Prohibicions…

Aquesta setmana, estimats lectors, m’han prohibit parlar d’un tema que s’escauria perquè sembla que, per fi, ha vingut per quedar-s’hi: la tardor. Tranquils, no ha estat el Tribunal Constitucional qui m’ha fet la interdicció, sinó algú molt més amable i proper, que em segueix cada setmana i prefereix, simplement, que tracte altres assumptes. A més a més, aquesta sacrosanta institució judicial no dedica el seu preuat temps a qualsevol matèria: això d’ells són els temes gruixuts -de calado, que en diuen allà lluny- i, ho hem d’entendre, ja tenen prou feina obeint com gossets falders els seus amos per perdre ni un minut amb foteses com la de la meua estació preferida. No, no us en parlaré, doncs, de fulles seques -bé, de castanyes i moniatos potser sí- o de l’agradable frescoreta de què guadim ja perquè, en primer lloc, sóc cregut -sense l’article indeterminat davant- i en segon terme perquè l’actualitat, la canviant i incerta actualitat, ens marca una setmana més l’agenda. I és que, a hores d’ara, encara no sabem què farem diumenge, si direm què volem i com… o ens enviaran els tancs. Aquesta prohibició d’impedir per tots els mitjans que el poble s’expresse no va, com la meua exageració del principi, en cursiva. No, aquesta va de bo.

Rajoy i els seus sequaços s’ho han jugat tot a la carta del no definitiu i de la prohibició total, a través dels seus braços executors, els submisos togats, malgrat la falta d’arguments jurídics en contra. Ja fa temps que hi viuen, ben instal·lats, en aquesta tan absurda com poc intel·ligent negació perpètua que ha fomentat, amb una curtedat de mires extraordinària, que amplis sectors de la societat catalana abans moderats se’n pujaren, ja fa temps, al carro del procés. Només cal recordar els esdeveniments dels darrers anys, perquè res no succeeix sense motiu: la salvatge retallada de l’estatut -la darrera oportunitat, en la meua opinió, de trobar l’encaix dins de l’Estat- que va provocar una manifestació sense precedents al 2010, i les últimes tres Diades, amb totes les exitoses mobilitzacions que s’han anat produint, en són una bona mostra, d’aquesta plantada, d’aquest prou rotund, que pretén explorar altres vies i formes d’organització que no passen per la humiliació constant de qui nega el que pertoca mentre exigeix fer allò que no fa. Els ha descol·locat, i molt, la transversalitat dels manifestants i l’ampli ventall ideològic que representen, tots ells units per un desig, una il·lusió molt més poderosa que qualsevol llei: guanyar el futur.

Però no només és al poble català en el seu conjunt -tant als que n’estan a favor com als contraris- a qui no deixen expressar-se lliurement i conscientment, malgrat l’elevadíssim percentatge de ciutadans que veu normal fer-ho, ací dalt. Aquesta setmana també hem sabut que als canaris també se’ls ha prohibit fer una consulta sobre un tema per a ells tan crucial com les prospeccions petrolieres que podrien aportar recursos econòmics a un país tan enfonsat com el seu, però que alhora podrien malmetre greument el medi natural illenc. El dret a decidir, allà, també és una necessitat. Han quedat emmordassats, però, perquè allò que els molesta, en el fons, als hereus dels franquistes que ens desgovernen i als jacobins de tot signe, és la democràcia en si, entesa com l’expressió constant -i no puntual, cada quatre anys, perquè a partir del dia següent dels comicis els cacics de torn puguen oblidar-se’n de tot allò promès-, lliure i sobirana del ciutadà per decidir què vol, com ho vol i per què ho vol. No ens podem convertir de la nit al matí en Suïssa, ni fóra bo -a alguns ja els aniria bé, per altres motius- perquè no tenim aquella cultura democràtica ni ens assemblem gens a aquella societat, per a bé o per a mal… però és que com estem anem enlloc?

Definitivament fan tard, els que prohibeixen. Com més ho faran més reacció en contra provocaran. Ja no valdran -no n’haurien de valdre- componendes ni pedaços. Quan condueixes tota una societat fins al límit no pots pretindre controlar després els esdeveniments. Fem el que fem diumenge, ens envien o no els tancs -metafòrics o reals, de fora… o des de dins- el canvi d’estatu quo és imparable. Vulguen ells o no, diguen el que diguen lleis, providències o sentències. El beatíssim Fernández Díaz, que acaba de legalitzar un partit neonazi, sucursal d’aquella Alba Daurada que fa estralls a Grècia -precisament, paradoxes modernes, el bressol de la cosa– no ens pot donar lliçons de democràcia -concepte que han prostituït els seus, i molts altres, fins desproveir-lo de tot sentit- ni absolutament de res. Les dictadures són aquells règims on tot allò que no està prohibit és obligatori. Impedeixen votar i obliguen a pagar, plorar… i callar. Ja està bé. Diguem prou. Hi ha persones que escriuen, llegeixen o estudien història, i n’hi ha qui en fa, d’història. Diumenge tenim una oportunitat per fer-ne. Qui amb por viu, de merda li fan la fossa.

Salut i País, xiquets… i (si no ens han passat els tancs per damunt) fins la setmana que ve!