La desconnexió enguany, en estiu, de tasques i persones, de xarxes i aparells, de telenotícies i premsa escrita, ha estat tan gran que he esdevingut poc més que un ignorant, això sí un ignorant -si m’ho permeteu- feliç, fent bo allò de si en vacances saps el dia en què vius, no n’estàs realment. Allò certament és la glòria, però té un inconvenient a posteriori: en tornar, tant sí com no, et poses/posen al dia de tot! Una part de tu, la que encara fa vacances, la que encara volta pel món, s’hi resisteix… però acabes caient. Òbits destacats, al meu poble i a la resta del món, sobtats i sentits -uns més que d’altres-, confessions polítiques inesperades -de magnes proporcions i de conseqüències imprevisibles- ací dalt, o l’habitual perpetuació de misèries humanes en forma de mortals malalties incontrolables o conflictes armats endegats o intuïts al juny o fins i tot, la majoria, molt abans -Síria, Ucraïna, Israel- només en són unes quantes. La llista és llarga. La vergonya d’alguns, ben curta.
Abans de l’estiu la moda a la xarxa -pel que veig, encara dura- eren les nominacions i les consegüents fotografies d’edat tendra. Ara, -per una bona causa, em confirmen- ho són les poalades d’aigua a tort i a dret. Siga per a bé. Abans de l’estiu, gran part dels catalans veien Pujol, si més no, amb respecte, i ara és el centre de tots els acudits i dels improperis de la majoria -aquesta sí que és silenciosa- que apoquinem religiosament els quartos a hisenda, misteriós i sagrat ens que, segons ens havien dit sempre, representava que érem tots. Abans de l’estiu continuaven entre nosaltres l’excel·lent actriu Lauren Bacall, el gran director Lorin Maazel o el cronista oficial del meu poble, l’erudit Francesc Giner. Per a llavor, ningú. Sic transit gloria mundi. Doncs vaja, amb l’estiuet! I jo en la meua inconscient -i militant- ignorància! El cas és que el temps passa i, vulguem o no, ho fa malgrat nosaltres i el lloc on malvivim, aquest planeta en préstec limitat amb interessos minvants que continuem fent tan inhòspit -hi ha vida més enllà de la vida?- i on no deixarem, entre uns i altres, rama verda.
Sí, el temps fuig amb cama llarga. Galopa. Mireu si ho fa de presseta que demà -us pregue que disculpeu el meu puntual i justificat egocentrisme- en faig 40 ja. 40!! Encara no m’ho crec. Em sembla l’altre dia quan, despreocupat, jugava sol o acompanyat, aliè als mecanismes que mouen -o que entrebanquen- el món, quan arrecerat sota els paraigües protectors de la família i de la innocència, els meus maldecaps eren relatius i les expectatives, primàries, fàcilment abastables. Per aquestes dates em preparava per iniciar un nou curs -bé, això no ha canviat tant: continue a les aules- i, com tots els xiquets, estava trist perquè acabava l’agost, i amb ell la llibertat i l’aire lliure, l’estiueig a l’hort i la caseta de camp de la Bega, ben a prop la mar, llavors un verger ple de tarongers i collites… i vida. Ara tot són perduts. Allò passà, ja no queda cap rastre del paisatge dels meus records d’infantesa, d’aquella època on vaig gosar de pensar que mai arribaria a fer-me gran…
Deixem d’evocar, però. Tornem al present, que bona falta ens fa. Però amb esperit positiu i combatiu alhora, amb el vitalisme que ens caracteritza després d’un bon descans. Amb l’ànim, la força i l’empenta que apuntava al principi continuarem fent el que millor o pitjor sabem fer, durant aquesta temporada, tots, i seguirem al peu del canó, abaixant màscares, denunciant arbitrarietats, aportant idees i impedint que sempre guanyen els mateixos en tots els fronts. Tot això, aquesta tasca que mai no acaba -a l’escola, al periòdic- la compaginarem mirant de gaudir plenament del moment, del que la vida ens ofereix a cada instant: allò que no fem avui potser no tornarà. Acaba l’estiu, sí, i després posarem els peus a la tardor, preludi del temut hivern -i ja em perdonareu, estimats lectors, la metafòrica i vital obvietat- però abans que tot això arribe, abans dels darrers mots, haurem dit la nostra. No ens podran callar. Perquè queda molt per fer i més encara per explicar. Ja us he tret el bitllet per a què m’acompanyeu en aquest nou viatge. Passaré llista.
Salut i País, xiquets… i fins divendres que ve!
