Podemos: una opinió

Començaré l’any, pel que fa a la faceta opinadora, parlant d’un dels temes estrella de 2014 –i que ho serà el 2015-, el del fenomen polític i mediàtic Podemos. Amb les meues reflexions, per altra banda perfectament prescindibles, no pretenc fer combregar a ningú amb el que en pense -Déu ens lliure de l’aixada en el temps de la calor- sinó simplement mostrar la meua opinió, una més, i posar sobre la taula elements per al debat, si és que l’excés de sucre dels dolços nadalencs no us han anul·lat, parcialment o total -a mi una miqueta, tot s’ha de dir- la capacitat de raonar. Vaja per davant el meu respecte, tant als que hi són al capdavant de la formació, com als que ja tenen decidit o estan pensant-se votar-los; sóc dels que no ho farà, però també us dic que no m’agrada aquest front comú, tan interessat com sòlid, que s’ha format des de diferents àmbits i vessants ideològics -res uneix més que un enemic comú- per atacar-los sense pietat, acusar-los de tots els mals coneguts i per conèixer i demonitzar-los. Com a demòcrata, una nova opció -m’agrade més o menys- que desitja fer-se un lloc en l’escena política no és, d’entrada, adversària meua.

Supose que coincidirem tots en l’anàlisi -simplificada- de les causes que han dut una idea com la que representen a la concreció política: el ciutadà-perfil simpatitzant-votant d’aquesta formació, que té més a perdre que no a guanyar si la situació política i econòmica continua com està, s’ha llançat en braços dels que estan oferint-li una miqueta d’esperança i d’il·lusió perquè se sent -aspecte fonamental- traït i decebut pels partits tradicionals als quals ha donat sucessivament el seu suport en anteriors comicis. Li han fallat i ja n’ha dit prou. L’objectiu no és altre que assumir suficient quota de poder, arribat el moment, per canviar la societat. Un lideratge mesiànic, gent preparada darrere, grans dosis d’ambigüitat política, una estratègia ben definida i una campanya mediàtica tan calculada com exitosa han fet la resta. I, des d’aquest punt de vista, se’ls ha de donar l’enhorabona perquè mai s’havia vist res de semblant. A més, han aconseguit posar en discussió l’eix esquerra-dreta en una societat tan posicionada ideològicament com la nostra, tot substituint-lo pel de els de dalt – els de baix, i li han donat al concepte casta un significat novell. D’esquerra i de dreta, tothom, són susceptibles de recolzar-los. En suma, pescar amb moltes canyes per omplir la barca de peix…

Abans d’exposar per què no els considere dels meus us diré una aportació del fenomen que em sembla molt positiva: per primera vegada, no ja des de la mal anomenada democràcia post-franquista, sinó des de fa més de cent anys, hi ha una opció política estatal que amenaça seriosament el bipartidisme. PP i PSOE, una autèntica casta espanyola que ha fet i desfet sota diversos noms -conservadors i liberals, i tantes més- en la història de l’Estat, estan molt preocupats perquè se’ls desmunta la paradeta. El torn més o menys pacífic -tan borbònic, per cert- se’ls acaba, i amb ell les tupinades, que no han desaparegut, ni les males praxis, ben presents. Això em porta a pensar que el votant model de Podemos és, sobretot, un ciutadà que pensa que Espanya, en general, i la política espanyola en particular, tenen solució, en una sort de regeneracionisme traslladat al segle XXI. El personal és lliure de deixar-se pessigar per un ham més o menys lluent, per un esquer més o menys mengívol: tothom té dret a plantejar les solucions que estime oportunes, de la mateixa manera que tothom tenim dret a equivocar-nos. Passa sovint, no vindrà d’ací… Però pensar que Espanya té apanyo, per a mi, és d’il·lusos. Jo no els ajudaré a calar però tampoc tinc per què amagar-los la canya.

És que tampoc no és el meu debat, sabeu? Ja s’ho faran. Tot i que respectabilíssims, no són vàlids per a mi perquè, senzillament, representen una opció més, diferent si voleu, dins la classe política que no veu amb bons ulls, quan no combat -curiosament, com PP i PSOE- l’emancipació nacional dels pobles que formem part sense voler-ho d’una Espanya intolerant; Iglesias i companyia són gent espavilada que sap ben bé que catalans -i eventualment valencians, illencs o bascos, per exemple- som, sobretot, un bon mamellam que no poden deixar de munyir si volen, no ja arribar al poder, sinó mantenir-lo. El seu discurs ambigu, també ací, quedà plasmat al míting que va fer el líder a Barcelona abans de Nadal, barrejant les cols amb els naps i demostrant que passen d’entendre el que es cou a Catalunya. Diuen que volen decidir… però tot, sense especificar què; que són demòcrates… però no avalen amb la boca gran l’exercici suprem de la democràcia que és que la gent decidisca com vol organitzar-se… Curiosa manera d’empoderar el poble i acabar amb castes coercitives! Tot parafresejant Josep Pla, amb un toc podèmic: el més semblant a un espanyol “dels de dalt” és un espanyol “dels de baix”. El personal ja és prou grandet, votarà a qui voldrà. Jo ho tinc clar: ja n’estic fart que Madrid -a esquerra, a dreta o a la dimensió desconeguda que representa Podemos– em diga què puc fer i què no.

Salut i país, xiquets, i fins la setmana que ve!