AIGUA

Mentre junt a un parell de veïnes, anava omplint la marraixa d’una de les fonts d’osmosis, que el meu ajuntament ha col·locat estratègicament repartides pels diferents barris de la ciutat, el meu pensament reflexionava sobre la situació d’emergència causada per la contaminació de l’aigua a distintes poblacions de la Ribera. Una contaminació que afecta a milers de persones i que sembla oblidada per certes autoritats responsables de mantenir aquest dret humà essencial, el dret a veure aigua potable.

La contaminació per herbicides recentment detectada en l’aigua potable a Alzira, Corbera o Carlet, els episodis passats a Carcaixent o Llaurí i també les altes concentracions de nitrats en l’aigua potable detectades des de fa dècades en moltes poblacions de la nostra comarca, posen de manifest la inseguretat sanitària a la que està sotmesa la població riberenca. Aquesta és una contaminació anunciada i, en bona mesura, derivada d’anys d’incompliment per part de la Generalitat Valenciana i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer de la Directiva Marc de l’Aigua, de la Llei d’Aigües i del propi Estatut d’autonomia, així com del Reglament que regula la qualitat de l’aigua per a consum humà.

Tot el marc legal ens parla d’establir els recursos necessaris per a protegir el subministrament d’aigua de boca per al consum humà, minimitzant la necessitat d’aplicació de substàncies químiques per potabilitzar-la. Així, cal recordar que el Pla de Conca aprovat en 1998, prèvia que els pobles de la Ribera afectats per la contaminació de nitrats de les aigües subterrànies, canviarien la seua font de subministrament per aigües superficials del Xúquer. Malgrat això, la Conselleria d’Obres Públiques de la Generalitat va decidir portar a terme un projecte de fer nous pous als nostres aqüífers i així cremar i sepultar milions d’euros en obres inútils i com sempre embutxacant-se les comissions alguns amics de torn. Al final, es decideix la construcció de la potabilitzadora per tractar les aigües superficials captades al Xúquer a Tous, que a hores d’ara i després de 15 anys no està operativa. Tot un desgavell d’enganyifes i magarrufes que ens porten a aquesta situació, a beure aigua no potable.

Amb aquest panorama, una vesprada de la passada setmana, després de l’escola, vaig anar a visitar les obres de la potabilitzadora de la Garrofera, prop de Tous. I la sorpresa va ser majúscula, no sols pel cost superior a 10 milions de les mateixes, o pel retràs significatiu que des del meu punt de vista porten (no estaran finalitzades després de l’estiu, com va prometre el vicepresident del govern valencià). La meua sorpresa va ser al descobrir que a menys de 10 metres de la potabilitzadora, passa el canal Xúquer – Túria que abasteix la ciutat de València i el seu anell poblacional. Efectivament a 10 metres passa la millor aigua que podíem beure, sense nitrats, ni pesticides. I a la Ribera ni la tastem. Ara puc comprendre que tota la moguda de l’aigua és un desficaci polític i una irresponsabilitat dels nostres governants.

Al barracó d’osmosis del barri, mentre l’aigua es perd per fora de les marraixes, la meua veïna em va dir que ella no volia pagar el rebut de l’aigua i que a veure quan s’arreglava el tema. Com explicar-li, que la solució la teníem clara des de fa un bon grapat d’anys. Com explicar-li que hem perdut el temps. Que amb la campanya d’aigua per a tots es desviava l’atenció d’aquest greu problema, i que alguns han fet la vista grossa a “l’enverinament” de l’aigua que eixia i eix de les nostres aixetes. Però clar jo no sé a qui va votar la meua veïna, però si li puc dir a qui no té que votar.