Alguns records són així, es presenten sense avisar: fa uns dies que se m’apareix la jornada en la qual vaig descobrir que l’electricitat era quelcom més que una paraula llarga i un concepte teòric vaporós. Amb un precoç i inconscient esperit investigador i unes ganes absolutes de conèixer el medi que m’envoltava -que encara avui dia, per sort, m’acompanyen- em vaig mirar un bon dia, quan encara anava a gatameu, els dos dits de la mà dreta que Churchill havia popularitzat dècades abans i els vaig literalment endollar, sense pensar-m’ho dues vegades, en aquell parell de forats fins aleshores tan misteriosos dels quals les parets de casa anaven plenes. La descàrrega em va sofregir el meu cosset infantil -devia tenir, si fa no fa, dos o tres anyets- durant un parell de segons, lapse que em va semblar una eternitat. El bramit que vaig emetre es va sentir per tot l’edifici, afavorit per les finestres obertes -feia bo, potser era estiu- i mitja finca es va interessar, immediatament, pel xiquet. Quan van confirmar que ningú no estava trinxant-me, van respirar tranquils.
L’evocació d’aquest bateig d’amperes va acompanyada -a part del ràpid rescat per part de ma mare- de la imatge d’una iogurtera aparcada allà, elèctrica i nova de trinca, usuària principal de l’endoll de la guitza, i també del mobiliari que escortava l’escena del conat de crim: quatre cadires de vímet al voltant d’una taula redona amb tapet de faldons i una exuberant planta com a remat, quadres amb vells gravats de París a les parets, un moble amb llibres llavors encara inintel·ligibles per a mi al costat d’un pilar i un sofanet de fusta, fruit de la reconversió d’un antic bressol, guarnit amb tous coixins a joc amb les cortines de la finestra de la saleta, enfront del menjador del pis del carrer de la Marina on em vaig criar. Potser haver estrenat dècada fa uns mesos m’ha estovat, potser és que quaranta anys ja comencen a ser-ne molts, d’anys… Hi ha dies que la malenconia s’apodera de tu i és llavors quan rememores experiències antediluvianes com aquesta i tot el que hi relaciones, potser perquè recordar ens fa sentir de nou xiquets amb tota la vida per davant..
Segona part: compartint…
Seguim. Quin moment més apropiat per evocar que al voltant d’una taula, amb una bona proposta gastronòmica, en un lloc idíl·lic i en franca harmonia? Dissabte de Pasqua vam fer cap al nord de Castelló, ben a la vora dels peus del massís d’Els Ports, companys i amics que -alguns, si més no- feia massa anys que no ens vèiem. Esmenat el greuge uns dies abans, en un pensat i fet tan valencià, vam acudir on Cristo va perdre l’espardenya per compartir dia i vivències i veure com ens havia tractat la vida. El dia era suau, primaveral, amb alguna ratxeta de vent que, lluny de fer-nos nosa, ens recordava que encara no era estiu, amb totes les implicacions possibles; no calgué per tant, contra el pronòstic inicial, fer ús de les rebequetes que duien alguns i que -coses de l’edat- ja solen tenir a mà. Per si de cas, diuen. La qüestió és que la major part dels aplegats -no tots érem collita del setanta-quatre– ens tornàrem a sentir, per unes hores, aquells jóvens estudiants de la Facultat de Filologia que començàvem carrera -i amistat- en l’any olímpic i del traspàs de Fuster.
Noms de professors i companys, assignatures engrescadores o tedioses i una bona pila d’anècdotes il·lustraren una magnífica jornada de relax, retrobament i evocació, un gran dia que ens va fer retornar a aquell camí que férem junts durant cinc anys, a aquella parcel·la de vida, a una època bellíssima -de les millors que es poden viure- després de la qual no tan sols mai no hem perdut les ganes de seguir descobrint món i de gaudir-ne, sinó que també fruïm en transmentre-les… Per molts anys. D’infantesa o de joventut, si estem fets d’alguna cosa els humans és, definitivament, dels records i dels somnis complerts o encara per complir que ens han fet, a través del temps, ser qui som i com som.
Salut i país, xiquets, i fins la setmana que ve!
