Circs, pallassos i animals

Mai no m’ha agradat el circ, ni quan gaudia d’aquella edat infantil en què tot t’impressiona i allò fora de l’habitual és el que més t’ompli, simplement perquè representa una novetat que t’aparta, ni que siga per unes hores, de la rutina. Sempre hi he vist un espectacle caduc, trist, mancat de gràcia, a desgrat dels esforçats pallassos, que feien el que podien, i dels animals diversos que hi malvivien, que no en tenien cap culpa, els pobres. Parle del circ tradicional, d’aquell que de menut veia com ocupava solars d’habitud polsosos o places de bous que, per uns dies, bescanviaven una barbàrie per una altra, això sí, amb menys sang. Sota aquelles carpes de ratlles acolorides -invariablement blanques i roges- i banderoles al vent, un públic més o menys entregat assistia a un artifici com un altre, a una representació -afirmaven- curulla de màgia i d’art, característiques que jo no vaig veure enlloc l’única vesprada que m’hi van portar els pares d’un amic meu d’infantesa. En vaig eixir desencisat i li vaig fer la creu. Mai més. Després, de circs n’he vist molts i fins i tot he participat a alguns durant un temps, en funcions executades amb més o menys èxit. És clar que n’hi ha de moltes classes, però en el que ens ocupa també hi ha molts animals i tampoc no està exempt de pallassos. Em referisc, com no, al circ de la política.

Fa un parell de setmanes que va finalitzar la pantomima aquella del debate sobre el estado de la nación, el darrer abans d’unes noves eleccions generals, que va servir principalment per reforçar-ne, de cara al seu potencial electorat, dos dels principals contendents. Seran uns comicis amb sotrac inclòs, amb un més que previsible ensorrament del decimonònic torn de partits que impera en la política amb seu a Madrid i del qual, si fem cas a enquestes i sondatges, el personal està més que fart. Conscients que se’ls desmunta la paradeta, les principals -de moment- estructures polítiques tradicionals s’han apressat a fer el de sempre: prometre alegrement, els que manen com si no tingueren -que no en tenen gens- vergonya, i els que opositen com si no tinguérem memòria. Després s’estranyen que altres opcions, més o menys creïbles però en tot cas legítimes, els vulguen apartar de la mamelleta de la res pública. El cas és que aquell acte publicitari ha obert la veda d’una llarga precampanya que tindrà estacions de dolor en forma d’andaluses, municipals i atonòmiques de maig i -potser les que més couran- les catalanes de setembre. Per acabar-ho d’adobar, els mitjans panxacontents, públics i privats, sostinguts molts d’ells per publicitat institucional, s’han conjurat per salvar de la crema el bipartidisme, però posant ous en altres cistelles… Per si de cas.

Sobre un d’aquests dos nous -un més que no l’altre- partits que aspiren a desbancar els actuals inquilins de la Carrera de san Jerónimo i entrar de ple dret en la pista central del circ polític hispànic, més que no a canviar cap sistema, ja vaig escriure un article fa un parell de mesos, per cert un dels meus més llegits des que escric a La Veu. Aprofite per ratificar-me en tot el que hi vaig opinar sobre Podemos. Res no m’ha fet canviar de parer, ans al contrari. Però ara, mentre s’esvaeixen els efectes del debate, hem tornat a assistir al miracle periodístic de fer pujar una nova opció per l’altra banda de l’espectre ideològic, a mode de compensació d’aquesta -aparentment, esperem a les andaluses- consolidada força. No és més que la búsqueda d’un equilibri perquè, al final, tot canvie perquè res no canvie. A més, farà l’efecte que el ciutadà ha decidit, però el que hi haurà darrere seguirà sent semblant, ja que en el fons continuarà tallant l’abadejo el mateix entramat d’interessos diversos de sempre, dels que en realitat manen i mai no han deixat de fer-ho. Ciudadanos, en aquest sentit, no és més que una actualització més casposa encara del partit governant, que està deixant-se fagocitar a Catalunya -i deixant fora de joc, de passada, Rosa la magenta en la resta del Reino– i que té tanta ànsia de demostrar que són més espanyols que ningú que se’n passen.

Ens divertirem, en els propers mesos. Sentirem el que volem sentir, i comprovarem una vegada més que la nostra capacitat de sopresa és, certament, il·limitada. Alguns dels personatges que s’hi dediquen i que fa mil anys que en viuen no tenen cap escrúpol i miraran de fer-nos veure que tots són iguals, i contra el que puga semblar després de llegir-me, no és veritat ni de bon tros. Caldrà filar prim. No faces l’haca, que la palla va cara diuen per la meua terra. Molts no n’aprenen, però, i continuaran comprant-los bitllet als mateixos de sempre -o a d’altres de novells- i serà tan legítim com no comprar-ne cap o optar per espectacles diferents. Amb els diners recaptats, hom contribuirà a mantenir alguns pallassos -amb tots els meus respectes per als integrants d’aquesta digníssima professió- i molts animals -amb el meu reconeixement explícit als éssers vius no racionals-, sovint els més dignes habitants del regne. De l’animal, s’entén. En tot cas, la funció sempre ha de continuar, diuen. No m’agrada el circ tradicional i n’he donat motius. N’hi ha un altre, no obstant, que sí que m’ha agradat i m’agrada, però alguns indesitjables l’han prostituït de tal manera que l’han convertit en una mera caricatura, i és una llàstima. Com diu un company meu, cada vegada conec més gent i menys persones. Especialment quan observe, des de fora, qualsevol funció d’aquestes…

Salut i país xiquets, i fins la setmana que ve!

espai patrocinat per: