Efímera actualitat

El nostre destí exerceix una notable influència sobre nosaltres, fins i tot abans de comprendre’l; el nostre futur dicta les lleis de la nostra actualitat…

Friedrich Nietzsche

Es fuig d’una situació compromesa o d’algú a qui se li deuen diners, podem fugir d’estudi quan no ens convé del que ens parlen o fugim de la faena i mengem a costes com diuen els versets predilectes dels més malfaeners. Es pot fugir, per tant i puntualment, de persones i fets concrets, però si bé ho mirem no podem fugir de l’actualitat, de la realitat que ens tenalla i ens supera, que ens condiciona i ens envolta, com la famosa Força cinematogràfica. Ja pots no voler saber res del teu voltant –tots tenim moments en què desitgem aïllar-nos de tot i de tots– que, quan no per uns per altres, te n’acabes assabentant. Estar al cas del que succeeix i del que t’afecta és important, molt, però de vegades també desitges desconnectar, sobretot quan escrius un article setmanal i no vols fer-te pesat amb temes d’estricta i efímera –tot i que sovint interessantíssima– vigència.

Perquè, si bé ho pensem, tot és efímer. Evidentment, l’actualitat –les notícies, la informació– més que res. Allò que fa unes setmanes era importantíssim, transcendental, ara no és més que pols i ni tan sols és record: ja ha deixat de ser noticiable. Si mireu un telenotícies qualsevol –bé, alguns com els de 13 TV només els recomane si voleu anar a bacs– comprovareu que un fet en succeeix un altre, sense solució de continuïtat, i que no païm les notícies, ens les engolim; no s’hi reflexiona, sovint, sobre el seu contingut, senzillament s’assisteix a una irreal presentació dels fets des de la comoditat d’un sofà –l’ensopiment posterior és directament proporcional a la seua comoditat– i no es participa, tret de molt comptades ocasions, en els fets que se’ns mostren. Se’ns bombardeja amb informació variada, no sempre ben narrada –el deteriorament, en aquest sentit, és força preocupant– que no pretén tant informar com cobrir un determinat expedient i en algunes ocasions amagar-nos part o tota la realitat. N’hi ha mestres, d’això. I no només als espanyolíssims canals d’extrema dreta, per cert.

Fixeu-vos, a més: quan volen fer grossa una notícia –i fins i tot crear una certa alarma, que això sempre ajuda a tindre el poble espantat i quetet– la fan avorrir, de tant que la trauen a passejar. I després, al cap d’un temps concret –curiós, ací és com si es posaren d’acord tots els mitjans– senzillament desapareix d’escena. Quan el tema origen de la notícia està molt gastat, quan s’han explotat tots els punts de vista, abans que faça més pudor i canse definitivament el personal, se’l carreguen al coll i ací no ha passat res. Ha deixat de ser important. Líbia, per exemple. Però abans el Sahel. O molt abans Haití i el seu devastador terratrèmol. O Fukushima, fa un parell d’anys… Qui se’n recorda, d’això darrer? Representava que el món estava a punt de caramel, que ens quedava una tallada de cabell, a tot estirar, que si petava allò ja podíem anar cantant el miserere i buscant parcel·la assolellada amb vistes al més enllà. La situació és dramàtica però més encara ho és que tot acabe esvaint-se…

Les reflexions dels paràgrafs anteriors no ajuden, certament, a seguir l’actualitat sinó a desinhibir-se’n. Puc arribar a entendre –que no justificar, perquè hi ha molt on triar– els que fugint del foc cauen a les brases i s’enganxen a programes de teleporqueria perquè la realitat, l’actualitat –farcida de tràgiques notícies– pot amb ells i els supera. Amb tant com n’hi ha per fer i per descobrir més enllà de pantalles i aparells, de teclats i comandaments, a un món exterior ple de vida i sopreses constants! Però ens equivocaríem, crec jo, si pensàrem que hem d’estar permanentment aïllats i al marge de tot. Tampoc fóra bo. Tampoc no podríem. Som animals socials –la majoria d’homínids, és clar– i la nostra vida depèn, més del que ens sembla, del que succeeix al nostre voltant i ens hi hem d’implicar. I si no ens agrada, cal tenir el suficient coratge per canviar la realitat, per superar les adversitats, per proposar alternatives. Depèn de nosaltres que l’esdevenidor siga més amable que el present. I, també, que estiga ben contat… La setmana vinent, més. Amb l’actualitat més candent, per suposat.

Salut i País, xiquets… i fins divendres que ve!