Echegaray sempre va ser un hoste consentit en aquell castell que a K. li resultava inassolible, un alt funcionari dins d’aquella maquinària burocratitzada que a K. a penes el deixava respirar, usufructuari d’aquell poder normatiu sota el qual K. se sentia anul·lat, perpetrador d’una mena de lleis que K. mai no arribà a comprendre, membre reconegut d’una societat que ignorava a K., personatge d’oripell en un món que invisibiltizaba a K. Echegaray visqué més de vuitanta anys convençut de la seua utilitat social, i convertint aquest convenciment en poder amb total naturalitat, mentre que K. visqué a penes quaranta anys de temps segrestat per l’absurd, la rutina i la passivitat davant d’un poder que el sobrepassava. Ara mateix, Echegaray és un residu tot just perceptible (ni tan sols un fòssil: fum) i Kafka és un actiu del qual, amb un cinisme tan banal com implacable, la mateixa societat que el va aixafar no para de traure rèdits. Una vegada morts, és a Echegaray a qui li toca no ser ningú i a Kafka ser algú. Açò últim, per cert, no és en virtut de cap automatisme justicier; si fóra així, seria Kafka l’equivocat. Kafka és una excepció: avui és conegut per una sèrie de circumstàncies particulars que podrien no haver-se donat mai, amb la qual cosa bé podria haver continuat sent ningú en els amplis dominis del no-res.
Les diferències de context invaliden el paral·lelisme? Són més aparents que reals. Però, si volem, considerem-los dos personatges triats a l’atzar. Les mateixes forces que van encimbellar l’un, van sepultar l’altre, amb la particularitat que el primer les va representar de manera tan exemplar com exemplarment i encertadament les va denunciar el segon. El destí de tots dos no fa sinó donar-li al segon, després de mort, la raó que li va ser escatimada en vida. I viceversa. Podria fer-se un acarament semblant entre centenars de personatges que han anat a raure al Saló de la Fama sense haver-ho sospitat mai, i altres que hi han estat sense sospitar com seria de curta la seua estada. I no importa que siguen o no contemporanis. No només a través de la geografia, a través del temps s’encreua també el revés i la trama de l’assumpte.
No és a l’abast de ningú saber qui ha de figurar en la làpida que segellarà la sepultura de les generacions actuals. Ningú no ho sap ni ningú no ho veurà. Però ara mateix ja hi ha personatges encimbellats pel règim de la Transició, l’aura dels quals s’està revelant com a foc follet. Fan olor de cadaverina literària. Literària, pictòrica, musical o cinematogràfica: el fenomen afecta molts que van ser part del combustible icònic que requeria aquest període històric. I no és casualitat el fet que el seu prestigi es va apagant al mateix temps que el dels dirigents polítics que van enlluernar els votants durant tots aquests anys. Cal recordar que el significat original de la paraula prestigi (així ho recull Coromines) és el d’«engany, il·lusió, aparença».
De fet, hi ha molts acòlits d’aquesta llarga missa, entre els qui s’afanyaren a anar-se’n, dels quals a penes queda memòria a pesar de temps tan escàs que ha transcorregut des del seu decés. Són tan a prop en el temps que resulta molt poc elegant mencionar-los, però per la mateixa raó és molt fàcil fer-ne l’inventari. I no hem de descartar que algun d’ells ressuscite per a la posteritat. Ací apareix un altre paral·lelisme, circumstancial si es vol, entre el període de la Restauració, que li fa de teló de fons a Echegaray, i el de la Transició, que és el decorat i la mortalla, prematura o no, d’aquests personatges.
Pel que fa als que encara són vius i cuegen, s’hi poden fer entretingudes apostes sobre la sort dels que avui pareixen imprescindibles, més divertides com més imprescindibles es creuen ells mateixos. Per a l’epígraf, que no epitafi (encara) de la llista, podríem manllevar-li a Josep J. Conill un dels seus lacònics aforismes: «Sic transit gloria, mindundi». Però un exercici tan malèvol, si de cas, que el faça el lector.
Joan Dolç
Balanç d’existències
