El passat diumenge, dia de trons i llamps tant ací dalt com allà baix –i pedra, i mànegues a la costa– corria per la xarxa una simpàtica broma, en plena efervescència tempestuosa: que no estranyava tanta fúria desbocada pels cels perquè, és clar, s’hi acabaven de trobar Rita i Fidel, i d’ací venia tant de bram. Més enllà de la nota d’humor –i de la dubtosa coincidència, perquè mèrits per estar asseguts a la dreta o a l’esquerra del Pare no crec que n’hagueren fet molts cap dels dos, si més no des del punt de vista de la doctrina, malgrat anar tots dos del bracet dels Papes de torn– no hi ha dubte que es tractava de dos caràcters forts que s’havien construït una imatge, i amb resultats desiguals ho van aconseguir, de persones obsessionades a deixar petjada, cada un a la seua manera, cada un amb unes armes ben diferents. Sense voler comparar en absolut mèrits i demèrits de tots dos, no hi ha dubte que, mitificats pels seus, repudiats pels contraris, aquesta setmana han desaparegut dos personatges sense els quals els seus respectius contextos quedarien orfes d’això que darrerament se’n diu relat.
Rita Barberá va ser en vida –i alguns pretenen que després de morta, amb homenatges pòstums que serien excessius– i durant dues dècades llargues, la màxima exponent d’una ciutat provinciana i submisa, encantada de ser-ne, adorada fins l’extrem pels seus fidels, que va caure en desgràcia quan es creia intocable, mentre que Fidel Castro va ser en les set dècades que va estar en boca de tots, que es diu prompte, la icona antiimperialista capaç de plantar-li cara al país més poderós del món i, per a molts, responsable d’una revolució a imitar, si més no en l’origen de l’invent. Sóc conscient que altres haurien escrit aquestes darreres línies a la inversa, retratant l’alcaldessa d’Espanya com a model immaculat i al Comandante com un sàtrapa sense fel, capaç de tot per perpetuar-se en el poder, que ha mort al llit com els dictadors longeus. Ara, com que l’article és meu, he escrit el que m’ha donat la gana, i deixe al vostre criteri, estimats lectors, fílies i fòbies a considerar i reflexions pròpies. Però no us en vull parlar, sinó del que els ha unit a tots dos en el temps: l’arribada inexorable de la Gran Dama.
El problema no són, realment, els que se’n van. Són els que s’hi queden. És la hipocresia que hem vist des de dimecres passat, la dels “seus”, que en vida no van fer costat a l’exalcaldessa perquè no podien o no volien, que se la van treure de damunt perquè cremava i a qui després cantaven lloances infinites; la hipocresia dels negres heralds del seu propi partit i afins ideològics, tant polítics com plomes al dictat, que es van afanyar a acusar indignament els contraris –després de respirar alleujats, perquè en sabia massa– d’haver-li poc menys que donat el colp de gràcia, quan del que no es va recuperar mai era del colp dels “seus”, fóra o no culpable del que li atribuïen, que tot apuntava que sí; és també la hipocresia del seu “amic” Rajoy acudint-hi a l’enterrament, vessant les habituals llàgrimes de cocodril del polític experimentat; és la hipocresia dels que criticaren els que no guardaven un minut de silenci per ella en la Carrera de San Jerónimo, els mateixos per cert que ahir aplaudien amb les orelles les efusives mostres d’alegria dels cubans exiliats, que ballaven salsa i brindaven amb rom, contents i feliços per la mort del seu anticrist particular; és la hipocresia, també, de molts dels que aniran a veure passar la comitiva fúnebre del Caballo per l’illa, i se n’alegraran serrant les dents, o dels mandataris que han enviat emotius telegrames de condol però que per dins se n’han fotut del mort i de qui el vetlla.
No n’aprenem. Jorge Manrique, tants segles després, continua sent tan vàlid com els seus rius, els seus papes i comtes o els seus pastors de ramats, metàfores poderosíssimes, universals i eternes. Sí, tot arriba. I, quan tot passarà, quan només siguem una simple estadística per a desvagats o per citar en un article, sabeu què en quedarà? El que haguem fet de bo i de profitós –alguns, ni això– per la nostra societat, per canviar les coses, per assolir un món més just i millor. I res més.
Salut i País!
