Vèncer la mort

Té el costum d’arribar sense avisar o, en algunes ocasions, té la cortesia de trucar a la porta, però en tot cas sempre es fa present. Ho fa a diari, s’emporta moltíssima gent anònima o uns quants coneguts -això, com tot, és relatiu-, i és llavors quan ens recorda quina és la nostra condició i què ens espera, tard o d’hora. Dilluns encetava setmana tot enduent-se, entre les més de cent cinquanta mil -prompte és dit- de cada jornada, laboral o de sojorn, segons que ens confirmen les estadístiques, un parell d’escriptors que ens han deixat, als pocs que restem que estimem les humanitats, orfes de paraules i de símbols, de textos i de pensaments compartits. I ho sentim, com hem sentit els decessos de plomes anteriors, que ens van fer pensar i passar tants bons moments. No en idèntic grau, sembla evident, que quan ens manca un familiar o una amistat, éssers amb els quals havíem compartit o esperàvem compartir encara sensacions i vivències, però també notem el buit que ens deixen perquè els entenem referents necessaris, veus autoritzadíssimes, en un món que no sap cap on va, que camina temerari per la vora d’un penya-segat i que necessita, potser sense saber-ho, permanents ecos de la consciència que el menen i que l’estimulen…

Grass i Galeano, l’alemany i l’uruguaià, no eren només escriptors: eren intel·lectuals compromesos, part essencial d’unes respectives societats -l’europea que ha estat i una americana que encara vol ser- farcides de contradiccions i d’elements per al debat, enfrontades a un passat que espanta i a un futur que neguiteja, autors que van fer de la reflexió constant sobre la condició humana, sobre les misèries humanes, la raó de ser de llurs creacions literàries i intervencions públiques, en aquesta faceta més el segon que el primer, més el poeta que no tant el novel·lista. En tot cas, tots dos van fer de la literatura el bell, màgic i poderós instrument per expressar tot allò que la resta, els seus conciutadans, sabien però callaven, tot allò que assumien però en el fons refusaven, o simplement allò que pensaven però no sabien com expressar. Símbols de la rebel·lia contra poders establerts i inèrcies atàviques, representants de la ductilitat de les respectives llengües al servei de les emocions -de manera més que extraordinària, ben especialment en Galeano- aquests autors feren de la Paraula, mot que escric conscientment amb majúscula, la millor i més efectiva arma contra la ignorància i el despropòsit, contra l’estultícia i -com deia ell- l’amnèsia obligatòria…

^{Grass i Galeano.}

La mort. O la Mort, com vulgueu. En el fons no solem assumir-la, quan ens toca ben a la vora, perquè no l’entenem, i si finalment ho aconseguim és a través del temps que, segons diuen, tot ho cura i ho posa a lloc; realment, però, no arribem a assimilar-la mai del cert, simplement ens acostumem a un nou estat -els vius, lògicament-, al buit, a l’absència, a la renúncia. I anem, paulatinament, oblidant… Els records, no obstant, dormen però no moren mai, si més no del tot, si fem el que cal, i per això sempre dic a classe, quan tinc ocasió, que els autors -i els seus personatges, i les seues idees, i els seus propòsits- sempre romandran vius en les nostres ments mentre els llegim, mentre els recordem i mentre en parlem. Mantenir-los presents, doncs, és convertir-los en immortals, és vèncer la mort. O la Mort, com preferiu. I que em perdone la Gran Dama, si contravinc allò que ha disposat amb total llibertat des que el món és món, però el que mai no podrà fer, per més que ho intente, és arrabassar-nos la meravellosa sensació de reviure, quan ho considerem oportú, persones i idees, sensacions i somnis reflectits, més encara els consignats negre sobre blanc, en aquests objectes fets de paper i en vies d’extinció que es diuen llibres…

Vivim a un món amb una esperança i una il·lusió cada vegada més dosificades, més escasses, on res no sembla anar com cal i, tanmateix, ens aferrem a la vida amb una ànsia infinita, amb una aversió absoluta a la mort i al que representa, potser perquè sempre tenim la sensació que ens queda molt per assolir, per descobrir, per compartir, per ensenyar, per aprendre, per gaudir, per somiar… per canviar. Em ve al cap aquell fragment -hi apareix cap al final- de la pel·lícula Annie Hall de Woody Allen, de l’etapa realment creativa del brillant realitzador, en què una iaia li diu a una altra: “el menjar d’aquest geriàtric és realment fastigós”, i ella li contesta “Sí, ja ho pots dir, i a més a més ens en donen ben poc”. Doncs així és la vida, imperfecta, sovint desencisadora, però tots tenim tard o d’hora la sensació que, realment, en disposem de ben poca, sobretot quan queda tant per fer, tantes injustícies per combatre, tants murs per tombar en forma de pors, dèries, prohibicions, prejudicis i fanatismes. Aprofitem la vida. I rellegim -l’única manera, segons Fuster, de llegir seriosament– autors com Grass o Galeano, que encara tenen molt -ara més que mai- a dir-nos…

Salut i país, xiquets, i fins la setmana que ve!