A cal metge… de nou. Com que no acabava de fer net amb un refredat que començava a fer-se pesadet, divendres passat vaig conèixer la meua metgessa de capçalera, després de vora dos anys d’empadronat a Castelldefels. Sóc un tipus dur. O un d’inconscient, segons com es mire. El CAP de Can Bou estava gairebé buit -era mig matí- i l’espera no va ser llarga, tot i que les visites portaven vint minuts d’endarreriment. No em desagraden els metges que atorguen a cada pacient el temps que requereix, així que sense haver-la vista ja em va caure bé. El primer, però, que va fer -amistosament, això sí-, després de presentar-se’m, va ser marmolar-me. Perquè encara no li havia fet cap visita en quasi dos anys, em va dir. Li vaig fer veure que no era per ella, que com diuen al meu poble val més anar a ca la sucreria que a segons quins llocs i, comprensiva i somrient, passà a fer-me tot un seguit de preguntes sobre mi, el meu cos i els meus hàbits -confessables o no- que el metge anterior se sabia de memòria. Estranyat, després de referir-li al·lèrgies -una però grossa- i dolències destacades -poques i velles-, li vaig fer la reflexió que, en plena era informàtica, semblava mentida que aquestes dades no hagueren circulat ràpides a través d’internet, des d’on havien estat. Es va quedar mirant-me, amb un posat entre sorprès i resignat, i va bufar: vaig pensar, llavors, que havia fet una pregunta absurda, com si els avenços tecnològics ens hagueren de fer, sempre, la vida més fàcil… Després d’escoltar-me i d’auscultar-me, sense pressa, em manà un cert medicament i vaig començar a sentir-me millor. En eixir-ne, considerí que era una bona professional i que tenia raó, que em mereixia el marmoló. Sóc massa tossut…
Ui, ha estat un error… Aquell mateix matí i de camí a peu cap a la feina, en la qual havia demanat d’antuvi permís, vaig passar per davant d’una oficina bancària -no en diré el nom, no serviria de res- on tinc un compte amb diners a l’interès. Ben poca cosa, no us penseu -diners i interès-, però que va deixant uns miserables rèdits amb els quals em pense plantejar, allà pels volts del 2060 -si tinc salut- si em compre o no un parell d’illes paradisíaques. El cas és que, en actualitzar la llibreta, veig que m’havien abonat religiosament els interessos però, oh sorpresa: també que m’acabaven de carregar vint-i-tres euros, de cop, en concepte de comissió. Li faig notar a la caixera la discrepància dinerària, amb la seguretat de saber que és un producte, precisament, exempt de sorpreses, i em diu les paraules esperades: ui, ha estat un error… Llavors jo, víctima, amb un somriure al rostre i paciència, perquè no és cas d’alterar-me, li replique: disculpa, però això no és un error; un error hauria estat ingressar-me vint-i-tres euros; aquesta comissió és la mateixa que em cobràreu fa mig any i que em vau dir que no em tornaríeu a carregar. Amb una celeritat inusitada, sense dir ni pruna, em reintegra la xifra mentre m’assegura, displicent: ja no passarà més, estigui tranquil. D’aquí a mig any, puntual, li retruque, a baixa veu. Les màquines i el factor humà: el meu historial mèdic s’havia perdut pel camí, per falta d’interès, i aquesta dada es perdrà perquè, precisament, interessa tornar a intentar-ho, per si de cas no me n’adone i ulls que no veuen, merda que xafes. Penseu-hi mentre paiu els favorables balanços que presenten, anualment, aquestes altruistes entitats bancàries als seus soferts accionistes…
I el teu, és molt gros? La simple observació de la realitat ens aporta llum sobre molts aspectes que no hauríem de menystenir. En aquest paràgraf final parle de qui el té més gros -o més xicotet- ara que la campanya electoral es troba en un punt àlgid. No, no penseu malament, que sou capaços d’encertar-ho: em referisc al logo de certs partits en cartells, banderoles i pancartes electorals, tan minúscul que quasi no es veu i, si no fóra pel color que identifica l’opció política o -sovint- el rostre folrat de baqueta del candidat o candidata, no sabríem si llurs cares insípides i curulles de photoshop responen a una opció o una altra, més o menys lamentable i prescindible. I és que a alguns personatges amb pretensions de manteniment -o conquesta, de bell nou- d’un sou públic, o als partidistes estrategs de torn, des dels seus alts i impermeables despatxos, sembla que els fa vergonya que els identifiquen amb segons quines marques. No m’estranya gens. Quan la icona resta més que no suma ens adonem, per si no ho sabíem, en quin estat es troben la política i els polítics. A una societat avorrida de viure a un bucle permanent, on les campanyes formals comencen a fer nosa perquè ja no som capaços de distingir entre els quinze dies d’antic rum-rum i el constant martiri de la vida real, el factor humà continua sent decisiu: quantes vegades hem sentit això que, en ciutats mitjanes i sobretot en els pobles, on tothom es coneix, fa més la persona que el partit? És, aquesta, una consideració que no està exempta -mira, com el meu compte bancari, si bé ho mirem- de raó. I encara com. Al cap i a la fi, els que posen la cara perquè, a alguns d’ells, els la trenquen, tenen tot el dret a decidir si el logo de torn és un atenuant… o un agreujant, en cas de necessitar una cara nova. Metafòricament parlant, que conste!
Salut i país xiquets, i fins la setmana que ve!
