Llegim?

Aquesta setmana he llegit un article que tractava la implantació dels llibres digitals a terres hispàniques. Recollia les conclusions d’una ponència del Congrès del Llibre Electrònic, feta a Barbastre, en què es va afirmar -això sí, amb dades poc precises- que no estan tenint l’embranzida que se n’esperava, una paradoxa més d’aquesta era digital que ens abraça; com a excusa s’apuntava que els índexs de lectura en general, no només de literatura, són baixos -i ho són, com després comprovarem- i que la moda d’adquirir els aparells que en fan de suport potser ja ha tocat sostre. Els romàntics del paper, entre els quals m’hi compte, hem vist la notícia, uns amb l’esperança que als llibres en format tradicional els queda força més temps que no alguns es pensaven, uns altres -els més hostils als canvis tecnològics- amb alegria i fins i tot amb plaer per la derrota enemiga. Trobe absurd, certament, combatre suports que faciliten el meravellós i imprescindible acte de llegir -l’article de què us parlava fa unes ratlles m’arribà a través d’internet-, de devorar qualsevol text, literari o no, una de les activitats intel·lectuals i lúdiques que ens fan menys animals, perquè no crec que siga aquest el debat: no ens equivoquem, la qüestió de fons és si llegim i com ho fem.

Segons dades oficials del CIS -com que no són enquestes polítiques cuinades supose que ens les podrem creure-, les quals sempre ens expliquen realitats interessants, un 34% dels habitants de l’Estat no té cap hàbit de lectura mentre que el 66% restant llegeix almenys una vegada al trimestre, i tan sols una tercera part d’aquest grup afirma que llegeix tots o quasi tots els dies. D’aquest reduït percentatge final de lectors més o menys creïbles i constants -en dades reals no més d’un de cada cinc espanyols- tres quarts parts es decanten pel format paper. Sense comptar que una cosa és allò que diuen els enquestats i una altra el que realment fan -sospite que les dades podrien ser, segons com, pitjors encara-, la realitat és que es llegeix ben poc. No calia cap enquesta que ens ho confirmara, però fer-ho és tràgic i diu molt de la societat que vivim, comentem i patim. Aquest és el vertader debat i no tant la forma d’accedir-hi perquè, a qui llegeix i gaudeix d’un bon llibre, realment tant se li’n fot el mitjà. M’interessa més per què no es llegeix tant, i és perquè, entre altres motius, requereix d’una postura militant, d’un esforç intel·lectual que no tothom està disposat a realitzar, sempre: la competència, especialment en els més joves, sabem que n’és una altra.

Societat en conjunt, famílies i docents, tenim un debat obert: fem llegir els nostres fills? Com i què llegeixen els nostres alumnes? Els aconseguim engrescar, si més no de manera suficient -també depèn molt dels professors i de com ho fem- amb les lectures que els plantegem? Tot compatibilitzant els programes d’estudis -els clàssics de cada cultura, per exemple, entenc que són imprescindibles- amb els gustos propis, han de poder arribar a entendre que llegir també és un plaer, un immens i indescriptible plaer, i no una imposició que mai veuran, llavors, com una activitat tan còmoda -i anorreadora, si voleu- com seure davant la caixa tonta o desgastar-se els dits en videojocs diversos, diligències per a les quals estan, sempre, motivadíssims. No puc evitar, a més, glossar els grans avantatges de la lectura diària, des d’una clara millora de l’ortografia –jo els ho recorde sovint– fins a l’eixamplament general de l’esperit i l’adquisició d’una àmplia cultura general, entre molts d’altres. Aprofite per fer avui, en aquestes línies, una modesta apologia de la lectura com a activitat que ens fa, sempre, més lliures, més cultes i més rics. I perquè, diguem-ho clar, ens fa menys manipulables i així toquem la corfa als que ens volen sempre submisos, dòcils i silents.

Cada vegada que trobe algú llegint a un parc, a un tren, a la platja -en paper però també digitalment– m’envaeix una sensació ben agradable, que em fa pensar que no tot està perdut. Llegir, entendre el que llegim, pair el que llegim, és sempre nodrir-nos i créixer, per tant, interiorment. Quan aprofundim en un llibre si es tracta d’una obra de ficció, sovint volem a mons imaginaris, descobrim personatges fantàstics i trames insòlites o n’admirem els seus autors i corrents literaris, i és meravellós perquè descobreixes del que és capaç la ment humana… Tots, però, tenen en comú que, quan els acabem –si ens han agradat, evidentment–, ens deixen satisfets i sadollats, reblits d’una plenitud interior que, efectivament, representa per al nostre cervell el que el menjar per al conjunt del nostre cos. Llegir més i millor, comprendre allò que ens entra pels ulls i que després ens ha de dur al meravellós procés –que ningú no ens podrà llevar mai– de pensar, de reflexionar, i que ens ha d’ajudar, en definitiva, a ser millors persones. Si aconseguim fer entendre, especialment als més joves, que llegir no és en cap cas una despesa inútil sinó una inversió que produeix rèdits incalculables, tindrem molt guanyat. En paper o digital, tant se val.

Què, llegim?

Salut i país xiquets, i fins la setmana que ve!

espai patrocinat per: