El 5 de gener a migdia encara era a València i vaig haver de practicar, requerit per les circumstàncies, l’arriscat esport del dia: anar de compres –en descàrrec meu, cal dir que en qualitat d’acompanyant i portador d’embalums– al centre del Cap i Casal. A quina mala hora! Allò era la selva, el Bronx i una estació de metro en hora punta, tot junt: les cues eren interminables; les empentes, tristament necessàries si no volies ser anul·lat per una massa enardida que no mirava pèl… Hi vaig sobreviure, però no ho done a passar a ningú. Es veu, però, que no en vaig tenir prou, perquè la primera jornada de les rebaixes, despús-ahir, encara a la capital del Túria, m’hi vaig tornar a atansar perquè estava capficat a trobar-hi a bon preu –els humans, definitivament, no tenim remei– un parell de cosetes que fa temps que em manquen. La guerra no era tan acarnissada com dos dies abans, però en el notable tràfec de personal, tot i l’horari matutí, intuïes un cert neguit per fracassar, un deix d’insatisfacció tot i el probable triomf, en un anar i venir mecànic a la caça del bé, material per suposat, amb el qual sentir-se realitzats. Potser ens hem convertit en això, en simples robots que comprem mecànicament, compulsivament, que sovint desconeixem –qui sap?– quin és l’objectiu que ens hi empeny…
Potser exagere –tinc una certa tendència a la hipèrbole– però el cas és que no anem bé. I no ho volem veure. Aquests dies especialment hem comprat, ens (n’) han comprat… Al marge de l’efímer moment de joia, hem contribuït, tots, a fer que la roda no s’ature, que la producció continue, que llocs de treball potser precaris ajuden a generar la il·lusió que tot rutlla, que eixim del pou… Però els humils regalets de festes són una mera anècdota: estem esgotant els recursos del planeta que encara creiem il·limitats, sense pensar en el món que deixem als fills i nets que diem estimar… Un Newman amarg es queixa, a la pel·lícula, que el pare no li va fer gens de cas de menut, i ell li retruca, desconcertat, que com pot dir allò, que com era possible, si mai no li havia mancat de res; el fill volia del pare, simplement, l’estima que no li havia sabut donar, mentre que ell creia que els béns materials eren capaços de comprar-la, si molt convenia. Al final, quan es veu sol i a la vora de la mort, se n’adona del temps perdut, de la inutilitat de tot plegat, i s’aferra a la poca vida que li queda per compartir vivències amb els éssers estimats… Que trist deu ésser adonar-se, a punt perquè et canten el gori-gori, quan has consumit la vida consumint, que més enllà de l’evidència física, ultra l’objecte buit, no has sabut apreciar la vida, que no has sabut estimar per tu mateix… estimar de veritat.
Salut i País!