Sensacions... i viatges

1 maig 2015 01:00h

I. Descans. Dimarts nit. Profund sospir farcit d'esgotament, satisfacció i alleujament, tot alhora, després de deixar-me caure al sofà, en arribar a casa, havent refilat per qualsevol lloc del saló-menjador maleta i motxilla. Tanque els ulls, en aquella posició horitzontal, i el que queda del meu cervell considera que la cosa ha anat prou bé, que tinc la sort de tenir companys fantàstics i alumnes encantadors, i que he/hem superat una prova més, potser de les més grosses que quedaven fins al juny. Repasse mentalment tot el procés del viatge, des de pràcticament el principi de curs, no només els intensos cinc dies que ha durat físicament, i no puc evitar pensar que tot costa una eternitat d'organitzar, de programar, de planificar, i que després tot arriba de sobte, que tot passa volant; i llavors notes una estranya sensació, et poses en la pell del cuiner que triga hores a preparar un suculent plat, sovint amb una paciència infinita, i després contempla com els comensals, en dos mossos, se'l tiren al pap sense arribar sovint a apreciar-ne, si més no del tot, llur sabor: és la seua feina, deu pensar... Sope frugalment -per falta de gana però també perquè la nevera està pelada-, sent a la ràdio la segona part d'un partit de futbol que no recordava que feien -amb resultat satisfactori- i se'm tornen a tancar els ulls. Estic molt cansat però pose una rentadora, penge algunes fotos i parle -massa poc, això sí- amb gent que estime. No veig l'hora de lliurar-me a Morfeu però, ja en la màrfega que la meua esquena ha trobat tant a faltar aquesta setmana, comprove que no puc dormir i torne a pensar-hi, una vegada més...    
 
II. Indignació. Dimecres vesprada, ja lliure de les obligacions laborals del matí i amb tot el pont per davant -per a descansar, supose, però també per a corregir tots els exàmens que se m'han anat acumulant- vaig posant-me al dia del que acabava de passar a la resta del món mentre nosaltres, els afectats -gran part dels viatgers- per la síndrome d'Stendhal, trescàvem per la bella Italia, saltant d'una ciutat a l'altra, tot recordant cada jornada allò del Si hoy es martes, esto es Bélgica del gran Gila. Un tràgic terratrèmol al Nepal, les inacabables tensions racials als Estats Units, el constant naufragi mortal de vaixells a la Mediterrània, sentències absurdes al voltant de donacions de sang a l'àmbit europeu i, ben especialment, els flagrants abusos sexuals de soldats francesos a menors d'una nació africana en són els més destacats... Aquesta darrera notícia però, juntament amb la del terratrèmol i la tan habitual com desastrosa gestió dels dies posteriors en aquesta mena de catàstrofes a països pobres, m'indignen profundament. Com pot l'ésser humà, el mateix que és capaç de fer increïbles obres d'art -especialment en el segon cas- ser tan miserable? Se't gela la sang només de sentir-ho... És que no hi ha un sol racó del món on es visca i es deixe viure, amb respecte escrupolós als drets humans? I som els europeus, els occidentals, els que ens erigim en referents morals? Com diu un company meu, cada vegada hi ha més gent i menys persones al nostre voltant... Entre la bellesa de les obres d'art i el despropòsit d'actituds i fets contraris a la raó no hi ha color: més cultura i menys barbàrie!

III. Tristesa. Dijous matí, primeríssima hora. Em desperta el telèfon fix, on només truquen comercials, meloses veus sud-americanes en nom de companyies telefòniques o enquestadors desvagats, i m'espante perquè sospite que quelcom passa. Mentre hi vaig, des de l'habitació, em mire el mòbil que reposa en silenci a la tauleta, des de la nit anterior, i veig més de deu trucades perdudes de les germanes. M'espante més encara, ara ja sé que la cosa és greu. Despenge amb por i és la meua major, de mateix nom que l'altra, la que em diu amb veu serena que ma tia Araceli, la mongeta, la germana de ma mare, que professava a Las Huelgas des de 1956, acaba de traspassar aquella matinada als 82 anys. Feia temps que se li acumulaven malalties incurables, però només ens deia -abans del viatge m'ho van apuntar des de casa- que no estava fina, que estava delicada. I és que no volia que la família patira, i segons ens han dit, ha somrigut fins els darrers moments, tot treient-li tota importància als corcons que la rosegaven per dins, des de feia tant... Avui divendres anirem els tres germans i ma mare a Burgos -l'altra germana està massa major per fer el viatge- i assistirem al sepeli. Mon pare es quedarà amb els menuts. Sabeu? M'hauria sabut molt greu que passara durant el viatge perquè, tot i la distància i que només la vaig veure cinc o sis vegades a la meua vida i durant períodes curts -l'últim aquest darrer estiu- no he pogut evitar el sentiment de profunda tristesa quan me n'he adonat que no la veuré més, que emprén un viatge de no retorn. Però així és la vida. I la mort. La freda terra castellana on decidí anar a viure de la manera que la feia més feliç fa vora seixanta anys acollirà demà el seu cos, i la família, que recordarem sempre el seu somriure afable i el seu caràcter inquiet, no la plorarem perquè ningú no mor mentre és recordat...

Salut i país, xiquets, i fins la setmana que ve! 


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next