Tot i això, continuem creient en l’excelsitud d’aquells que ocupen un lloc superior al nostre, o actuant com si ho creguérem, perquè en el que no podem deixar de tindre fe és en el que anomenem «el sistema», la institucionalització de l’ordre jeràrquic que ens manté fermament agafats a l’asfalt mentre açò es mou de manera inexorable. Amb independència del seient que ocupem en aquest vehicle que s’anomena història, ens espanta pensar que al volant hi puga haver un incompetent, i per això ens neguem a imaginar tal eventualitat, per més que els fets demostren una vegada i una altra que el que sol ocórrer és molt pitjor: no anem enlloc, i anem cap a un destí tan imprecís guiats per quatre espavilats que estan ací gràcies a la potestat que els confereix la nostra por, la nostra incapacitat de fer ús de la llibertat, aquest atribut maleït.
La llibertat ens horroritza, com ja ha quedat demostrat àmpliament en períodes recents de la nostra història. «[Una] il·lusió comuna […] era considerar que homes com Hitler havien aconseguit apoderar-se del vast aparell de l’Estat només amb astúcies i enganys; que ells i els seus satèl·lits governaven únicament per la força nua, i que el conjunt de la població oficiava de víctima involuntària de la traïció i del terror. […] L’error d’aquests arguments s’ha tornat evident. Hem hagut de reconéixer que milions de persones, a Alemanya, estaven tan ansioses d’entregar la seua llibertat com els seus pares ho van estar de combatre per ella; que en compte de desitjar la llibertat buscaven camins per a defugir-la; que altres milions d’individus romanien indiferents…», això escrivia Erich Fromm en La por a la llibertat quan la segona guerra mundial tot just havia començat i encara no havia assolit tota la seua macabra esplendor.
Aquell rebuig de la llibertat, en el segle passat va portar a milions de persones a abraçar règims inequívocament tirànics, però ara mateix aquest mecanisme pervers adopta formes més subtils i al mateix temps més descarades. És curiós, però no casual, que ens entusiasme tant una forma de govern —el representatiu— en què el titular del poder polític, és a dir nosaltres, delega la seua sobirania en uns pocs testaferros, en uns pocs usufructuaris més ben dit. Som feliços donant-los àmplies prerrogatives perquè prenguen les decisions que ens afecten, perquè no volem prendre-les nosaltres mateixos, i clamem al cel quan aquestes decisions no són les esperades o quan, com ens passa una vegada i una altra, som obertament traïts. No hi ha tal traïció: ens fiquem en la trampa a soles, uns mitjançant l’autoengany i altres lúcids però arrossegats pel corrent. Ha ocorregut tantes vegades que és difícil continuar fent com que no ho sabem.
Sabem, perquè ho porten escrit en la cara amb llums de neó, que al capdavant de la deriva actual hi ha gent mesquina i danyosa, més curta de llums i més ampla d’ambició del que ens agrada imaginar. Massa precedents, massa micròfons oberts, massa documents incriminadors filtrats com per a no saber-ho. I, no obstant això, continuem mirant hipòcritament cap a un altre costat. Sabem —però no ho volem veure—, què està succeint amb el medi ambient, i a ningú se li n’escapen ja ni les causes ni les conseqüències. Sabem què han fet, què estan fent i què tenen intenció de continuar fent amb l’economia i amb els nostres drets socials. I estem perfectament assabentats de la infàmia de tints inequívocament feixistes que s’està cometent amb els mal anomenats refugiats, que no sorgeixen del mar com pareix, sinó d’una guerra neocolonial en què portem immersos durant dècades mesurables en milions de crims i apujant. I tot això ho estan fent «els nostres» representants. Sobre el paper, recordem-ho, el poder és del poble, ells tan sols el representen, són un humils servidors nostres, en això basen la legalitat dels seus actes.
No sols sabem tot això i més; també intuïm on condueix. Hem viscut al llarg del segle XX processos massa semblants per a fer-nos els desentesos. Però fem com que ens creiem per enèsima vegada les grans mentides que cobreixen la farsa, disposats a representar la pantomima de l’esperit virtuós ultratjat quan arribe el moment. Això, si aquesta vegada ens hi dóna temps, que no és del tot segur. L’aterridor de l’assumpte és adonar-se que aquests monstres són apoderats nostres. Aterridor en un doble sentit, per la dimensió de la seua maldat i perquè saber-ho ens retorna al punt de partida, a aquella por a la llibertat que odiem perquè ens posa en la tessitura d’haver d’actuar. I el cas és que no serveix de res fer una altra cosa sinó actuar. Com va dir també Fromm el 1941, «el pensament que es deixe enganyar a si mateix, guiant-se pel desig, no ens ajudarà. I recitar fórmules optimistes resultarà antiquat i inútil com ho és una dansa índia per a provocar la pluja». Naturalment i per desgràcia, els fets li van donar la raó.
Joan Dolç
Balanç d’existències
