el seu poble siga tractat com una colònia tributària, els qui ataquen la llengua i la cultura catalana a les nostres terres i els qui neguen que el País Valencià siga un subjecte polític sobirà. És també la casta valenciana la que va crear i consentir el conflicte identitari valencià: l’anticatalanisme no sorgeix per generació espontània en la societat valenciana, sinó que és impulsat i difós pels hereus del franquisme i guardians del nou ordre de la Transició per tal d’impedir la construcció d’un País Valencià lliure, democràtic i d’esquerres. Si no té cap sentit separar la lluita social de la lluita per la ruptura democràtica, al País Valencià haurem d’acabar d’una vegada per totes amb una ideologia xenòfoba i protofeixista com és el blaverisme, i acceptar, si més no, que en una democràcia real poden i han de conviure civilitzadament diferents opcions identitàries.
 
El lerrouxisme antisistema valencià (com tot lerrouxisme antisistema) no és compatible amb una democràcia valenciana real: perquè jerarquitza arbitràriament drets; perquè no denuncia el tracte colonial que rep el nostre poble; i perquè continua legitimant la cultura política del règim que volem derrocar, el del 78 (del qual forma part, òbviament, l’ “autonomisme” valencià nascut el 82). Una cultura que utilitza el “consens” com a dogma no únicament per tal de discriminar tant els valencians catalanoparlants com a aquells que defensen un model nacional alternatiu a l’hegemònic espanyol, sinó també per mantindre el conjunt dels valencians (siguen aquests catalanoparlants o castellanoparlants, de dretes o d’esquerres) en una situació permanent de genuflexió col·lectiva. Front a això, tota l’esquerra i tots els moviments socials emancipadors del País Valencià haurien de reivindicar, sense complexos, el dret a decidir del nostre poble. Perquè si no ho fem, passe el que passe a Catalunya o a la resta de l’Estat espanyol, els valencians continuarem sent uns ciutadans de segona categoria.
 

[1]             http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.es/2014/08/el-perill-dun-lerrouxisme-antisistema.html
[2]             http://ordelsvalencians.com/ i en facebook: https://www.facebook.com/orvalencians?fref=ts
[3]             VICENÇ NAVARRO, El subdesarrollo social de España. Causas y consecuencias, Anagrama, Barcelona, 2009. 


Enric Gil Muñoz. Activista de Podem País Valencià. Membre del Fòrum per la Memòria Virtudes Cuevas de Sueca i de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
 

 
Publicitat
Publicitat