Comprar i vendre
Tinc un amic, professor de cicles formatius, que està obsessionat pel màrqueting i la publicitat. Ja l’entenc; a banda de treballar-hi, a la vida tot es basa -penseu-hi- en un aspecte clau: saber vendre el teu propi producte. I, sobretot, que te’l compren. No ho fem tots, cada dia, ens dediquem al que ens dediquem? Quan hem de convèncer algú, bastim un text argumentatiu -un anunci publicitari, un article d’opinió, la intervenció d’un debat- i mirem de fer-nos amb el potencial client, de captar-lo i portar l’aigua, per tant, al nostre molí. No sempre funciona, sovint perquè no emetem, potser, el missatge correcte. M’agradaria saber l’opinió d’aquest amic sobre un que vaig veure dimecres, a la Plaça d’Espanya de Barcelona, ben a prop de la Fira de Mostres -hi vaig passar amb els alumnes, camí del Saló de l’Ensenyament-, a una plataforma mòbil amb rodetes plena a vessar de propaganda i custodiada per dues senyores de mitjana edat, ben vestides i amb evident afany proselitista. Hi deia: ¿Existe Dios? ¿Acaso importa? No cal dir que no tenien clientela i que algun despistat, en ensopegar-hi empès per la gentada que circulava per l’atapeïda vorera, se n’escapolia a bots com fugint del foc, en adonar-se d’on era a punt de caure. Però anem al cas: no tenien aquests testimonis de Jehovà -perquè ho eren- cap més missatge engrescador a oferir? En certs productes no s’hi pot dubtar, no hi ha terme mig: s’hi creu o no, o t’importa o no gens. Ho posaven massa fàcil. Així no en pessigaran cap!
El moll de l’os
Un gran desplegament tècnic s’ha esdevingut els darrers mesos per descobrir -n’haureu estat al cas- si els ossos trobats a una església de Madrid, entaforats a un nínxol minúscul i humit, corresponien a l’autor d’una fantàstica obra literària que tothom cita i té a casa, però que ben pocs s’han llegit mai sencera per mandra o indisciplina. Sí, sembla que les inicials M.C. corresponen al supervivent malmès de la famosa batalla de Lepant, però resulta que no en tenen la certesa absoluta perquè no han pogut practicar-li proves d’ADN. En aquest cas ningú no en dubta -qualsevol ho fa després de la pasta gansa que ha costat la broma, total per a tan ben poc-, però no sempre és així. Al twitter vaig llegir una piulada ben mordaç, dimecres, que feia: M.C. és Miguel de Cervantes. N’estan segurs. Però del M.R. que apareix als papers de Bárcenas ningú no en diu res, eh Mariano? Però tornant als ossos, em sembla certament lloable aquesta ànsia sobtada per recuperar una important peça del passat i treure a passejar una determinada -i interessada- història col·lectiva. Altres ossos no obstant, centenars, milers, molt més importants que els de l’autor del Quixot -i que em perdonen Dulcinea del Toboso i Rocinante-, continuen per contra en el més absolut oblit –ells no van guanyar la guerra per a això- als vorals de carreteres polsoses i tristes. Potser hauran d’esperar a fer quatre-cents anys per ser considerats ossos transcendents, vés a saber… Una autèntica vergonya.
Fa uns anys, quan tot i ser immersos ja en la famosa crisi la Generalitat no havia començat encara amb les per dissort famoses retallades, els docents érem enviats cada cert temps a fer-nos una revisió mèdica general. Llavors jo treballava a Torreforta, als afores de Tarragona, i per tant em va tocar anar al CAP de Sant Pere i Sant Pau. Allà, un facultatiu de mitjana edat i aspecte fastiguejat em va fer les preguntes de rigor i un examen superficial, tot refiant-se de les respostes que donava a preguntes repetitives i monotones. Al remat, quan ja n’eixia, me’n va formular una amb més interès: per cert, vostè es dutxa cada dia? i en veure la meua cara de sorpresa s’apressà a dir-me que no era perquè notara cap olor molesta, sinó perquè sentia curiositat. Li vaig contestar que sí i allò el va enervar. Doncs no és gens bo, això… gens bo! em va renyar, tot ofés, mentre li guspirejaven les ninetes dels ulls, i tot seguit va encetar una perorata tan acadèmica com sobrera al voltant de l’epidermis, els perills dels sabons industrials i la nociva influència de la publicitat en els costums diaris. Aquesta setmana he llegit en un article que s’ha fet un estudi científic que confirma l’opinió d’aquell metge, i n’he recordat l’anècdota. Ara, només espere que no l’hagen llegit tota la nòmina de personatges que segueixen al peu de la lletra -sense conèixer-lo- el consell del tarragoní, perquè quan comença el bon temps el metro o l’autobús urbà poden esdevenir, tots ho sabem, llocs realment inhòspits…
Salut i país xiquets, i fins la setmana que ve!
