El nou eslògan d’una famosa cadena d’artefactes electrònics, a la qual cal agrair com d’explícit és sempre el seu màrqueting, apel·la ara al poc que costa ser feliç. El seu eslògan anterior deia, si fa no fa, que en les seues botigues no compraven els tontos. Ara els que no compren allí són els infeliços, només hi compra gent feliç o que malda per ser-ho, res no importa que tinguen pinta de borinots, si jutgem pel seu anunci. El món de la publicitat és ja el món de la idiòcia psiquiàtrica: gent feliç gràcies a un paquet de pipes, gent feliç gràcies a una compresa, gent feliç gràcies a una pizza, gent feliç gràcies un corró per a llimar-se els talons, gent feliç gràcies a una rodanxa de fuet…, gent feliç, en definitiva. No importa gràcies a què. El 99% dels anuncis que veiem al cap del dia, diguen el que diguen, venen només un producte: felicitat. La demanda deu ser enorme perquè l’oferta siga tan massiva.
No és aquesta la felicitat que ens ofereixen pertot i tothora. I, sobretot, la que se’ns exigeix que manifestem. Se’ns requereix feliços i bavallosos com aquests éssers lobotomitzats que ens acacen a tot arreu, aquesta legió d’imbècils riallers que ens sotgen des dels televisors. Estem tan acostumats a la seua presència que un dubta si aquest no serà ja l’estat permanent dels seus conciutadans. N’hi ha prou amb mirar els transeünts a la cara per a adonar-se que en la vida quotidiana aquests somriures d’apardalat no abunden, però el ben cert és que tampoc no mostrem cap rebuig davant de la insultant i insistent interpel·lació a què som sotmesos per part de tots aquests tarats exultants.
Fa la impressió que, enlluernats amb la simplicitat teòrica i metafòrica d’Orwell, se’ns han escapat les subtileses del relat de Huxley. El fet que convertiren el Gran germà en un reality show ens hauria d’haver servit d’avís, però llavors ja vivíem en Un món feliç, un món en què ens anem endinsant cada vegada més per a oferir-nos com a víctimes propiciatòries en l’altar de la felicitat, aquesta deessa incerta, esmunyedissa i sarcàstica.
La infelicitat es penalitza com es penalitza la pobresa. No hi ha res més impertinent que un infeliç que dorm en un banc públic. Un cas perdut. No sols no és feliç, sinó que no té possibilitat de comprar-se una ració de felicitat amb sabor a mango. L’amargor, la desesperança o la simple mala llet són molt mal vistes, són una forma especialment grollera d’heterodòxia, que no està molt lluny de la del boig, aquest dissident radical. El trist, el deprimit, el desesperançat és vist com un malalt, quan no com un subversiu especialment difícil de manejar. Perquè si no som feliços, això vol dir que l’invent no funciona. Els infeliços impugnen el contracte social vigent amb la seua desagradable expressió de fàstic, només amb això; no els cal recórrer a cap argumentació ni a formes més extremes de violència.
Els pesarosos, els contrits, els angoixats són l’espillet xungo de la fada padrina, els que li diuen allò que no vol sentir. La infelicitat és al cos social el mateix que el dolor és a la trista carcassa que arrosseguem o que ens arrossega. Tant l’un com l’altre serveixen per a detectar anomalies. Són mecanismes autoreguladors que qualsevol civilització mitjanament entenimentada mantindria ben greixades. No és el cas. Obligats a viure en l’analgèsia, se’ns condemna a la indefensió. Sense dolor, podem amputar-nos el cap que no sentirem res. Sense patiment moral, sense aquest dolor de l’ànima que s’anomena infelicitat, també.
Joan Dolç
Balanç d’existències
