Somiar, construir… guanyar

Ahir vaig recuperar, a través de les xarxes, un video absolutament recomanable de l’escriptor, pensador i activista Eduardo Galeano que hi vaig compartir fa un parell de setmanes. Es tracta d’un exercici estilístic -us l’adjunte en aquest article, fragment d’una intervenció seua al programa de TV3 Singulars, conduït per Jaume Barberà- amb un profund contingut moral i utòpic, molt ben construït i farcit dels esplèndids i variats recursos literaris que fan que una llengua, qualsevol d’elles, se sublime i adquiresca una dimensió completament diferent. Sempre és un plaer i un goig escoltar la prosa poètica i la dicció pausada que caracteritzen l’uruguaià, amb un ritme i una entonació que reforcen el missatge alhora que aconsegueixen provocar, en l’oient, els perillosos hàbits de raonar i reflexionar. Els darrers esdeveniments internacionals ocorreguts en aquest món nostre tan inestable com inhòspit el posen en valor, especialment pel que té de desideratiu: imagina una societat novella, diferent, força més amable, culta, acollidora, integradora que l’actual on tot és possible, on res -per difícil que ens semble- no és inassolible.

Aquesta setmana -però també a diari, en altres àmbits i de manera incessant- hem comprovat com és el que tenim: fanàtics i intolerants de tota mena continuen amb el deplorable hàbit d’arrabassar vides, el tresor més preuat, molt més que béns materials o promeses espúries, tot pervertint paraules com llei o creença i oblidant-ne d’altres com respecte o tolerància. Per altra banda, les desigualtats no deixen de crèixer entre nosaltres, les injustícies socials són ben presents, i els rics són cada vegada més abusadors i els pobres cada vegada més miserables. La hipocresia -també ho hem vist aquests dies-, l’individualisme egoista i el desig de surar com l’oli prevalen sobre la franquesa, el col·lectiu o la humilitat i ara per ara ens sembla que està tot perdut, que res no té solució… Però, sabeu què? El nostre món també pot ser meravellós, hi ha esperança, i s’aconsegueix amb verbs clau com educar, llegir o pensar. Fem que els nostres joves, els que seran demà responsables de dur les regnes dels nostres destins, reben una bona educació, a casa i a l’escola, que vegen en els llibres bons amics que ensenyen i no un càstig imposat, i sobretot que siguen capaços de ser lliures de debò, de pensar per ells mateixos perquè, quan altres ho intenten, no puguen manipular-los.

Fins i tot al bell mig d’aquest erm que sembla un desert sorgeixen flors que el fan bell i per les quals tot esforç és poc. Dimarts, d’entre tots els que ho fan al planeta cada lapse de vint-i-quatre hores -segons les estadístiques, uns tres-cents mil, que prompte es diu- va vindre al món, envoltada d’amor, una preciosa nena: la Nora, filla estimadíssima de bons companys de treball i amics, i ahir precisament, mentre pensava com enfocaria aquest article, quan em vaig decidir a prendre l’aigua del parlament de Galeano per portar-la al meu particular molí de lletres, opinions i per tant de subjectivitat, aprofití per reflexionar sobre quin món aguarda a aquesta innocent i adorable xiqueta. Doncs malgrat l’estat actual de coses, tot i haver arribat en una època on podem pensar que res no va bé, que no veiem la llum per cap forat, que tot ens és hostil… us diré a tots, amables lectors -us diré a vosaltres, apreciadíssims Mireia i Carles- que sóc positiu i optimista. I tant! Ara més que mai, i amb totes les nostres forces, tenim l’obligació d’anar més enllà, com diu Galeano, i imaginar un món millor, però sobretot hem d’adquirir el compromís actiu de construir-lo perquè ningú no ho farà per nosaltres. Caldrà lluitar, i de valent, perquè només així ens en sortirem amb garanties.

I és que els problemes de la nostra societat, tots els que d’una manera o una altra ens impedeixen desenvolupar-nos i ser feliços, no se solucionen sols. Mai no ocorre. I no, no hi ha prou a clicar un m’agrada del facebook ni a repiular un missatge de twitter, ni a escriure -només- articles de denúncia sobre aquest tema o aquest altre; és evident que això és útil, important, necessari per arrossegar consciències, però si no aconseguim que el personal s’arromangue i passe a l’acció, que siguen a primera línia i lluiten a diari contra desigualtats, per l’eliminació de privilegis absurds o a favor de la prevalència de drets bàsics, no haurem fet res. L’activisme és essencial, el donar-se als demés també. La societat hauria de desterrar actituds que ens anul·len i apostar per les que ens reforcen. Treballe amb adolescents -com Mireia, com Carles- i l’exemple que els donem, el que mirem de donar a diari els docents que ens creiem el nostre ofici -en som moltíssims- i els pares que no han dimitit de les seues funcions, que també en són molts, serà imprescindible per assolir allò desitjat. Recordeu: educar, llegir, pensar. Somiar és preciós però bastir un futur millor, fer realitat els nostres somnis perquè tots els que estimem tinguen esperança, demà, encara ho és més. Sembrem per recollir. Per la Nora, un bé del cel. Per tots els amos del seu futur. Fem-ho, d’acord? No s’hi valen les excuses.

>

Salut i país, xiquets, i fins la setmana que ve!