Dimarts. Després de sopar, mentre em dispose a cavil·lar com començaré al dia següent l’article setmanal -els escric la nit de dimecres, però els pense la de dimarts-, per al qual ja en tinc una certa idea i fins i tot li l’acabe de comentar a una cosina meua, fidel lectora, abandone el projecte -Mari Carme, segur que m’ho agraïxes- abans de començar-lo; un fet cabdal em fa canviar d’opinió: una emissió a TV3 sobre la desaparició dels cinemes tradicionals, un món que encara resistix a alguns poblets, però que va fonent-se de manera inexorable, empès per una societat que evoluciona, sovint no sabem cap a on, i que deixa enrere no només un cert passat sinó també una manera d’entendre el lleure i la vida. Me’l pape senceret i me n’agrada tant la sinceritat amb què està explicat com les emocions que hi traspuen; en finalitzar, tanque un moment els ulls i m’entren a bots molts records, moltíssims, testimoni d’un passat rememorat amb nostàlgia i que és tan meu com avui serà vostre. És el que té haver-ne fet els quaranta, que comences a veure-ho tot amb una certa distància, però sense oblidar-te del xiquet que encara portes dins…
I és que el cinema -continent i contingut- forma part del nostre imaginari col·lectiu, molt més a mida que poses anys pel mig perquè, com s’explicava en el documental, un cinema de barri o d’un poble gran o menut no només era el lloc on anàvem a gaudir d’una pel·lícula, bona o fluixa, sinó un lloc d’encontre i de relacions socials; anar-hi era un costum sagrat, l’afició preferida per coronar una bona vesprada de diumenge, feren la que feren, i sobretot un espai on et senties lliure, on observaves móns diferents quan penetraves en la pantalla i et deixaves seduir pel que s’hi contava, menat durant un parell d’hores per personatges amb qui, sovint, t’hi senties identificat. Les imatges més belles de tot el documental eren les de les cares de xiquets i adults quan les il·luminaven els tènues i parpellejants flaixos emanats de la paret blanca: eren rostres curulls d’una màgia especial, difícilment explicable amb paraules. Els cinemes -els del meu poble, a la meua joventut: “
Playa”, “
Neptuno” i “
El Oasis” als estius, “
Aurora” i “
Cervantes” d’hivern- eren, també, llocs extraordinaris reblits de sonores rialles, aplaudiments a mansalva i picades de peu a terra quan la situació ho requeria… però també de besos robats i confidències a cau d’orella. Hi vaig arribar a entrar per deu duros, que es diu prompte, cinquanta pessetes que, al canvi, no són més que trenta cèntims d’euro actuals… No ha plogut!
Aquells programes dobles que sempre començaven amb les paròdies d’Stan Laurel i Oliver Hardy -ep, que conste que tampoc no sóc tan vell, jo… collita del setanta-quatre! I encara les hi posaven!-, aquell acomodador vell de l’Aurora -el pare de Miquetes– aquelles cotxinades, com en diem allà, que ens venien a pesseta i a duro, aquell capellà que feia classe de religió i apuntava, a la porta del local, qui hi entrava a veure segons quina pel·lícula… Però també recorde vivament, en estiu, la graveta del terra del cinema que xafàvem tota la família, vinguda en pelegrinatge i a peu des de la caseta de camp de la Bega on passàvem feliços l’agost, i aquelles cadires d’alumini, i els entrepans de truita de creïlles, i els tovallons amb què els embolicàvem, de tela a quadres, i aquell Libro de la selva vist a l’Oasis amb quatre anyets o aquell E.T. d’estrena -a un cinema de València- amb les meues germanes i ma tia Conxín, jo ja amb set. Com plorava la menuda perquè no volia que es morira la granoteta, com li deia ella a l’extraterrestre! Tot això i més, molt més, s’acabà fa temps, al poble, a tants pobles. Dels cinc que he esmentat abans fa anys que no en queda cap ni un, i de l’edifici dels multicinemes que hi ha al costat del cementeri municipal -un lloc ben simbòlic- no cal ni que en parle.
En un dels fragments del documental, un homenet vell com el pergamí i propietari d’una de les sales que encara resistixen en un llogaret indefinit de la Catalunya interior afirmava, tot emocionat:
desapareixerem els empresaris, però l’art no morirà mai, l’art sempre queda i ho deia mentre se sentia la banda sonora de
Cinema Paradiso, potser la pel·lícula que millor ha retratat des de dins aquest món de llum i foscor, de màgia i d’enyor, música de fons amb la qual -el film, va confessar, l’havia corprés i marcat- es tancava la producció. No sabria dir-vos, estimats lectors, quina pel·lícula tinc més present d’aquells anys en què amb la il·lusió intacta d’un assidu espectador que s’embadalia amb ben poca cosa, descobria cada diumenge un món diferent. Tampoc no importa, en aquest precís instant; més enllà de la filmografia, de llur qualitat o durada, lamente profundament que açò que anomenem
el progrés, que sense dubte és excel·lent, ens fa viure millor i això i allò, haja fos en negre part de la memòria d’aquells anys fabulosos -sempre ens en quedarà el record- que poblen la meua infantesa, la de tots els que, en un moment o un altre, hem sigut i seguim sent els xiquets àvids d’experiències que féiem nostres, ben verges encara, les sales on, cada diumenge, tot era possible.
Salut i país, i fins la setmana que ve!
