Arinyó al país irreal


“Després de nou hores i mitja de vol, aterràrem. Ens havien previngut que els tràmits per passar la duana serien llargs. Llargs? Foren llarguíssims! La sala d’espera era la més pobra i inhòspita que jo havia vist mai. Vaig haver d’anar dues vegades al lavabo. Els nervis m’afluixen la bufeta. Si una incursió va ser dolenta, l’altra va ser pitjor En la primera vaig descobrir, horroritzat, que la mala fama dels lavabos del país era merescuda: una porcatera. A més, la cisterna no tenia aigua. Però és que en la segona, ai! Quan hi anava, un policia d’estrangeria va eixir disparat d’una oficina i s’hi va dirigir també. Hi arribàrem junts, malgrat que jo havia començat a caminar molt abans que no ell. Ja està, rei, et van identificar quan pujares a l’avió a Madrid i t’estaven esperant per fer-te la pell..”. No, no n’és el principi, i de fet aquest fragment en pertany a la segona pàgina, però és un bon punt de partida: és l’entrada formal -cua eterna inclosa- al país al qual viatgem en començar a llegir la més recent de les novel·les de l’escriptor cullerenc Manel Joan i Arinyó, de títol Objectiu Fidel: Cuba nua, editada per Voliana Edicions. Sí, la perla del Carib, la major de les Antilles: aquell és l’escenari on transcorren les aventures i desventures, els neguits i les neures d’uns personatges peculiars, però ben creïbles.


Portada del llibre

Des del primer dia d’aquest viatge literari d’objectiu directe i tèrbol alhora -és el que tenen certs somnis- un Divendres Sant per més senyes, fins l’últim d’un dels típics combinats de nou dies, tota una novena de sensualitat i contrastos marcats, d’experiències sensorials poc habituals i de xoc frontal amb la realitat que coneixem, Arinyó ho torna a fer: té l’habilitat de submergir-nos en un univers concret que té ben apamat, que coneix de primera mà. Els seus personatges, especialment el narrador-protagonista, de nom i característiques sospitosament familiars, representen tots ells els tipus i els subtipus dels visitants que toquen de peus a terra a l’illa, per a uns un paradís, per a uns altres l’infern, per a molts totes dues coses alhora, però que a ningú no deixa indiferent… Haig de dir que me l’he llegida en només dia i mig -i això que aquesta no era precisament la meua setmana de l’any amb més temps lliure del món!- perquè no és gens difícil de devorar, tant per l’estil narratiu àgil i entretingut, farcit d’anècdotes i facècies, tan característiques en l’autor riberenc, com perquè inclou, potser més del que en ell és costum, punyents reflexions deixades caure, mig en broma però amb tota la intenció del món, en una demostració de l’interès que sempre desperta el tema, el país, el context polític i social d’una terra de costums estranys a ulls de molts, bellament irreal i sorprenent, però sempre fascinant.

Si heu estat a aquell país, com jo, somriureu de manera còmplice, des de la distància i el record, pràcticament a cada pàgina de tots els capítols -n’hi ha un per jornada-, autèntic compendi d’acumulació d’experiències inoblidables, paral·lel al pausat desenvolupament de la trama; i si no hi heu estat, us podreu fer una idea aproximada del que us espera, tot i que hi ha moments únics, sensacions personals, que te les poden explicar mil i una vegades i no les arribes a entendre, si més no del tot, fins que no hi vas i xafes aquells carrers desballestats, respires aquella humitat insuportable, mires d’entendre el que t’estan dient o d’identificar-te -d’entrada és delirant, sembla impossible, ja us ho dic- amb el ritme a què funciona tot, allà… Però atenció, perquè no és una novel·la de viatges, no n’és tampoc una de memòries com tampoc no és un road book -i ausades que tots roden més que un xavo fals- i tot i això l’autor té la virtut, després d’anys d’èxits i una tècnica ben personal, de combinar tots aquests subgèneres en una unitat coherent amb tocs poètics, un text que té la virtut d’enganxar-te des del principi i que juga amb les tradicionals pinzellades d’avançament d’informació -amb comptagotes, això sí- que et permeten anar seguint-ne el fil, entenent què pot seguir a continuació…
 

Manel Joan i Arinyó

“A un cubà no te l’has de creure ni quan diu la veritat” afirma el narrador a la pàgina 65. D’acord, però… i els autors, sí que ens els hem de creure? Reflexioneu-hi mentre avanceu en la lectura d’Objectiu Fidel: Cuba nua, mentre assaboriu les reflexions de l’autor-narrador al voltant del “bloqueo”, de les diferències entre el primer món i l’altre, d’opinions generals el maniqueisme de moltes de les quals critica tot denunciant aquest punt de superioritat moral i mentalitat colonial de molts dels turistes que hi van -que van on siga- que sempre entenen el xoc de realitats i valors entre ells i els indígenes, de tota mena, com una derrota dels segons; penseu-hi mentre descobriu -o redescobriu- una variada fauna cubana composada, tinyoses i mosquits inclosos, per guies turístics i ballarines, porters i xofers, policies i jineteres, aconseguidors i cambrers, o mentre gaudiu d’escenes surrealistes com el trasllat en avió de l’Havana a Santiago, els passeigs no exempts d’ensurts pel Malecón havaner o el panorama d’edificis devastats “com si hagueren caigut unes quantes bombes”; les enormes tanques publicitàries amb els perennes i revolucionaris missatges o el trànsit sempre agosarat per carreteres plenes de bonys i sense senyalització de cap classe, o el mode peculiar de pronunciar les erres a final de síl·laba o de paraula, transformades en eles, que atorguen aquest toc tan sensual al parlar de cubans i cubanes…

La novel·la, com la vida, continua i sovint els somnis… Bé, no és el meu objectiu, més faltaria, rebentar-vos-la: el d’una ressenya és fer entrar ganes de llegir un llibre; espere haver-ho aconseguit. És per això que tinc el plaer de convidar-vos a la llibreria Alibri de Barcelona, divendres d’aquesta setmana, 10 de març, a les set de la vesprada: en farem la posada de llarg a les terres de nord -jo no pense faltar-hi!- després de l’èxit de la presentació a València amb el prestigiós magistrat, i també cullerot de pro, Joaquim Bosch, en les funcions d’introductor. El conegut escriptor Lluís-Anton Baulenas en farà els honors, i serà llavors quan tornarem a imaginar-nos passejant lentament pels carrers de l’Havana o de Santiago, i ens semblarà viure o reviure sensacions, de nou o de bell nou. És cert, no us enganyaré -jo no- que no hi haurà tropicola a dojo ni cervesa bucanero -llàstima- ni palmes reials sota les quals arrecerar-se, com tampoc no plouran -més llàstima encara- els Montecristos ni hi haurà cap tast de rom però, això sí, us podreu fer amb un exemplar, que és allò important, d’aquesta novel·la editada per l’agosarat Jordi Solé Camardons (Voliana Edicions), que ha bastit en pocs anys un univers de títols i autors tan ampli com variat, bona mostra de la inquietud i l’estima envers la nostra llengua d’un editor noble i compromès. Recordeu, Objectiu Fidel: Cuba nua. Arinyó ataca de nou!

Salut i País! I bona lectura!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat