Provem de veure-ho d’aquesta manera. Després d’un acte d’exaltació i d’una arenga multitudinària que remeten a les imatges esglaiadores que apareixen en Triumph des Willens, de Leni Riefensthal, uns grups organitzats prenen la ciutat amb disciplina militar. Omplin de barricades els carrers impedint el decurs normal de la vida quotidiana, dificultant la mobilitat dels ciutadans i el tràfic de mercaderies. Piquets uniformats i en formació recorren els barris sense cap altra finalitat aparent que lluir la figura i fer ostensible el seu poder. Pertot i tothora fan un ús intensiu d’artefactes explosius, alguns d’un gran potencial destructiu. Instal·len potents megafonies per les quals emeten nit i dia càntics rituals i cançons de moda apegaloses, sofisticada tortura psicològica que ha estat emulada pels esbirros de Guantánamo. Planten enmig de les places enormes trastos al·legòrics d’un gust estètic dubtós, que ofèn els esperits mitjanament cultivats. Els seus missatges són insubstancials, però compleixen una gens subtil missió adoctrinadora.
Naturalment, les forces d’ordre, les brigades de neteja i els bombers s’han d’aplicar a fons durant aquests dies. Per a parar-los els peus? No. Per a donar-los suport. Terrorisme? Delinqüència organitzada? Res d’això. Epifania de la identitat col·lectiva. Qualsevol altre col·lectiu social o grup de treballadors que intentara dur a terme alguna d’aquestes accions amb intenció reivindicadora seria dissolt al cap de pocs minuts, els correrien a bastonades i serien posats immediatament a disposició judicial. Per molt menys, fins en el país més civilitzat es declararia l’estat d’excepció. Però ací tot això són “valors patrimonials que constitueixen l’expressió i sentiment de tot un poble, unes festes que aspiren a ser declarades part del patrimoni cultural immaterial de la humanitat”, segons el discurs de retalla i enganxa utilitzat per les suposadament noves autoritats vigents (citació literal).
En virtut d’un concepte cada vegada més estèril i esterilitzador de la cultura, aquesta gent s’erigeix en protagonista i dipositària d’uns “usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques —junt amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els són inherents— que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeixen com a part integrant del seu patrimoni cultural”, que és com tracta de definir la UNESCO al susdit patrimoni immaterial de la humanitat. Aquestes “festes”, que integren ritus inventats en ple auge del nacionalcatolicisme, aspiren a formar-hi part. Pura tradició centenària, com es pot veure, “expressió i sentiment de tot un poble”, a veure qui diu que no.
La Parranda de San Pedro de Veneçuela, el Lakalaka de Tonga, la festa commemorativa de la troballa de la Vertadera Santa Creu de Crist a Etiòpia, el sistema d’endevinació Ifà de Nigèria, la cavalcada dels Reis de Moràvia… I ara les Falles de València. De veres que el Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat és això? Amb l’excusa de preservar la diversitat, algú ens està tornant a fer una estafa de dimensions planetàries. La definició de la UNESCO sembla dissenyada per a donar cobertura a qualsevol cosa. I sí, tal com està transcrita ací està incompleta, però no millora molt si li afegim paràgrafs. Tot indica que aquesta tramoia s’ha creat per a dissimular un procés globalitzador que es fa cada vegada més silent i convertir els costums més absurds en una moneda de canvi geoestratègica, com els punts en el festival d’Eurovisió, els premis Nobel o les nominacions a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Pomposos enganyabadocs.
Diuen que destruir les tradicions és privar els pobles del seu futur. Pot ser. Però alguns pobles es priven de futur aferrant-se malaltissament a les seues tradicions. Ningú no sap per què el costum quasi universal d’encendre una foguera per a celebrar l’arribada de la primavera va desaparèixer en alguns indrets i ací va ser víctima d’una elefantiasi monstruosa i galopant, però la veritat és que ha adquirit ja unes dimensions massa grans per a tractar de reconduir-la. És un poder fàctic imparable que, a pesar de sustentar-se en la sàtira, o això diuen, és molt poc receptiu a les bromes. I, si a pesar de la negra fumarada del suro blanc, queda sancionada per la UNESCO, a veure qui li planta cara. Els mateixos que ahir criticaven la instrumentalització d’aquestes celebracions (i més coses), ara s’esforcen per a ajudar-les a pujar al podi de les excentricitats a preservar. Ells i els seus intel·lectuals orgànics (sempre que hi ha un descosit n’apareix un amb agulla i fil a la mà), es dediquen a llançar gasolina al foc, literalment. Creuen que seran capaços de controlar tota aquesta infernal energia. Davant d’aquest escenari dantesc, els que no estem per la labor, val més que abandonem ja tota esperança.
Joan Dolç
Balanç d’existències
