1. De propaganda. Ben prompte, les nostres bústies demanaran la pietat de la clau amiga, ofegades per la gran quantitat de paperassa de diferents colors i mides -i trampes- que ens enviaran fins l’esgotament, com si ho pagàrem nosaltres -ara que hi pense, ho paguem nosaltres!- els partits polítics a la caça del vot necessari. Que després la majoria se’n foten, de la música i dels tocadors, això són altres calces. I que moltes de les propostes allà plasmades ens facen riure, per no plorar, perquè intuïm que se les passaran per l’arc de triomf a la mínima oportunitat, també. Especialment els grans partits que fins ara han tallat l’abadejo. Ja sabeu que el paper és molt sofert, el pobret, mira que aguanta lletra! A més, haurem de buidar-les amb celeritat perquè no se’ns barregen candidats, programes -qui en tinga- i logotips, no siga cas que a roses, gavines, redolins, triangles i caretes somrients els done per prendre’s seriosament això de l’orgia que comentava abans… Però mireu-ne la part positiva: podeu utilitzar-ne els espais en blanc i sobretot els sobres de diferents colors per anotar cosetes o arxivar-ne d’altres, respectivament. A tall d’exemple, una tia meua -i no és broma- hi guarda, en els de color sèpia, que s’adiuen més al cas, estampetes de tota la nòmina de les marededéus que té indentificades! Pecat i penitència, tot junt… Ai, mare!
2. De promeses. Ara, ara és hora de demanar a l’acalde o alcaldessa de torn, als soferts conseller o consellera de comunitat autònoma -amb ànsies d’emancipació o no- una subvenció, una de trifàsic en forma de lloc temporal de treball en la recollida viària de residus, o per què no un poliesportiu, una piscina -de piscines concretes més val que no en parle-, un cert equipament en definitiva, just en el solar que queda al costat del vostre carrer, i així no haureu de desplaçar-vos innecessàriament per arribar-hi. Demaneu, xiquets, que qui no plora no mama, però res de biblioteques, parcs o espais culturals, que això ja no s’estila. I tant se val si hi ha diners en caixa o no; les promeses són tan barates… que no tenen preu! En època preelectoral els que manen, sobretot els politicastres que tenen molts pocs escrúpols i molt poca vergonya, se senten generosos -amb diners d’altri, clar-, així que anuncien rebaixes substancials dels impostos que han apujat fa pocs mesos, recuperen les oblidades pagues que van contribuir a fer vagar pels limbes, o ens diuen que trigarem sis mesos a operar-nos d’alguna qualsevol urgència, i n’hem d’estar contents perquè ara, amb la crisi, el temps d’espera era d’un any. Es pensen que no recordem que abans n’eren només tres, de mesos; la memòria és limitada, sí, però menys que la capacitat de pensar de molts votants…
Salut i país xiquets, i fins la setmana que ve!
