Algú hagué de ser i fou Constantí I el Gran. Quan, pels volts de l’any 300 tractava de sargir els descosits d’un Imperi Romà que s’esfilagarsava sense remei, va copsar la conveniència de tindre només un déu i va obrir les portes de l’Estat al cristianisme. Es van obrir llavors uns vasos comunicants entre religió i política que anaven a marcar la direcció de la història. Sense deixar de ser supranacional, l’Església es va dotar d’unes estructures cada vegada més jerarquitzades i, finalment, d’un estat propi —diversos, al llarg dels segles—, que ja és mèrit: riu-te’n tu del misteri de la Santíssima Trinitat. I l’Estat, per la seua banda, es va anar dotant d’un corpus ideològic que res tenia a envejar a les sagrades escriptures, entre altres coses perquè estava fet a la seua imatge i semblança.
Es tractava que la gent acceptés sense melindros la legitimitat de l’organització vertical del poder i, per tant, la legitimitat de tot el que emana de dalt. Com resulta que Déu —des d’aleshores amb majúscula— ja estava patentat, es van inventar la que seria la deïtat laica per excel·lència: la propietat. La Propietat, que bé que es mereix també una majúscula, és la safanòria sagrada els favors de la qual mai no hem deixat de percaçar i en nom de la qual hem aguantat tots els pals que ens han anat caient i els que ens cauran.
Els primers esclaus manumesos ja van comprovar fins a quin punt la propietat era una quimera, perquè de seguida van adonar-se que només s’hi tenien a si mateixos i, gloriosa paradoxa, tot just van ser alliberats van haver de vendre’s per a aconseguir ser propietaris de la pròpia vida. Amb això ens vam conformar durant tota l’Edat Mitjana i més enllà. Servir com a vassalls a un bon senyor, perquè amb una espasada no ens arrabassaren la minsa propietat que és l’ànima, era tot un èxit de propietaris. No grans encara, però amb perspectives de futur.
Però si per alguna cosa es caracteritza la pobresa és perquè és ambiciosa. Continuava l’Església encastada amb l’Estat per a avisar-nos que la cobdícia era un pecat greu, i sobre tot perillós, però aquest no parava de fer el seu camí insidiós dins del nostre caparró. Com l’Església és una institució keynesiana avant la lettre, també advertia als seus socis dels perills que comportava l’avarícia sense temprança: «Amolleu un poc la mà que si no ens tallaran el coll», els hi deien. Però els nobles, que no tenien la potestat de donar generoses compensacions post mortem com els capellans, i tampoc no estaven molt versats en anatomia, no entenien la relació entre una cosa i una altra. «Què tenen a veure els collons per a córrer?», s’hi preguntaven. Fins que va arribar la Revolució Francesa i es va veure que molt.
El carrer es va omplir de sang i de citoyens amb dret a la propietat. La pastanaga seguia davant nostre, més assequible, grossa i lluent que mai, i seguíem disposats a perdre el cap per ella. El problema era que la majoria va començar a tindre el dret però no la cosa, seguíem tenint-nos només a nosaltres mateixos, que com a propietat és una cosa prou misteriosa a més de merdosa. Així que la litúrgia es va adaptar a la nova situació.
«Voyons, mon frère —li deia el gros citoyen al petit citoyen—: tu tens uns braços forts i un cervell xicotet, mentre que jo tinc un cervell privilegiat i uns braços escarransits (perquè no hi faig brot, però convindrem que és perquè el Déu majúscul així ho ha volgut), per tant la cosa està clara: la teua propietat són els teus braços i la meua la traça per a traure’ls-hi partit; unim forces». Com era ell qui tenia una carabassa que era el copó, se n’encarregava també de repartir beneficis. I això fou el que passà. El poder continuava fluint de dalt cap a avall i l’abundància de baix cap amunt. La cosa no podia rutlar millor.
Però hi havia alguns als qui, o no els havia convençut l’argument del citoyen de les galtes de ciment, o ni tan sols els hi havia arribat, i després de diversos intents van posar en marxa un model d’estat que prescindia del concepte de propietat privada i que, encara que a trompades, pareixia que anava de bo. Per a acabar-ho d’adobar, hi havia uns altres fent cua que ni tan sols volien estat, la qual cosa era el súmmum del paganisme. Es va encerclar com es va poder la zona infectada i se’ls va començar a fumigar sense parar. Mentrestant, en la part sana, que a més es va proclamar més lliure (també una y grande en segons quins indrets) i més democràtica que mai, el truc de la propietat va assolir el seu màxim grau de sofisticació. «Us estan fent trampa, només és democràcia formal, democràcia burgesa!», cridaven aquells entre els vapors de DDT: ni cas. Consumisme, van acabar anomenant a aquesta orgia pretesament propietària.
Els empestats aquells i els seus amics d’aquesta banda, si tan clar ho tenien, bé podrien haver avisat que no era la mateixa cosa ser propietaris de béns personals que de béns immobles i de mitjans de producció (encara que igual ho van fer, però si no enteníem allò de la democràcia formal, qui anava a parar esment en això?). Era una cosa fantàstica: com més aconseguia i més volia tindre la majoria, més acumulava la minoria. Hi havia qui es matava en l’intent i hi havia qui s’escanyussava amb un tràmit anomenat hipoteca i moria més pobre que havia començat. Però val a dir que també hi havia qui aconseguia transformar-se en el que aparentava ser un propietari de veritat, i tots ens miràvem en aquell espill bavejant d’admiració i d’enveja.
La il·lusió de la propietat, unida a la de la llibertat, pareixia funcionar millor que mai, però cada vegada actuava pitjor com a barrera hematoencefàlica entre aquell cos que era tot fet de braços i la privilegiada ment dels propietaris de raça. L’ambició dels pobres es disparava. S’acabava primer el pa que la gana, i la democràcia «formal» cada vegada tenia més tendència a perdre les formes. Encara que la rendibilitat de la tramoia en termes generals es mantenia, la idea de l’igualitarisme anava arrelant de manera perillosa.
Ja se n’havia fet ús dels trucs més bruts imaginables per tal de mantindre les distàncies, com ara unes guerres en què queien cinquanta milions de potencials propietaris d’una tacada. Eren guerres entre nacions, deien, però no estava la cosa molt clara. Els canons, encara que semble el contrari, ajuden a pensar perquè, com fan servir la fe, la desgasten. Qualsevol podia deduir que hi havia una supranació sense territori definit, que per tant no estava en el mapa, on vivien els autèntics propietaris i no arribaven les bombes. I hi havia qui estava començant a adonar-se que, per alguna estranya raó, ells mai no havien temut la misèria ni els havia preocupat sembrar-la, que el que de veritat els importava era conservar això que s’anomena l’stato quo, o siga, continuar remenant l’olla, com Déu mana, si més no des del temps de Constantí.
Això que créiem posseir ha resultat ser una gran il·lusió i el vesc en què estem atrapats. El nostre dret a la propietat no anava acompanyat de la capacitat d’assolir-la i la que créiem aconseguir no venia acompanyada de la capacitat de conservar-la. Tot allò que créiem posseir estava directament o indirectament hipotecat, és a dir que no era nostre, estava lligat a una corda llarga que subjectaven uns que s’han ocupat de fer-la cada vegada més grossa. Ara estan recollint la madeixa. Segurament creuen estar davant d’una oportunitat històrica. I potser no van errats perquè, per no tindre, no tenim ni tan sols aquella part de l’Estat que suposadament ens donava el dret, tot i que no la cosa, i ens avalava: està tot entre les fibres de la soga, que més aviat sembla ja la maroma d’un transatlàntic, formant-ne part. Així que, quan acaben de passar-nos comptes i de repassar-nos el rosari de l’esquena, voldran tornar a començar, i pel que sembla pretenen fer-ho des de zero, sense concessions. No volen esclaus, ni proletaris, ni vassalls, ni de bon tros classe mitjana —els millors servidors que la deessa propietat mai no ha tingut—, perquè s’han acabat les mitges tintes: volen presoners i després ja veurem.
Tot indica que això pretenen i en això estan. Últimament l’Església està més keynesiana que mai i no para de llançar-los avisos a través del papa que toca ara, que sempre s’adiu a l’època. Però ells diuen com abans: «Què tenen a veure els collons per a córrer?» En això hi som també nosaltres, tractant d’esbrinar-ho, grossen kameraden. A veure si el Sant Esperit ens il·lumina.
Joan Dolç
