Els companys socialistes, amb els quals tinc pocs lligams emocionals per deixadesa històrica de funcions, i darrerament per la deriva ultranacionalista –espanyola, clar– de què fan gala tres de cada quatre dels seus dirigents, són en aquest capítol dels esdeveniments les víctimes propiciatòries d’una conxorxa de gran abast. El seu comitè federal, amb bon criteri per part de qui escriu, va decidir votar no a la investidura del president en funcions i (de moment) no han canviat d’opinió, malgrat les pressions externes, que són fortíssimes, i de les internes –la pluralitat interna que sempre han lluït en aquest històric partit ha donat pas més a una casa de barrets sense amo que a una altra cosa– que encara són pitjors, amb velles glòries tretes del formol habitual que han d’eixir al “rescat” als dictats dels poders fàctics. Per terra, mar i aire se’ls demana, però, injustament, que facen seus –a la manera que els altres els entenen– els dos primers conceptes del títol d’aquest article mentre, paradoxalment, els que tenen la responsabilitat de formar govern s’espolsen les puces i van deixant passar el temps de manera irresponsable, calculada i cínica.
I parlant de cinisme… Que Cs i el PP hagen firmat un pacte contra la corrupció és com si una víctima haguera signat un pacte antiassassinat amb Jack l’esbudellador, instants abans de ser liquidada. Que PP i Cs demanen ara “responsabilitat”, en forma d’abstenció, a un tercer partit concretament, per tapar que són incapaços de sumar més suports parlamentaris per inutilitat dels primers, és jugar brut. Que el PP insistisca en aquesta “responsabilitat”, que comporta que l’elector socialista vegera traït el seu vot, quan els populars votaren en contra de la primera investidura, no s’aguanta. Que la presidenta de la cambra, l’amiguíssima Pastor, actue, servil, als dictats del president en funcions per marcar una data que propiciaria unes eleccions, si tot els falla, per al dia de Nadal, és purament i simplement un xantatge de proporcions mai vistes. Que Cs es canvie de jaqueta cada quinze dies –que prompte s’oblida l’amor, tan bona parella que deia que feien ell i Sánchez!!– és, ara, el súmmum de la “responsabilitat”. Per últim –podria continuar fins demà– que la classe periodística espanyola en general s’estiga prestant a fer el joc fàcil a tota aquesta tropa d’indocumentats diu molt de l’estat actual del “quart poder” i de la “democràcia” espanyola en general…
Eixida a l’actual situació? Difícil, i unes terceres eleccions encara farien acréixer la majoria conservadora. I si aparegueren dos o tres casos més de corrupció, d’ací a allà, que els esguitaren… encara podrien traure majoria absoluta i tot! Espanya és així. Fa un parell de dies llegia un assenyat article de l’amic i eurodiputat Jordi Sebastià en el qual s’incidia en el paper dels socialistes com a pal de paller d’una opció netament d’esquerres i transformadora de l’estat… amb el concurs necessari de les forces catalanes, ara bandejades i menystingudes. Un intent lloable que no passa de desiderata, com li vaig comentar, perquè en primer lloc ja sabem qui mana actualment en el PSOE, i la prova són els socis preferents amb els quals van optar –els espanyolíssims que ara s’han lliurat del tot a mans de la banda del sobresous– així que mai acceptaran un necessari referèndum que puga desencallar l’actual situació catalana… i espanyola; i per altra perquè seria necessari el concurs dels podemites, actualment desapareguts per covardia política i anul·lats per voler pescar amb tantes canyes que se’ls han escapat la meitat pel mornell… No veig cap solució, francament. I és que, com comentava la setmana passada, és l’estat en conjunt el que no en té. I, quan això passa, formar-ne part no té absolutament cap sentit.
