El miracle de l’aigua


En algun temps i per a molts, estiuejar consistia a anar-se’n la primera quinzena de setembre a un poblet de muntanya dotat d’alguna font d’aigües mineromedicinals, que eren quasi tots. Miraculosament, en la majoria de municipis hi havia un brollador d’efectes prodigiosos, d’unes bondats certificades en temps remots per algun metge local i, per descomptat, per la tradició, que tot ho beneeix. Els estiuejants més acomodats recalaven en l’hotel balneari si n’hi havia, i els altres en la fonda o en alguna de les moltes pensions improvisades que oferien habitació amb aiguamans i dret a cuina.


Per a la gent que no se’l podia permetre, l’oci adquiria així una coartada plausible, que era recobrar la salut, perquè les aigües en qüestió eren de provada eficàcia per a malalties a què s’al·ludia amb una nomenclatura dels temps d’Imhotep. Unes eren bones per al ronyó, altres per als mals intestinals, altres per al fetge, altres per a les articulacions i així fins a recórrer tota l’anatomia humana, tal com un se la imagina a mesura que avança la puta vellesa, conforme les punyeteries de la salut van fent-nos recordar les peces de què estem fets.

Hi havia i encara hi ha en terres aragoneses, no lluny de les valencianes, un brollador d’aigua ferruginosa que per a netejar els budells era com oli en un cresol. I amb aquest reclam, el poble del costat s’omplia en els mesos d’estiu amb gent que provenia majorment de les terres costaneres. Els residents al balneari tenien el doll ben a mà i estaven exempts d’heroïcitats, però els altres havien d’alçar-se ben d’hora i caminar un parell de quilòmetres per  encabir-se gola endins i en rigorós dejú quatre o cinc gots d’aquell líquid ple de rovell.

Més o menys a la mateixa hora, s’ajuntaven tots en comitiva, des dels més vells —que no dubtaven a adjudicar la seua longevitat a les propietats de la poció— fins als xiquets en edat de fer la primera comunió, que aprenien així el profitós art de matinejar. Però la desfilada de pelegrins es bifurcava a mitjan camí. Uns seguien fins el dispensador del balneari, enreixat i de pagament, amb el seu gotet d’alumini dins d’una aprimorada malla de punt de ganxo, i els altres s’escolaven per una senda entre horts que portava fins el riu. Allí, entre petjades de feres noctàmbules, apareixia en forma de pou artesià una segona veta d’aigua miraculosa. La seua presència era fàcilment detectable pel rastre d’òxid que deixava sobre els còdols de la vora, i en aquell punt, tots els anys s’hi congregaven aquells que, o no els tenien o no els donava la gana de pagar els cinc duros que valien els quinze dies d’aigua dosificada amb assistència mèdica inclosa, que consistia en unes revisions periòdiques de caràcter militar. Que es tractava del mateix beuratge estava fora de qualsevol dubte, no sols perquè el sabor i el color eren idèntics en tots dos casos, també perquè el resultat de la ingesta era el mateix.

L’estampa era bucòlica: deu o dotze persones ben dormides i amb tot un dia de lleure al davant, bescanviant impressions a trenc d’alba, a la vora d’un riu d’aigües lleugerament embravides i flanquejades per xops i oms enormes, i pomeres, sorolles i serveres amb el fullatge encara intacte. Però les converses no s’hi podien allargar massa, perquè tothom sabia que després de les cinc dosis de rigor —dos litres si fa no fa— els efectes podien aparèixer tot d’una i eren devastadors, així que al cap de quinze minuts a tot estirar, la gent ja havia girat cua, però no per la via principal, sinó per les riberes i al trot. En el moment més impensat et venia allò que no tenia espera i, darrere d’una mata o dins d’un ribàs, la gent descarregava el fardell i es deixava les entranyes com una patena, sense la mínima traça de flora intestinal. Els usuaris del balneari tenien a la seua disposició uns comuns on refugiar-se fins que passés el perill, però es veien privats en aquell tràngol de la companyia sempre reconfortant de la naturalesa.

No hi ha constància que, a imitació dels orgullosos amos d’aquesta altra font que apareix a la foto, els d’aquell balneari serviren mai aigua gratis «als del poble» (només durant dues hores), però tampoc no hi ha memòria que cap paisà s’acostés al riu a beure una sola gota d’aquell sèrum salutífer, una dada que hauria d’haver fet pensar a més d’un que estava fent el guiri. En tot cas, les coses pareixien transcórrer en equilibri. Cada u bevia i anava de ventre segons les seues possibilitats i s’hi deixava els diners en el poble en la mateixa proporció.
 
Però un bon dia —som a finals dels anys seixanta—, l’ullal del riu semblava que havia desaparegut. Durant la nit algú havia remogut el paratge, canviat les pedres de lloc i cegat el clotet que els usuaris havien practicat amb tanta cura. Segons deien, havien sigut els propietaris del balneari, que no volien que l’ús del brollador alternatiu s’estengués, posant en perill el seu negoci. Aquell primer intent de sabotatge fou inútil, ja que, llevat que hi haja un Plan Sur, l’aigua acaba anant per on sol, i no varen tardar a trobar novament la veta. Però l’endemà es va repetir la maniobra, i l’altre i l’altre, i les coses es van anar posant cada vegada més difícils per a aquells estiuejants que es resistien a gratar-se la butxaca per la seua porga quotidiana.

Es van desencadenar discussions sobre el dret dels propietaris de l’hotel a erigir-se en amos d’un recurs natural tan meritori. La segona font estava fora dels límits de la seua propietat. Quin fur els emparava?, clamaven els del riu. Era una pregunta retòrica perquè sabien que era el fur de la força, legitimada o incoercible, però la feien sotto voce perquè en ells niava una consciència vagament culpable, com si en el fons cregueren que agafant aigua d’aquella font l’estaven robant. Al mateix temps, van aparèixer quintacolumnistes que derivaven la discussió cap a la seua falta de salubritat, un argument que calava en l’opinió general, per més que aquells parroquians demostraven amb la seua ferma presència, que l’única diferència entre un sortidor i l’altre radicava en una aixeta de pagament. Després aparegueren uns cartells dissuasius i, més endavant, entraren en acció les excavadores per a modificar el paratge i colgar el brollador sota el corrent d’aigua clara. Aquell pelegrinatge al riu es va acabar.

Amb el temps, les fonts públiques es van convertir en una raresa arreu del país. Però, alhora, en totes les cases començà a haver-hi aixetes d’on brollava una aigua que també es podia beure, encara que sabia pitjor que abans. Amb tot i això, pareixia que s’estava escrivint una línia recta en la història del progrés. Però no; sempre hi ha qui s’encarrega de torçar-les. Se les van arreglar per a convèncer-nos que beure de «les nostres» aixetes no era el que més ens convenia.

Mirant els personatges d’aquesta foto, un imagina l’aigua captiva darrere de l’acurat treball de forja i, tot i ignorar quines eren les seues misterioses propietats, un s’hi pregunta el mateix: qui els en va proclamar amos?, qui els va donar dret a erigir la reixa? ‘Se embotella diariamente’, apareix en un dels cartells. Aleshores era en botella de vidre i es recompensava la devolució de l’envàs buit, però no costa gens imaginar-se l’actual planta embotelladora i les tones de plàstic necessàries per a omplir les flotes de camions. I això que potser d’allí encara ix una aigua peculiar. La veritable genialitat consisteix a omplir envasos amb la mateixa aigua que circula per les canonades de la nostra casa —aigua potable—, després de convéncer-nos que és una immundícia que només val per a omplir la cisterna del vàter, i vendre’ns-la com una exquisidesa de propietats portentoses, avalada per l’etiqueta que ells s’hi encarreguen de col·locar.
 
A uns en se’ns va l’aigua entre els dits i a altres se’ls hi converteix en or. Un veu ací als quatre o cinc genets de l’apocalipsi actual quan estaven a punt de pujar al cavall, als antecessors de la cultura global de l’aigua envasada, als rampinyadors del fluid universal de la vida, a uns aprofitats empolainats que, amb l’ajuda d’uns quants col·legues i camarades, porten camí de deixar el món sec i fet una merda.

Joan Dolç



Balanç d'existències

 
next