Confiança…
Alguns fiscals, certs jutges i àdhuc l’administració general ens demanen, tots a l’uníson, confiança en la justícia. Ho fan de tant en tant, amb previsible regularitat, però ara sobretot que veuen com n’han baixat els índex. Motius no els en falten, la cosa els preocupa. Aquest desvetllament seria digne d’encomi si no fóra perquè fiscals -com Horrach- s’entesten a no exercir-ne, jutges -com els honorables membres del Poder Judicial- fan el possible per fer-li-la impossible al company Ruz, i els governants -que veuen l’aigua darrere taula– es passen per l’arc de triomf una separació de poders extinta i amortitzada, feta a mida dels dos -per ara- grans en aquell sinistre pacte Fraga-Guerra dels 80. La infanta passava per allà, no en sabia res, i un dels casos més greus de corrupció que afecta el principal partit hispànic pot quedar, també, en brossa de riu. Demà, això sí, ens tornaran a demanar que hi confiem…
Aquesta setmana, com a conseqüència d’una aposta -no en donaré detalls-, m’he vist obligat a deixar-me una barba amb data de caducitat, malgrat les recomanacions favorables de companys -i no companys- excessivament amables que diuen que em para bé i tot. Són tan macos com inconscients. En tot cas, el fet m’ha menat a una reflexió sobre qüestions estètiques quan, tot i que no té res a veure, algú altre m’ha fet l’observació -irònica o no- si m’havia tornat hipster. Per ací sí que no passe: una cosa és una innocent -o no tant- juguesca i altra diferent abonar una moda passatgera i perfectament prescindible. Aquesta barbeta fina, blanquinosa -massa- però perfilada, no té res a veure amb aquells motxos que porten, ara, amants de camises de llenyataire i ulleres de pasta fosca. Faltaria més! Però ara més seriosament, la blancor m’ha fet reflexionar sobre el pas del temps. Tempus fugit, sí. I, per cert, com fugit! Buff…
Ètica…
Dimecres es va celebrar el Dia Internacional dels Drets Humans, i Nacions Unides posava l’exemple del flagrant atemptat que suposa, encara avui -dos simples mostres de llur violació sistemàtica- el manteniment de la presó de Guantànamo o la publicació d’un informe del Senat dels EUA que revela sistemàtiques i cruels tortures i condicions de detenció denigrants a qualsevol sospitós de ser terrorista, sense proves concloents. L’ús de drons per assasinar enemics polítics o les escoltes massives promogudes a l’era Bush continuen amb Obama, el president –l’esperança negra que ha esdevingut negra del tot- que havia d’acabar amb tot allò i regenerar la política nord-americana. Cap ni un membre de la CIA implicat ha estat processat i probablement no ho serà mai. Quan pense que aquests també donen lliçons, que s’han erigit sempre en el far moral de l’occident civilitzat i modern, m’agafa un mal de ventre…
També aquesta setmana hi ha hagut un òbit destacat en el panorama valencià. Ens ha deixat el mestre Joan Garcés Queralt, músic centenari i un exemple vivent que l’edat no és cap obstacle per desenvolupar les passions que portes ben endins, amb les quals pots ser feliç i fer feliç els que t’envolten. Com a director, ha romàs en actiu fins les darreres setmanes de la seua vida -tot aconseguint diversos rècords Guiness– i ha estat apreciat i reconegut per tot el món bandístic i musical valentí, la qual cosa no està exempta de mèrit. Us incloc un pensament seu perquè hi reflexioneu, extret de la interessant entrevista que li va fer el director d’aquest periòdic, Xavi Pérez, fa poc temps: no es pot viure sense escoltar o interpretar música […] Li diré una cosa: si tots els xiquets del món estudiaren música, no hi hauria guerres”. Descanse en pau, mestre Garcés. El seu exemple, la seua bonhomia, ens acompanyarà sempre…
Salut i país, xiquets… i fins la setmana que ve!
