Temporals i espacials
En el primer que va pensar en el precís instant de sentir-se, per fi, lliure, després d’iniciar aquelles breus vacances, mentre s’acomodava a l’incòmode seient del tren de llarga distància que el portaria a casa, va ser en tot allò que l’esperava quan acabarien. Va tancar els ulls i va mirar de dormir una estoneta… No va poder, evidentment.
El temps diuen que ho posa tot a lloc; més bé tot ho descol·loca, perquè aconsegueix que allò que ens semblava importantíssim fa només un mes o un any ara ens semble fútil, o a l’inrevès. El nostre trànsit per aquesta vida conté fletxes de sentit únic que ens impedeixen recuperar -sempre que ho desitjàrem, és clar- el bell caos d’altres èpoques…
Intenteu buscar, quan no els necessiteu per a res, tots aquells objectes -papers diversos, fotografies velles, peces de roba, estris de tota mena- amagats, coscientment o no, per qualsevol racó ignot del vostre domicili. Així, els trobareu a la primera i sempre els tindreu a mà quan vols calga fer-ne un ús immediat. Resteu advertits!
Si existira la màquina del temps que hem llegit i vist a novel·les i pel·lícules, realment en faríem ús? Per anar on? És que hi ha un fragment del passat humà suficientment amable per ser revisitat? No ens cremarien, lapidarien o, en el pitjor dels casos, ignorarien? I del futur ni en parlem… Potser per això no l’hem inventada mai, no creieu?
El temps de què disposes, en períodes vacacionals, per realitzar aquelles tasques pendents que has anat ajornant perquè -reconeixem-ho- et fan mandra, és inversament proporcional amb les ganes que tens de posar-t’hi. Millor! Si continuen fent-nos pensar que les vacances són per seguir treballant desballestarem la semàntica. I això és pecat!
Valencià i home de bé no pot ser, deia el català; català, si no te l’ha feta te la farà, li contestava el valencià. I mentre aquests dos simpàtics personatges dialogaven tan amistosament com els havien ensenyat a consciència, el madrileny -concepte, no gentilici- feia via sense dir ni pruna: prou enfeinat estava menjant les taronges i bevent el cava de tots dos.
Vist a la xarxa: vivim a una societat en què la classe obrera no disposa d’obres, la classe mitjana no té mitjans i la classe alta no té classe. I encara més: quan acabes una carrera a Espanya tens tres sortides: per terra, per mar i per aire. Dues certeses: 1) no es pot resumir de manera més brillant; i 2) t’agafa una mala hòstia!
La separació de poders a casa nostra és un concepte àmpliament superat: cada vegada hi ha més presidents -que mouen la cua, alegres- d’organismes i institucions judicials amb carnet de partit a la boca, mentre que els gobiernos de torn -uns i altres- han perdut el cul per concedir indults a banquers i mafiosos condemnats en ferm. De puta mare…
Deia Bismarck que mai es menteix tant com després de caçar i abans d’unes eleccions. L’innocent canceller desconeixia els comicis moderns i alguns polítics actuals; encara s’entén en els que encara no han manat, però què me’n dieu de les promeses dels que porten vint anys abocats al pessebre i és precisament ara quan volen fer-ho tot pols?
El drama dels blaveros valencians, en les properes eleccions, és que si no recolzen com han fet fins ara, obedients, el Partit Podrit -qualsevol coincidència de les sigles amb una certa realitat és pura premeditació- hauran de fer-ho, ironies del destí, a un partit català fundat per un català de nom català… ja s’ho faran, clar, però deu ser mooolt dur, això…
Salut i país, xiquets, i fins la setmana que ve!
