Festes de precepte

El discurs polític s’alimenta de tòpics perquè pareixen veritats universals, o mentides universalment acceptades, tant se val: el que importa és la universalitat, que és on se suposa que hi ha vots a manta, i les anomenades festes populars són un autèntic magatzem de llocs comuns. Segons un dels més celebrats pels aspirants a governar-nos o pels que ja estan passant per aquest tràngol, «les festes tradicionals són un lloc de trobada». L’afirmació va entre cometes perquè és citació literal.
 

Per a dir això cal portar uns grans aclucalls, també coneguts com a ulleres d’haca. Potser les festes siguen «un lloc de trobada» per al grupet que apareix en aquesta foto, posem per cas, i encara caldria esbrinar si molts dels qui aguaiten pels balcons han eixit a disfrutar del sarau o a preguntar quan s’acaba, però, què passa amb tots els altres? Què hi ha dels qui estan amagats esperant que escampe, o dels qui han pegat a fugir? Què hi ha del vell que està darrere d’una persiana a punt d’anar-se’n a sopar amb sant Pere amb la trista convicció que l’última cosa que s’emportarà d’aquest món és el mugit d’un bou desorientat que li pregunta l’hora a una excavadora enmig d’un rebombori? El menú és variat: també podria tractar-se d’una saeta agònica acompanyada de sinistres tocs de tambor, del guirigall kitsch d’una fira d’atraccions ambulant o —maleïts siguen pels segles dels segles— d’un xundaxunda discotequer a les quatre del matí i el que et rondaré morena. O tot combinat.

Potser esperen que el moribund s’alce i demane explicacions per triplicat a aquells altres governants (o potser són els mateixos) que diuen defendre la llibertat dels veïns de tal poble o tal altre de celebrar les seues festes tradicionals, siguen aquestes les que siguen, un altre tòpic. Quan diuen «llibertat» volen dir «contumàcia» i quan diuen «tradicionals» volen dir sagrats, «béns culturals a preservar» en argot falsament laic, coses que, com déu o la pàtria, estan per damunt de qualsevol concepte de llibertat, siga personal o col·lectiva.
 
Siga per convenciment o per sentit de l’oportunitat, en la sensibilitat dels nostres dirigents més entenents s’estan infiltrant escrúpols antiespecistes, com abans ho van fer l’ecologisme, el feminisme i altres «queixes» (segons la terminologia utilitzada per Robert Hughes) que van aconseguir un determinat nivell de decibels mediàtics. Alguns dels que manen ja comencen a posar seriosos inconvenients a qualsevol tradició que implique arrancar-li el cap a una oca, tirar una cabra des de dalt d’un campanar o a fer xixines a un bou. Ja era hora. Però la seua compassió es deté a les portes de la nostra pròpia espècie, davant de la tortura infligida als humans que, com el vell que es mor, només vol un poc de pau quan la necessita, no quan els altres se’n van a dormir la mona. Potser és perquè el col·lectiu de moribunds és poc bullangós i reivindicatiu i el dels amants del silenci, per raons òbvies, també.

El tòpic més pervers potser és aquell que diu que les festes són «un parèntesi d’alliberament», una vàlvula que serveix per a afluixar les tensions acumulades pel contracte social al llarg de l’any, a fi de poder suportar la següent fase d’inhibició. Si tan transgressores són, hauríem de preguntar-nos per què solen participar-hi entusiàsticament totes les forces vives, o per què solen estar subvencionades amb l’erari. Com tots els tòpics, potser això de la relaxació dels costums fou veritat alguna vegada, però les veritats cal revisar-les de tant en tant i aquesta sembla que fa molt que no ha passat per un examen. Potser era així quan tots doblegàvem el llom alhora per al senyor comte i aquest, adesiara, ens regalava una pinyata plena de peladelles, que és llepolia de pobres o, amb intencions horacianes (ensenyar delectant), ens subministrava una cucanya amb una mortadel·la en el cim perquè coneguérem les virtuts de l’escalada, o ens donava un tonell de vi picat i un parell de bous desnonats perquè desfogàrem sobre ells els nostres instints sàdics i no li tallàrem a ell els testicles ràpidament i sense dolor, que probablement és l’única festa amb sentit que s’hauria d’haver celebrat. Metafòricament parlant, no malpenseu.

El cas és que l’homogeneïtat social que permetia el gaudi col·lectiu d’aquestes puerilitats fa temps que ha desaparegut i, no obstant això, seguim igual. Els gestors de l’establishment s’han quedat amb la cançó que la funció de la festa és la de perpetuar l’statu quo, per això els agrada. Les festes, a pesar del seu arcaisme o gràcies a ell, s’han convertit, de manera ja descarada, en part integrant de l’ordre establert, part de la rutina que ens mortifica. Davant de la infelicitat individual, potser per a evitar mals pensaments s’imposa la tirania d’una suposada felicitat col·lectiva en què és obligat participar, una droga de disseny d’ingesta obligada, que provoca en qui la pren una gran insatisfacció i la síndrome d’abstinència subsegüent. Seguint el patró, alguns es munten la seua pròpia festa i la imposen als altres: en els barris d’adossats hi ha celebracions d’aniversari que pareixen la setmana fallera. Setmana fallera que, per cert, ja s’ha convertit en un mes, perquè la festa tendeix a ocupar tot l’espai i tot el temps social. És part del maquillatge d’un sistema que fracassa en tots els fronts. O, vist des d’una altra perspectiva i dit amb rima, que triomfa a força de sembrar el fracàs darrere de tots els fronts.

Hi ha benpensants que perceben la perversitat subjacent en el mecanisme de la festa i tracten de reconduir-lo cap a una altra cosa no tan nociva, però no hi ha res a fer. Les festes no passen pel sedàs de dos axiomes ben coneguts, sobre els que hi ha un consens molt ampli: «La llibertat no pot ser concedida, ha de ser conquistada» (Max Stirner) i «La llibertat d’un acaba on comença la dels altres» (Sartre i, abans que ell, J. B. Alphonse Karr), als que caldria afegir el principi invers i complementari del darrer dels dos: «La llibertat dels altres acaba on comença la d’un».

Les festes no alliberen de res. Les festes lliguen, creen una obligació més, la de participar per la força en mascarades de tota índole, que proliferen i es propaguen per tot l’orbe, cadascuna segons la capacitat d’expansió dels poders que la propicien i la sustenten: Halloween a tot el món i Moros i Cristians només des de Las Alpujarras a La Jacetania, encara que tot arribarà. Participar, aguantar o fugir. Les festes són, cada vegada més, un lloc de desavinença, en què uns les disfruten i altres les pateixen i, de vegades, alguns s’intercanvien els papers, mentre que la majoria les suporten totes.

Joan Dolç


 

Comentaris

Orxatera Alboraia
2.

Com bé dius, "els gestors de l'establishment". Acabem amb ells/es i posem fi al soroll. A tot el soroll.

  • 0
  • 0
Benjamí Bono i Aguilar Bèlgica
1.
Ja ho veus, Joan, les festen no alliberen de res, com dius. Un lloc de trobada... de malaurada trobada por al jove brau que mai la cercaba. I bla, bla, bla... Molt més civilizats, els romans alçaven places per a confinar la festa i soltaven alguns braus, uns felins i qualsevol altre cristià, i a qui no li agradava, que no hi anara! Els romans, gent pràctica, ho van comprendre, la festa és necessaria per a que la plebe reste tranquil·la. I posats a fer una crítica de la festa, ¿perquè no comencem per la més gran, les falles? Sí, eixes que neixeren per a cremar gent en imatge quan la Inquisició ja no en trobava de viva! Quan érem nens véiem un slogan al vitre darrera d'alguns cotxes: "El ..., donde el silencio es rey". ¡ Quin goig ! I ara una darrera pregunta: si la tortura de braus i altres animalets o els crits i sorolls nocturnes són una festa, per què una simfonia o una òpera, pose pel cas, ho ho són?
  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat