Mastegar bé abans d’engolir

Et prepares un sopar lleugeret, perquè has arribat a un punt en què el cos ja se’t torna molt apàtic quan arriba la nit i no vols despertar-te a les tres de la matinada amb ardor d’estómac. També et proposes menjar lentament, que una bona masticació equival a mitja digestió. Així que agafes la safateta, t’ajoques davant de la tele i busques alguna cosa per a entretindre’t mentre remugues com una vaca. Més de trenta canals i no trobes res, però per fi el teu ditet es deté en un d’aquells que anomenen temàtics, un dedicat a les sèries. Aquesta la coneixes i sempre t’ha semblat divertida, i no et fa res adonar-te ràpidament que el capítol ja l’has vist un parell de vegades. Fins i tot te n’alegres. T’agrada saber què passarà, t’agrada anar endevinant, és a dir, recordant l’argument a mesura que avança, i a més has generat una estranya empatia amb els personatges d’aquestes funcions «de situació». És com veure un àlbum de família, o velles pel·lícules casolanes. Qui no les ha vist una i mil vegades, i no per això s’hi cansa?

Com ja vas carregadet d’anys, recordes quan una sèrie la passaven per televisió una sola vegada i havies de córrer per a no perdre’t el capítol setmanal, perquè, o no els reposaven mai o ho feien com una cosa extraordinària, al cap de molts anys de la primera emissió. Aquest passe continu d’ara, llavors s’hauria considerat absurd, ara no. És com si ara visquérem pujats en uns cavallets de fira i veiérem passar el món una vegada i una altra, sembre idèntic a si mateix, cada vegada més marejats, rient com a histèrics hiperventilats. Antigament —és a dir, fa vint anys—, a algú que estigués veient la mateixa cosa una vegada i una altra l’hauríem pres per boig. Però avui som capaços d’engolir-nos quinze vegades un capítol de CSI, que són d’intriga. Veiem vindre els esdeveniments i el nostre somriure s’hi anticipa, se’ns escapa com si estiguérem apardalats. No és que tinguem memòria de peix, és que ja no la necessitem. Tot el que ens interessa està gravat.

Els personatges d’aquella vella televisió se’t quedaven emmagatzemats en la memòria com antics mites històrics que vares tindre la sort o la desgràcia de conéixer però que no tenien res a veure amb la teua vida real: això anava per una altra banda. Veure’ls era una experiència fugaç i més o menys indeleble, però la vida s’esdevenia en una altra dimensió. Ara no, ara aquests personatges i tu sou dins de la mateixa. O bé has entrat en la seua dimensió o bé ells han entrat en la teua, o potser esteu tots dos en una nova. Si és així, quina és aquesta i on és aquella en què vivies abans?

En la pantalla passa alguna cosa que et trau de les teues meditacions. Han deixat pas a la publicitat sense avisar. T’ha confós la veu que anuncia menjar per a gats, perquè sembla la mateixa que la d’un dels actors de la sèrie que estaves veient, i segurament ho és. Els anuncis se succeeixen sense pausa. Els has vist centenars de vegades també, però això tampoc no et molesta. Les imatges, les musiquetes, aquestes veus tan amables i timbrades… tot és dolç i conegut. Però el món de la publicitat, encara que és formalment harmoniós, encara que, si no t’hi fixes molt, tot pareix formar part d’una mateixa pel·lícula, no pot evitar que de vegades alguna cosa trenque l’encanteri. I aleshores busques una altra cosa…

Més anuncis, una telenovel·la, més anuncis, uns que arreglen cotxes antics, dibuixos japonesos, més anuncis, un programa de cuina, més anuncis, un programa sobre bous, més anuncis… I per fi trobes alguna cosa, açò no ho coneixes, et quedes ací. De primer no entens de què va, però pareix graciós. És un refregit de coses: al fragment d’un reality show li segueix el del discurs d’un polític, a aquest una rèplica que han tret d’una pel·lícula, i després una frase triada del que pareix que és una enquesta al carrer, i després el tros d’una entrevista en un plató, i a continuació un vídeo casolà tret de Youtube… El que t’embadaleix és que amb tots aquests fragments han compost una narració coherent. És tot u i el mateix, realitat i ficció, testimoni i representació. És un muntatge que dilueix les fronteres entre els diversos gèneres o, més aviat, posa en evidència que només n’hi ha un.

Per moments arribes a creure que formes part d’aquesta cadena d’imatges, i no t’estranyaria gens veure’t de sobte allí, dins del televisor, davant del teu soparet, amb els ulls enganxats a la pantalla i el cul estacat al sofà, com un invàlid. Encara sort que la teua voluntat està intacta i les teues possibilitats d’imposar-la també, que no ets cap impedit, sense altre a fer que mirar la televisió, sense més opcions que mirar o tancar els ulls. Tu, quan vulgues, t’alçaràs i te n’aniràs a fer altres coses, perquè tu ets viu, no?… De moment, has tornat a la teua sèrie i continues mirant, capcinejant al compàs dels teus batecs i mastegant bé abans d’engolir, perquè si no tindràs una mala nit, i res no et faria més goig que dormir plàcidament.

Joan Dolç

Balanç d’existències