Personalment, vaig viure aquell llarg dia amb emoció indissimulada. No era per a menys, es tractava de la primera vegada des de feia molt que una part significativa de la ciutadania participava d’un acte conscient de rebel·lió política, malgrat les negatives i prohibicions sistemàtiques a què al·ludia en el meu article anterior. Ho era perquè la màxima instància judicial espanyola encarregada d’aquests afers, a instàncies del govern central, havia prohibit explícitament, com sabem, llur celebració. Tot i aquesta interdicció –la consulta no es farà, deien- 2.305.290 de ciutadans, que es diu prompte, van desafiar de manera clara el poder establert acudint als espais habilitats per expressar la seua opinió, en un ambient festiu, serè i desimbolt, sense incidents remarcables, demostrant a tothom que ningú és capaç d’aturar-los, que l’Estat ja no és capaç de fer complir les seues lleis a una part del territori. I això, estimats amics, és molt bèstia. Aquesta desobediència civil organitzada, aquesta reafirmació nacional de ser i fer-se sentir malgrat tot i tots té un valor simbòlic però eminentment polític que caldria reconèixer per pura justícia. No s’ha fet, des de les elevacions mesetàries, ben al contrari: no hi ha pitjor cec que qui no vol veure…
No us ho negaré, m’hauria agradat més participació i fins i tot més vots contraris, i aquest és precisament un dels arguments dels negacionistes, la baixa participació, que efectivament no va arribar al 40% dels ciutadans que hi estaven convocats, la constant i abusiva invocació de la majoria silenciosa. Però és que algú podia haver-se ni tan sols imaginat fa cinc anys que 1.861.753 persones dirien obertament, sense embuts, que volen fer camí al marge dels companys de viatge que han tingut fins ara? Haurien titllat de bojos els que tan sols s’hagueren atrevit a insinuar-ho. De qui és el mèrit, d’aquest rebuig frontal, del fet que uns altres 232.182 ciutadans -254.648, comptant els Sí-en blanc- hagen dit sí a la primera pregunta tot i que no a la segona? Principalment de l’Estat en descomposició que tenim enfront. Aquests dies, a la xarxa, -compartida per un company- s’ha vist una dada significativa: el total dels vots Sí-Sí emesos diumenge representen el 50’7% de la màxima participació fins ara a unes eleccions al Principat. Molt significatiu. Tot i això, analitzant-ho tot a fons, opine que si s’hagueren mobilitzat tots els contraris a l’estat propi o a la independència -tenint en compte que un 20% no hi participaria- els resultats haurien estat molt ajustats.
No està tot fet, queda clar, però s’ha donat un pas de gegant. Enfront del tauler tenim un jugador que es creu amb avantatatge perquè és més poderós, perquè fins ara ha controlat les peces i els moviments, perquè ha ofegat tota iniciativa del contrari… Però ara té presentat un escac sobtat que el deixa en franca evidència, i la jugada l’han duta a terme precisament els peons, humils i anònims, que tenen la força de ser molts i caminen, decidits, cap a la meta, que és quan esdevenen més forts encara; sí, és un jugador miop però amb molts esbirros que li fan la feina, que es pensa que pot continuar obviant la realitat, amagant el cap sota l’ala mentre envia els seus gossos de presa a espantar i mossegar, perquè no recorda l’última vegada que algú el va desafiar. Amenacen amb querelles i, fins i tot, amb una inhabilitació -si es produeix- que, creuen, ho pararia tot. Si algú es pensa que això se solucionarà així està molt equivocat: assistim a un procés imparable, que més tard o més d’hora acabarà materialitzar-se, que no té aturador: ja se n’han fet les primeres passes. Però la qüestió de fons, estimats lectors, és que la classe política espanyola, representada per aquest jugador cínic i malintencionat -els insta a proposar una reforma constitucional que ja ha dit que pensa tombar- no té cap projecte per a Espanya més enllà de resistir, d’enrocar-se en velles maneres de fer i imposar. A Catalunya sí que n’hi ha, de projecte, i voluntat de dur-lo endavant i guanyar la partida.
Salut i País, xiquets… i fins la setmana que ve!
