En un parell de setmanes, tots els ciutadans -no només els que s’han apropiat, de manera partidista, d’aquesta paraula- tindrem l’oportunitat de renovar escons de tots els municipis i de molts parlaments, jornada d’habitud qualificada -al meu parer de manera ridícula- com a
festa de la democràcia. Hi ha molt en joc per a molts, i no només la supervivència política d’alguns o el manteniment de sucosos sous i privilegis diversos d’altres: caldrà comprovar si el gruix dels electors perpetua formes de fer i desfer o, per contra, fa obrir finestres de bat a bat i deixa passar l’aire fresc de l’alternança, concepte santificat quan s’és a l’oposició però del qual no volen sentir-ne a parlar els que manen, especialment els que n’abusen. D’incògnites n’hi ha moltes, però sembla evident que el bipartidisme, si més no de manera formal, passarà a la història: per primera vegada des de fa més de dues dècades no és quimèric pensar que poden caure les absolutistes majories que en alguns països com el meu ens han despersonalitzat, espoliat i anorreat, això sí amb l’inestimable ajut -els culpables de tot crim sempre tenen nom i cognoms- de qui els ha permès amb els vots perpetuar-se en el poder, on han confòs alegrement els adjectius públic i privat, amb resultats nefastos.
El partit de la gavina no és qui ho té més pelut. Podria semblar-ho: les andaluses van ser un avís del que els espera si es compleixen els pronòstics, i certament no els ajuden gens els casos de corrupció -cada setmana n’ixen de nous- que els acacen i els deixen nuetets. L’últim, el del president de la Diputació de València, el comptador de bitllets, presumptament producte d’activitats il·lícites. El cas els ha fet moure fitxa i ha estat sancionat, fet que contrasta amb la pràctica habitual del partit: tapar-ho tot i mirar cap a un altre costat; la diferència, ara, és que només faltaven vint dies per a les eleccions i es pensaven que així mostraven tolerància zero amb la corrupció, quan la lectura que n’hem fet tots ha estat precisament la contrària: han quedat retratats perquè no han actuat abans amb contundència, amb casos igual o més greus. Estan podrits però encara els voten. Seré clar: qui torne a fer-ho és un inconscient, un masoquista o directament un psicòpata. I ací és on introduiré el segon tema: que el votant de dretes convençut, el sociològic -a la vida ha d’haver-hi una miqueta de tot-, el que encara es pensa, pobre, que la gent d’ordre gestiona millor els recursos i l’economia -mite desnonat per la realitat- no té cap més opció: o abstenir-se, que equival a donar la victòria als altres, o optar per la nova estrella del moment. I ací és on els populars tenen marge per respirar.
Perquè aquest astre emergent -en realitat un
forat negre- és
Ciudadanos. Als que vivim a Catalunya no ens els han de donar a conèixer, prou que sabem de quin peu van coixos, però és fins a cert punt lògic que a altres zones de l’Estat semblen
nous i
impoluts. Els desperts mitjans -com van fer amb
Podemos fins que la cosa se’ls descontrolà- els han promocionat amb dues intencions clares; en primer lloc, contrarestar els primers, i per altre garantir-se una crossa per si de cas els que han de continuar manant els necessiten. Perquè, no ho dubteu, quan el PP alçarà el cap els trobarà, fidels. Hi ha molt en joc. Ja en va expressar el desig, fa un any -els desitjos dels sàtrapes són ordres- un president de banc hispànic:
lo que necesitamos en España es un Podemos de derechas. Doncs ja el tenen: un partit servil davant del capital, recentralitzador, amb propostes socials i econòmiques que la dreta reconeguda, hereva del franquisme, avala fa anys, i el que més emociona alguns, que abanderen un nacionalisme espanyol desacomplexat. Perquè després diguen que els nacionalistes són, només, els altres… Això sí, diuen que són de centre-esquerra, perquè és el que queda bonic i fa guanyar vots… Us sona, això de pescar amb moltes canyes?
En els darrers dies s’ha difós un instructiu video sobre aquests Ciudadanos. Busqueu-lo, cap minut hi és sobrer. Grans figures del partit com un ex-diputat defraudador d’hisenda o un advocat que fa d’eurodiputat, propietari de comptes a Suïssa, són els que ens han de mostrar un camí de regeneració i virtut, sembla. Les màscares comencen a caure’ls fins i tot abans d’actuar, però així i tot aconseguiran vots i representants que apuntalaran les essències d’un sistema en descomposició i adobaran un gir encara més a la dreta, que ja és dir. Obrir la finestra perquè entre fum i sutja: que no quedem mascarats, prou. Cadascú és perfectament lliure -més faltaria!- de fer allò que crega oportú amb el seu vot; a una vinyeta, fa mesos, quan molts ens pensàvem que allò del finançament irregular del PP serviria -com d’il·lusos arribem a ser!- per fer-los caure, deia: hi ha sobres que preocupen més que els plens de diners: alguns dels que arriben a les urnes. El dia 24, doncs, començarem a adonar-nos-en de l’abast de la tragèdia…
Salut i país, xiquets, i fins la setmana que ve!
