Segons el peu de foto, aquestes xiques, igual que la resta dels londinencs, s’estaven descollonant del fiasco que, afirmava la premsa, havia suposat la guerra llampec de Hitler. Era el 9 de juny de 1940 i, en realitat, els derrotats en aquell moment eren els francesos i els mateixos britànics. Els bombardejos sobre Boulogne a què al·ludeix la notícia del Daily Express havien estat perpetrats pels nazis quatre dies abans. Cinc dies després ocuparien París, i no ben bé a la desbandada. Londres començaria a ser bombardejada pels alemanys tot just tres mesos més tard. I partir de 1942 Boulogne seria bombardejada unes quantes vegades més, aquesta volta pels aliats. Quan es va fer aquesta foto quedaven encara cinc anys de guerra i unes quantes desenes de milions de morts per davant. Per a pixar-se de riure, sí.
Però l’obscenitat tampoc no és en el somriure de les coristes. La imatge és clarament un muntatge, una escenificació amb propòsits propagandístics. A aquestes xiques els hi van donar tres periòdics, els hi van dir que els obriren, que feren com qui llig i que ensenyaren bé les cuixes. Després els hi van contar un acudit, segurament verd, i van disparar ràpidament el flaix. Aquesta foto és propaganda de guerra. I si la informació així distorsionada és «propaganda de guerra», hem de concloure que aquest és l’estat en què vivim permanentment. Perquè aquest tipus de manipulació ha assolit un grau suprem de refinament i ja no és una pràctica puntual que es posa en marxa en situacions excepcionals: està sempre funcionant. Va començar a desenvolupar-se durant la Primera Guerra Mundial i, com la tecnologia, com la indústria química i farmacèutica, com tots els invents que sorgeixen en els temps de guerra, ha acabat trobant una aplicació rendible en els temps de pau, si és que aquesta distinció —temps de pau, temps de guerra— és vàlida encara.
La propaganda de guerra ha desplaçat el «nou periodisme» i també el vell. Alguns pensen que ha desplaçat el periodisme sense més. En tota gran agressió duta a terme en les últimes dècades, siga militar o econòmica, la primera bala l’ha disparat certa premsa majoritària, que ha difós les mentides elaborades en els centres de poder, ha amagat realitats o ha desviat l’atenció dels parroquians i ha continuat donant cobertura a l’operació en la rereguarda fins que s’han assolit els últims objectius. Segurament no cal posar exemples, però vet ací els d’Afganistan, Iraq, Líbia, Síria ara mateix o, en un sentit lleugerament diferent, Grècia.
La premsa de l’establishment (val a dir la indústria mediàtica), que no ha parat d’augmentar els seus efectius, s’ha encastat en els poders a què serveix, com aquells reporters que deien contar-nos la Guerra del Golf escortats —i vigilats— per un escamot de soldats. La llegendària amplitud del seu camp visual pareix que s’ha reduït a la d’una clòtxina. Hi ha realitats senceres que se li escapen inexplicablement —la dels Emirats Àrabs en un sentit, la del Kurdistan en un altre— i hi ha altres amb què s’acarnissa d’una manera caricaturesca —els països de l’Aliança Bolivariana per les Amèriques—, o altres sobre les quals menteix avui per a oblidar-se demà del que va dir ahir —Ucraïna, Iran, potser Cuba d’ací a no res—. Són només alguns casos per evitar l’abstracció; el lector pot substituir-los pels que més li agraden o pels que li brinde l’actualitat.
La reedició corregida i augmentada del lema «sang, suor i llàgrimes», amb què pretenen justificar aquesta agressió classista i especialment cruenta que és l’«austericidi», no és més que propaganda de guerra en la seua versió més repugnant. (Per cert: en la citació original de Churchill apareix un quart terme: «esforç»; sembla que aquests se l’han llegit sencera.) Paral·lelament, s’intenta emmudir per tots els mitjans iniciatives com WikiLeaks, i un particular —exministre d’exteriors grec per més senyes— posa diners per a recompensar a qui li done a conéixer els termes del Tractat Transatlàntic de Comerç (TTIP) mentre aquesta premsa totpoderosa, que abans buscava desesperadament una gola profunda que li ho contés tot en la foscor d’un garatge, fa com aquell a qui li la bufen.
En tant que lectors ens han mobilitzat també, ens han «encastat» —ací valen les lectures polisèmiques—. Ens estan acostumant al fet que la mentida forme part del paisatge informatiu, fins al punt que per al lector actual no hi ha res més sospitós que una notícia suposadament objectiva. El mite de l’objectivitat se n’ha anat a fer la mà i, ben pensat, potser no és tan mal símptoma. Al cap i a la fi, l’objectivitat ha sigut la trinxera on la gran premsa s’ha amagat al llarg dels anys, mentre deixava de ser el cavallerós Dr. Jekyll —el quart poder— i es transformava en un pervers Mr. Hyde. L’esperança rau en el fet que el lector deixe de fingir ser una simple víctima, es desencaste i impedisca que el Ministeri de la Guerra Perpètua i els seus eficients funcionaris —a més d’alguns entusiastes voluntaris, que n’hi ha per a tot— ocupen els nous espais que s’estan creant i que les circumstàncies han convertit en barricades des d’on resistir i contraatacar.
Joan Dolç
