L’Europa misèrrima

Diuen que Franco, aquell tan amic de Hitler i Mussolini, aquell que encara avui dia té una fundació al seu nom que li canta els gojos, sovint sostinguda amb fons públics, tenia a la taula del seu il·luminat despatx –la famosa lucecita del Pardo– dues carpetes; sembla que a una posava “asuntos que el tiempo resolverá” i a l’altra “asuntos que el tiempo ha resuelto”. Com a bon gallec –el que ens desgoverna ara n’és un succedani, però bona cosa que ens dóna també pel sac– no sabies mai, en temes delicats o espinosos, si hi pujava o baixava, i per això anava passant-se’n, sembla, documents a conveniència, i així no havia de mullar-se, en haver transcorregut un temps prudencial. Als despatxos de les principals, àdhuc de les secundàries, cancelleries europees deuen haver-li copiat la idea al del Ferrol, perquè des de fa uns anys constatem que tenen temes de primeríssim ordre que aguarden resposta, que simplement esperen ser passats de carpeta per a vergonya dels ciutadans europeus de bé, que no d’ells; un dels més sagnants és el de la crisi humanitària dels refugiats i desplaçats que es moren, literalment, de fam i de fred en camps miserables que ens recorden massa els que pariren, al segle XX, les esmentades amistats del caudillo por la gracia de Dios.

Hem perdut el compte del temps que fa que veiem les lamentables imatges als mitjans de persones a les portes de la gran i moderna Europa esperant ser tractades com a persones, que no obstant reben consideració d’animals empestats, d’aquells que esperen ser sacrificats als llimbs fronterers per por que no en contagien els propis. Ha estat aquests dies però, amb l’onada de fred extrem que ha sacsejat i sacseja Europa quan ha tornat a ser un fet noticiable, quan sembla haver despertat consciències adormides. La neu que cau, inclement, unes tendes provisionals que malden per resistir els embats del desfermat oratge, les escadusseres racions de menjar, la roba insuficient, les cares i els cors entristits… Misèria tolerada i conscient que encara no fa abaixar la cara a tothom. Veurem què dura el miratge, perquè ja sabem el que passa als telenotícies, que una realitat en tapa una altra, que només existeix allò que apareix a la pantalla… i tal dia farà un any. Ja en fa, per cert, un parell que vaig escriure un article al voltant de l’èxode i del paper dels nostres representants europeus i he comprovat, tot revisant-lo, que em vaig quedar curt: parlava del temps que esperaria Europa a reaccionar, a donar-hi resposta, i he quedat superat per la realitat… Però tot té el seu què. I cal parlar-ne.

_{Foto: MSF}

La inacció que llueixen els buròcrates i gran part de la classe política europea és calculadament perversa; s’omplen la boca amb grandiloqüents declaracions mentre apel·len a la por de manera indirecta: que els que poden venir en compte d’ells –Le Pen, Petrie, Wilders… a Espanya no és el cas, la ultradreta forma part del partit que és al poder– són pitjors, i ho són, no hi ha dubte, però això no vol dir que els que hi ha siguen bons; la por, ho deia Sampedro, és poderosa; deia que si t’amenacen de matar-te i després et diuen que només et tallaran una mà, encara els estaràs agraït. I així ens tenen… I quan hi ha governs regionals i autònoms a mitja Europa que intenten fer alguna cosa, com ara el valencià, el balear o el català, per posar tres exemples propers, se’ls tallen les ales i els posen tots els pals possibles a les rodes. Les dades d’octubre mostraven que Espanya havia acollit 481 dels 17.680 que li pertocaven. Però què podem esperar d’un govern que tractà morts propis com escòria –afer Trillo–, que ha tingut un ministre de l’interior que afirma que “la ley depende de necesidades operativas, no se puede aplicar en Ceuta como en otros sitios” –veieu el documental Tarajal… Fernández Díaz cremarà a l’infern en què diu creure– o que deixà tants immigrants malalts sense cap cobertura mèdica?

Sempre he estat europeista per convicció, perquè m’he cregut i continue creient-me –preferisc ser il·lús a cínic– els valors que em pensava que representàvem, de justícia social, de solidaritat, de terra d’acollida, d’humanitarisme, dels quals hem fet gal·la a través de la història després de conflictes greus, que són encara avui guia d’acció a molts pobles i ciutats i en administracions que s’escapen de la miserable i perversa influència del nacionalcatolicisme 2.0 que impera a les jerarquies eclesiàstiques –avui serien foragitats del temple–, el que hi ha infiltrat a un “gobierno” que oblida les persones si no creuen en el seu Déu o no són nascudes on toca. Sort de capellans de base compromesos amb les persones, creguen el que creguen, i també de multitud, la majoria, d’activistes laics d’entitats i associacions que són al peu del canó! Però hi ha mala peça al teler, la por ha vingut per quedar-se, i atiada pels xenòfobs i radicals d’extrema dreta que sempre hi ha hagut dintre de casa, s’ha venut que si els deixem entrar ens contaminaran i ens faran perdre les “essències”. Qui preferisca conservar aquestes “essències” estèrils i abandonar les persones en la seua creu particular no es mereix el meu respecte ni la meua consideració.

No renegue d’Europa, sinó d’aquesta Europa que assisteix impassible a un drama de tants, que no aprèn del passat, d’aquesta Europa que paga Turquia perquè faça la feina bruta, d’aquesta Europa que mira cap a un altre costat, que espera veure passar la neu i el fred i que no se’n parle més per poder canviar aquest molest assumpte de carpeta. És el que tenim, sí, però resignar-se fóra donar-los la raó… Podem fer molt més que no ens pensem. Associem-nos, col·laborem-hi (veieu-ne el llista de sota). Demostrem, simplement, que som persones, persones com les que malden per sobreviure a les portes de casa nostra, sense més esperança que aquella que els puguem oferir…

Salut i País!