Es diu Darya (mar, en la seua llengua), però podria respondre als noms de Nasrin (rosa) o Parisa (fada). Des que ha començat la jornada, ben d’hora, abans que el sol s’ensenyorés d’aquells quatre murs descrostonats que representen el seu únic univers conegut, que li fa mal l’esquena. Com cada dia. Com més hi pensa més molesta se sent, però no té temps de queixar-se. Fer-ho -creu ella- tampoc no l’ajudarà a guarir-se. És en moments com aquell que s’aturaria un instant, que estiraria cames i braços per mirar de guanyar una llibertat que li manca. Ho descarta, però. Encara no és l’hora del brevíssim recés per dur-se a la boca les quatre engrunes que amaga i, a més, el carro que passa a emportar-se’n aquells maleïts bastonets, conduït per un home eixut com la moixama que no la mira ni a la cara, no deu trigar a arribar per cinquena o sisena vegada ja -n’ha perdut el compte- aquell matí. Tots tres noms li venen grans. És menuda i poc agraciada, feble i malaltissa, no té la frescor d’una flor, ni la bellesa del mar, ni l’encant d’una fada i sí, en canvi, mans i rostre bruts per la sutja de l’encens amb què treballa, i que apaga paulatinament uns ulls abans ben vius. És pakistanesa, treballa de sol a sol… i només té onze anys.
Casos com el de Darya, explotada per unes escasses cent rúpies pakistaneses diàries -tan sols vuitanta cèntims d’euro- són més habituals que no ens pensem. Ens ho han descobert ara els mitjans, ho ha posat de manifest, aquesta darrera setmana, el lliurament del premi Nobel de la Pau a l’activista indi Kailash Satyarthi, que lluita des de fa dècades contra l’explotació infantil, i a Malala Yousafzai, de tan sols disset anys però amb un llarg historial de valent compromís al darrere seu, de batalla constant pel dret de nenes i adolescents del tot el món a rebre l’educació que els correspondria. Les xifres aborronen: segons l’OIT, al món treballen uns dos-cents quaranta-sis milions d’infants, la immensa majoria en condicions duríssimes; són els encarregats de fer bastonets d’encens -com la nostra protagonista- perquè perfumem les nostres llars, de cosir la roba que vestim o les vambes que calcem, o d’extreure el coltan per a les nostres pantalles planes o les bateries dels nostres cel·lulars. De tota aquesta nòmina de joves de present terrible i futur incert, s’estima que el 40% fa molt que no veuen les quatre parets d’una escola o no n’han vist mai cap. Treure’ls el suc, així, és considerablement més fàcil.
Perquè no assistir a l’escola representa, especialment en el cas de les noies, subjugació i sotmetiment, submissió i anul·lació. La religió dels països on n’hi ha una major quantitat de
nenes-esclaves avala, a més a més de forma general, aquest maltractament. Malala s’hi ha jugat la vida, en la seua curta existència, pel que creu que és just, pel que sabem que és allò adequat -escolaritzar tothom, que tots tinguen d’entrada les mateixes oportunitats- en contra de l’opinió de talibans, clergues i aiatolàs, alguns dels quals van intentar acabar físicament amb la seua vida. Però no us penseu que això només ocorre al món àrab o a l’àmbit d’influència hindú; en les cristianíssimes Centre-amèrica i Sud-amèrica, tot i els veritables avenços en matèria social de molts dels seus estats, encara és habitual trobar nens feinejant quan haurien d’aprendre a llegir i a escriure, a pensar i a descobrir nous móns que els feren menys vulnerables i més cultes, menys manipulables i més lliures. No, no és cap tema menor. Li hem de donar la volta a la justificació habitual: que els ingressos que aquests nens i nenes sense esperança aporten a les seues llars en els països subdesenvolupats és imprescindible per al sosteniment familiar.
Ho és, evidentment. Perquè al darrere hi ha estats amb polítiques de protecció social i educatives inexistents, perquè estan tenallats per una corrupció generalitzada que els fa inoperants, o tan sols perquè -creuen ells- sempre ha passat i no va a canviar-se ara. El nostre, tot ell, és un món -ja ho sabem- profundament hipòcrita, per això no hem de donar totes les culpes a fora, mirem-nos el melic, no defugim la nostra part de responsabilitat. Culpables, sí, són les grans companyies, d’ací i d’allà, per a les quals és més rendible fer treballar fins l’extenuació adolescents i nens que adults, empreses que són, ací, orgull i exemple; però en un grau elevadíssim culpables som tots nosaltres, des del primer fins a l’últim, els habitants d’aquest món que anomenem el primer des del qual observem la resta de la humanitat -que son, senten i pateixen com nosaltres- per damunt dels muscles, amb autosuficiència i indignitat, com si foren els nostres serfs, uns moderns esclaus. Deixarem de comprar bastonets d’encens? No renovarem el mòbil vell? Mirarem les etiquetes de les peces de roba abans de comprar-nos-les i en rebutjarem les que no ofereixen una procedència èticament acceptable? No és, només, qüestió de diners.
Un raig d’esperança il·lumina Darya i totes les Nasrin o Parisa, mars, roses i fades exemptes de bellesa, frescor i encant d’aquest submón sumit en la misèria. Ella no n’és conscient, no ho ha pogut llegir perquè no en sap i, potser, no arribarà a saber-ne mai. A l’altra part del planeta, a un lloc on els adults -no els nens- treballen vuit hores, descansen els caps de setmana i tenen vehicle propi i frigorífic ple -ella no pot ni imaginar-se que tot això puga existir-, uns desconeguts han decidit premiar un parell d’idealistes valents que podrien aconseguir, amb la seua constància i determinació, que una noia com ella deixés el bastonet pel llapis -poderosíssima arma- i el carrer per l’aula. En bona hora aquest Nobel, si serveix no només per visualitzar aquesta realitat sinó també per remoure consciències. Bona falta ens fa. Acabe ja, no vull deixar passar l’oportunitat de compartir una reflexió: em dol comprovar, a casa nostra, en aquest primer món
civilitzat i desenvolupat, com n’hi ha encara un sol adolescent que, tenint l’oportunitat cada dia de fer-ho, no vulga estudiar, el que siga, perquè potser pensa que és una
menudència. Que torne a llegir l’article. No n’és conscient, però és un autèntic privilegiat.
Salut i País, xiquets… i fins la setmana que ve!
>
