I
Diumenge passat part de l’opinió pública va descobrir, certament horroritzada, que als camps de futbol hispànics entren -oh, sorpresa- violents que, a part d’exhibir, molts d’ells, banderes amb aquell pollastre tan antiestètic com criminal, a més a més maten gent; també es va assabentar -tampoc no ho sabien, sembla- que hi ha penyes d’afeccionats, anomenats ultra, que han tingut -i tenen, no ho oblidem- el recolzament incondicional dels dirigents dels clubs als equips dels quals diuen donar suport. La víctima, que sembla que tampoc no era cap angelet, era en tot cas una vida humana i cap ni un d’aquests brètols consentits i tolerats tenia cap dret a arrabassar-la amb aital lleugeresa. Amb un gest -a bou passat, sempre a bou passat- que ha pretès ser elevat i admirable, alguns clubs, entre ells el directament implicat de la capital mesetària, s’han apressat a mostrar una ferma voluntat de fer net, de no consentir que aquests individus -són paraules textuals d’un dels mafiosos que dirigeix aquestes entitats esportives- taquen la imatge del futbol espanyol. Ara, mare…
Diumenge passat part de l’opinió pública va descobrir, certament horroritzada, que als camps de futbol hispànics entren -oh, sorpresa- violents que, a part d’exhibir, molts d’ells, banderes amb aquell pollastre tan antiestètic com criminal, a més a més maten gent; també es va assabentar -tampoc no ho sabien, sembla- que hi ha penyes d’afeccionats, anomenats ultra, que han tingut -i tenen, no ho oblidem- el recolzament incondicional dels dirigents dels clubs als equips dels quals diuen donar suport. La víctima, que sembla que tampoc no era cap angelet, era en tot cas una vida humana i cap ni un d’aquests brètols consentits i tolerats tenia cap dret a arrabassar-la amb aital lleugeresa. Amb un gest -a bou passat, sempre a bou passat- que ha pretès ser elevat i admirable, alguns clubs, entre ells el directament implicat de la capital mesetària, s’han apressat a mostrar una ferma voluntat de fer net, de no consentir que aquests individus -són paraules textuals d’un dels mafiosos que dirigeix aquestes entitats esportives- taquen la imatge del futbol espanyol. Ara, mare…
Doncs no, no són aquests pallassos sense gràcia, caps lluents i indigents intel·lectuals amb disfressa esportiva que es dediquen a menysprear el diferent, a eliminar-lo, a suprimir-lo, com es feia en els temps que ells admiren, els que fan mal a un esport en altres temps noble i en el qual es posaven sobre la gespa valors i ideals, sinó que són els mateixos presidents i directius -l’assistència de Lendoiro, l’ex capo di tutti capi del Deportivo, i no només d’aquest club, al funeral de l’ultra assassinat és ben significatiu- els responsables directes, els que han usat històricament aquesta gentola com a gossos de presa, com a ambientació dels seus camps, sense importar-los el més mínim de quina sinistra ideologia feien gala, que miraven indecentment cap a un altre costat quan en muntaven alguna de grossa, després d’onejar al vent, ben visibles, ensenyes i draps preconstitucionals i feixistes o de simbologia totalitària i nazi. Les criatures que han nodrit a consciència i han contribuït a pujar els pugen ara per la cama i els roseguen… les vergonyes. Encara els passa poc, sabeu? No em fan cap llàstima.
II
Dimarts una companya em feia el comentari de com es nota, ara que ja va fent fred i s’ha engegat la calefacció, la característica olor reescalfada a humanitat d’una aula després que haja estat ocupada l’hora anterior per tot d’adolescents hormonats. És curiós, quan hi ets a dins no te n’adones, però això no vol dir que no en faça: simplement t’hi has anat acostumant… Alguna cosa semblant passa al meu petit País, on ja fa més de vint anys que la sentor és insuportable perquè manen els mateixos gàngsters que han aconseguit empudegar-ho tot, i ho notem especialment els que vivim a fora, quan hi anem, tot i que els residents ja van sent-ne conscients per fi, després de molt temps: el canvi es percep com a imparable. Aquesta setmana, allà baix, un altre capo –un dels més grossos i fins ara esmunyedís com una anguila-, l’ideòleg d’aquella innovació tecnològica que és un aeroport peatonal, el polític amb més sort d’Europa perquè cada any li tocava la loteria, ha entrat, per fi, a presidi. La grossa, avançada. Les anguiles també es pessiguen, amb un bon mornell, tot i que després de mortes encara poden cuejar. Alerta!
Dimarts una companya em feia el comentari de com es nota, ara que ja va fent fred i s’ha engegat la calefacció, la característica olor reescalfada a humanitat d’una aula després que haja estat ocupada l’hora anterior per tot d’adolescents hormonats. És curiós, quan hi ets a dins no te n’adones, però això no vol dir que no en faça: simplement t’hi has anat acostumant… Alguna cosa semblant passa al meu petit País, on ja fa més de vint anys que la sentor és insuportable perquè manen els mateixos gàngsters que han aconseguit empudegar-ho tot, i ho notem especialment els que vivim a fora, quan hi anem, tot i que els residents ja van sent-ne conscients per fi, després de molt temps: el canvi es percep com a imparable. Aquesta setmana, allà baix, un altre capo –un dels més grossos i fins ara esmunyedís com una anguila-, l’ideòleg d’aquella innovació tecnològica que és un aeroport peatonal, el polític amb més sort d’Europa perquè cada any li tocava la loteria, ha entrat, per fi, a presidi. La grossa, avançada. Les anguiles també es pessiguen, amb un bon mornell, tot i que després de mortes encara poden cuejar. Alerta!
El cas ens ha recordat -la premsa ens ha fet memòria- aquelles paraules del profeta de les barbes, del pinotxo que tenim per president del govern, quan va dir amb aquella dicció tan brillant que el caracteritza: Carlos Fabra es un político ejemplar. Tenia raó: d’exemples com aquest a usades que n’hi ha al seu partit, els casos de corrupció els acacen, i mentre s’estan realitzant les obres d’ampliació de les penitenciaries per encabir-los a tots ells, tenen la santa barra de treure’s de la màniga, davant l’estupor general, unes mesures contra la corrupció que pretenen fer veure que són ells, paradoxes de la vida, els que lluiten contra els corruptes. Enganyen ja, només, a qui es deixa enganyar, però el problema és que encara en són molts, sabeu? Estan de merda fins les orelles -Fabra, Castedo, Camps, Matas, Mato, Blasco…- i es fan els indignats perquè el món està perdut… Fariseus diversos, que poc que us queda per xal·lar! Obrirem portes i finestres de bat a bat i orejarem casa -com ho fem amb les aules, ocupades per gent molt més amable que aquesta nòmina d’indesitjables i lladres-, que de tant en tant és cosa sana. Molt sana.
Salut i país, xiquets… i fins la setmana que ve!
