Rostres anònims

Ja no viatge tant com abans, amb tren. Fa uns anys, quan vivia a Calafell -en guarde un gran record, per cert-, feia grossa la renfe, oficialment ara Rodalies de Catalunya, amb una important quantitat de diners esmerçada cada setmana. Deu viatges -dos diaris, tot travessant quatre zones cada jornada en cada sentit- no és qualsevol cosa. Això sí, contemplava la mar llarga estona i aquest plaer, no m’ho negareu, compensava en part els dies d’enuig per retards injustificats o incidències diverses; ara la veig ben poc, i em pesa, però què hi farem, no es pot tenir tot… El cas és que viatjar en una línia tan concorreguda com la R2 em permetia veure molt i observar més encara. De fet, més d’un d’aquests articles meus amb què us acompanye cada setmana, amics lectors, ha tingut el tren com a rerefons de les meues cabòries: des del xiquet maleducat que jugava amb una piloteta i tocava el que no sonava a la resta de passatgers -servidor com a damnificat número u- sota la mirada absent i el posat indiferent d’una mare dimitida de les seues funcions, fins una anàlisi de l’escassa educació de què fan gal·la els que atempten contra el silenci amb la música a tot drap dels seus mòbils, m’he servit d’aquest mitjà per compartir reflexions. Avui, també.

Quan baixe al meu poble, en caps de setmana i de tard en tard, utilitze d’habitud un transport particular col·lectiu -molts som els profes valencians que treballem i vivim al Principat- però també, sovint, el talgo o en més rares ocasions, per una qüestió horària, l’euromed. Es tracta d’un desplaçament segur, relativament ràpid, que et permet aïllar-te mitjançant la imprescindible música i descansar -fins i tot fer una reparadora becadeta– si així ho desitges, o bé avançar feina si encara no has desconnectat del tot de classes, deures, o paperassa diversa, que també n’hi ha i molta. El teu camp de visió és reduït, en els vagons de llarga distància, perquè estàs encastat al teu seient i com a molt interactues visualment amb qui tens als costats o amb qui passa i qui torna pels passadissos, en busca de la cafeteria, camí dels minúsculs lavabos o simplement amb els camallargs i els queferosos que necessiten anar, constantment, amunt i avall. Un tren de rodalies, des d’un punt de vista sociològic, és força més interessant i et permet fer volar la imaginació, anar més enllà d’allò que veus, fixar-te en mirades i rostres, expressions i gestos, i endevinar què hi pot haver al darrere, no tant per tafaneria com perquè tens una imaginació que has de pèixer.

Us heu fixat, mai, en la diversitat de personatges que podem trobar dalt d’un tren d’aquest tipus, o també d’un metro, un transport -metàfora potent de la pròpia vida- en què a cada escassos minuts s’obren i es tanquen portes per on entren i ixen gentades anònimes? Jo ho feia sovint, quan em desplaçava des de Calafell fins a Castelldefels. Amb molts d’ells fins i tot ens unia una certa relació: compartíem matinada, espera a l’estació, neguit pels retards, patiment pel fred i la humitat que ens tenallaven a l’hivern, esperança per veure què ens podia deparar aquella nova jornada, tot de manera majoritàriament silent. De vegades coincidies amb algun conegut, alguna amistat. Tot depenia del comboi i de l’hora. Quan algú dels habituals no hi era t’hi fixaves, i no podies deixar de preguntar-te el motiu pel qual podia haver faltat a la seua cita diària amb les obligacions laborals. És curiós, com es pot notar el buit d’algú que, realment, no coneixes de res. Imaginem-nos el dels coneguts! Una vegada dalt del tren, ubicat i acomodat en aquells inhòspits seients -sempre me’n tocava, Calafell és la primera parada- veies tot un món davant els teus ulls, un univers representat per rostres més transparents que no semblava, rostres que deien molt…

Uns mostraven preocupació, la majoria somnolència. N’hi havia de certament inexpressius, d’altres que suggerien molt a una imaginació que no necessitava gaires estímuls, que era capaç de bastir, tot intuint-lo rere cada faç, un relat apassionant. I és que en aquelles cares llegies inquietud per familiars malalts o, potser, per una discussió amb amb la parella, la nit anterior; nerviosisme perquè calia afrontar un examen crucial o, tal vegada, una revisió mèdica transcendent, o il·lusió perquè per fi li diria a la persona estimada si volia que començaren viatge junts, o perquè aquell dia, qui sap, tenia la sort d’estrenar treball i se sentia realitzat i feliç. Tot de sentiments continguts, tot d’històries que mai arribaria a conèixer, només imaginades aquells matins de tren… Però també hi havia rostres inescrutables, també eren -i són- anònims, aquests potser més que ningú: eren els dels viatgers forçats, els dels desafavorits i els captaires, els que t’oferien peces musicals no demanades o mocadors de paper amb notetes desgastades per l’ús… No solem veure aquells rostres perquè acotem el cap quan passen o ens fem covardament els adormits; no volem veure aquells rostres, anar al fons d’aquelles ànimes, veure què s’amaga rere aquelles pells curtides i aquells abrics esguerrats, perquè, en realitat, el que no volem és veure’ns-hi reflectits.

Sí, tenim por de l’escrutini de la gent, de ser analitzats, que puguen descobrir en nosaltres allò que, tanmateix, ens agrada esbrinar de la resta… En el fons tenim por de nosaltres mateixos perquè una mirada fixa als ulls sempre apel·la als sentiments i posa a prova la nostra condició humana, que segons els casos és ben escassa. No volem veure’ls perquè som conscients que hi veuríem reflectida en aquells rostres anònims, com en un espill, la nostra pròpia mirada, la que és incapaç d’observar l’ànima dels que no somriuen quan passen davant de nosaltres, viatgers als quals la vida, sortosament, sí que ens somriu.

Salut i País, xiquets… i fins la setmana que ve!