A un dels assaigs de l’escriptor Joan Fuster, crec que inclòs al recull que porta per títol
Sagitari, el suecà fa ús d’una anècdota extreta, si no recorde malament, d’una obra de Dickens; hi explica -cite de memòria- que un mestre li demana a un alumne, a classe, que comente la idea de
prosperitat nacional en base a una determinada informació numèrica que en corrobora la tesi que el país va bé, i l’escolar si fa no fa li replica -amb un seny poc habitual a edats infantils- que als desafavorits tant se’ls en dóna formar part d’un conjunt benèvol, perquè això no aconsegueix que deixen de patir: el fet que en siguen relativament pocs no els treu de la misèria ni els fa sentir-se millor. Quelcom de semblant passa quan ens diuen -i és completament cert, segons
les estadístiques– que el transport aeri és el més segur del món. Les
xifres ho avalen. Ara bé, quan ocorre una catàstrofe com la de dimarts passat a un vol que mai no va arribar a destí, res de tot això compta, senzillament perquè aleshores tenim la percepció que
volar és perillós. I comencen les dimonitzacions de les companyies de low-cost, el poti-poti d’aviam qui la diu més grossa, les hipòtesis sobre
què va passar realment -segons el fiscal de Marsella un acte voluntari del pilot- i el
treball de periodistes voltors que assetgen familiars amb preguntes estúpides i fora de lloc. Però d’això i d’altres reaccions no en parlaré avui.
És quan acabe d’escriure aquesta introducció que hi caic: vaig al prestatge i recupere la columna de diumenge, a l’ARA, de Josep Ramoneda. Per articles com els seus de cada setmana val la pena gratar-se la butxaca i pagar el que se’ns demana; de fet és sempre el primer que en devore, camí de casa, amb el perill que suposa transitar per la voravia a cegues, perquè l’intel·lectual sempre troba les paraules adequades i transmet el que desitja amb mots col·locats amb precisió de rellotger. Diumege, a Absurd, feia referència a l’atemptat de Tunis en el qual havien mort turistes que van tenir la mala sort de ser al lloc equivocat el dia equivocat. Us en reproduiré uns fragments, perquè trobareu que s’hi escauen: l’accident, el fet inesperat que trenca l’aparent harmonia de les coses, és força desassossegant, per molt que intentem normalitzar-lo amb estadístiques i càlculs de probabilitats. Per què a mi? No hi ha resposta […] La mort sempre és injusta però a vegades és, a més, insuportablement arbitrària. No hi havia cap motiu perquè els toqués a ells i no a uns altres. Per això costa tant d’entendre, perquè no té sentit. Als humans ens costa molt acceptar la nostra condició d’éssers contingents. També ens costa molt de pair que no som, sovint, més que xifres per a un altri, que som considerats només guarismes desproveïts de tota contingència humana.
De fet, per a una administració de la mena i el
color que siga -de justícia, d’hisenda o educativa- som, pensem-ho bé, simples números, i no tant persones i menys encara
ciutadans amb drets, deures i una història personal darrere. Pràcticament des que naixem ens n’atorguen un amb el qual ens identificarem tota la vida, el del carnet d’identitat, antigament anomenat
cèdula; després vindran els llocs que ocuparem en els diversos llistats acadèmics, un que potser ens marcarà com a esportistes o un número de loteria que ens
donarà la sort, però també -quan creixerem i ens incorporarem al món laboral- el de la seguretat social o el d’una borsa que decidirà si treballem o no, i me’n deixe uns quants. Vosaltres mateixos. Però tornem a l’avió: han donat molta importància a les dades numèriques: l’hora a què va eixir i a què havia d’arribar, la quantitat exacta de les diferents nacionalitats que hi viatjaven, i moltes més. I després, només després, a les històries personals que hi ha al darrere, de puntetes i com a fet anecdòtic, quan són les veritablement importants. Esgarrifava conèixer-ne els detalls -potser és per això-, saber el que pot haver-hi al darrere de cada una d’aquelles circumstàncies humanes truncades per la fatalitat
-per què a mi? devien pensar mentre queien
-, d’alumnes i profes que tornaven a casa, cantants que havien actuat al Liceu, professionals de congrès i tants més que esdevindran per dissort, quan passarà tot i la tragèdia deixe de ser noticiable, mers còmputs estadístics…
Per altra banda, tot plegat -les notícies, allò que ens ocorre, com ens afecta- podem arribar a considerar-ho tan absurd que precisament per això ens descol·loca. Recordem el títol de l’article de Ramoneda. També ho és el fet que, paradoxalment, sinistres com aquest i la xifra anual d’accidents d’aviació al món, i evidentment el percentatge que representen -sempre acabem tornant als números-, ens donen indirectament el consol que necessitem, sobretot als resignats que han d’agafar l’avió per motius laborals o, també, per plaer. Ens cal allò del no crec que em passe, ho diuen les estadístiques. Que siga així -ho apuntava Fuster a través de Dickens- però, no resol res: continuarem transitant pel cel com a éssers contingents, com ens recorda Ramoneda. Potser és que, realment, només som xifres…
Salut i país, xiquets, i fins la setmana que ve!
