Refranyer del treball i dels diners

La setmana passada, la Biblioteca Municipal de Carcaixent va organitzar unes jornades d’homenatge a Soleriestruch, escriptor i veí d’aquesta població riberenca de caràcter i obra marcadament valencianista. Vaja amb aquesta columna d’opinió, el meu homenatge al personatge didàctic que vaig descobrir i gaudir a les pàgines del seu llibre: Refranyer de la Ribera, el qual he retrobat fent el canvi de vivenda i que haure de tornar al seu propietari, el company i també escriptor riberenc Josep Millo.

Refrany se’n diu, a tota frase sentenciosa popularitzada. Als refranys se’ls considera com una mena de glopadetes casolanes de saber popular. El ben cert és, que una de les més riques expressions populars, la qual ha anat emmotllant la manera de parlar i de sentir del poble en el segle passat, a hores d’ara està perdent-se i abandonant-se a la carrera.

El mestre Soleriestruch escriu que açò dels refranys, és una cosa més vella que l’arna: assiris i babilonis, ja els utilitzaven per poder fastiguejar als amics, sense tindre que escalfar-se gens el cap; els etruscs, de sorneguer somriure, es ficaven insuportables també, quan tiraven mà al caixò del refranyer; els grecs, els romans i fins i tot els “moros” que, amb una sentència, doblegaven fins un datiler… Així doncs anglesos, russos, francesos, italians, etc., i castellans tots tenen un refranyer més omenys abundós on tirar mà quan volen donar-se-la de sabuts fins i tot en les converses en que no hi ha res que dir.

Així una primera reflexió, em porta a pensar que tal vegada el nostre govern el de l’Estat i també el de la nostra Generalitat, haurien de fer un curs accelerat i avançat de refranys per amollar-los en les seues rodes de premsa, aparicions i declaracions. Quan no hi ha res que dir, no es sap que dir o cal dir sense dir, un bon refrany els podria ajudar. Clar està, si foren valencians un altre gall cantaria. Perquè nosaltres els valencians tenim refranys i dites populars per a donar i vendre. I els tenim de tota mena i de tots els colors i per a totes les ocasions: optimistes i de mala pata, per a bodes i soterraments, per coses del treball i dels diners,… En fi, refranys per a tot!

Amb la que tenim damunt, podem imaginar-nos a la ministra de Treball, a la vicepresidenta del govern central i al senyor Rajoy explicant les dades de l’atur i la manca d’ocupació recitant-nos i calmant-nos amb: “Faena a la porta, Déu la porta”. “Faena? Gira l’esquena”. “Qui no té faena, Déu li’n dóna”…Perquè a tot açò, hi ha excuses i explicacions polítiques i morals diverses per a explicar el nombre elevat d’aturats: “Si treballes menjaràs, i si no, dejunaràs”. “Qui no treballa de pollí, treballa de rossí”… I així amagar el problema real: “Qui de jove no treballa, de vell dormirà a la palla”.

I posats a imaginar, amb la facilitat de paraula i de frases aclaridores del ministre d’Economia o el somriure famolenc i usurer del ministre d’Economia, perquè no fer una amalgama de refranys per a explicar el tema dels diners i els negocis en aquest corrupte i dolent moment. Així pel tema dels sobres i sobresous: “Diners i pecats, cadascú sap els que té” o “El que no es paga en diners, es paga en dinars”. I explicar el frau fiscal i l’evasió de capitals: “On van els diners? On hi ha més”. “Els diners mai fan pudor”. “El teu meu, i el meu…meu”. Perquè a la fi: “El pobre mai té raó”. “Els diners per on passen deixen”.

Gràcies senyor Eduard Soleriestruch per la seua sapiència i pel seus consells de refranyer. Ara tal vegada, podem entendre millor els missatges polítics d’aquest dolgut i resignat país, cansat d’eixir a reivindicar al carrer.