«Em manquen les paraules per a expressar-vos tot el que sent»

A A. Viana, que sap veure com balla l’humor entre els cremalls.
 

Mentre mitja humanitat sospira perquè li’n donen un, de tant en tant algú escenifica un clamorós estufit quan li és concedit un premi. Gràcies al seu poder mediàtic, queden en el record casos com el de Marlon Brando, que per a rebutjar un Oscar va enviar una índia a llegir un al·legat contra el tracte que Hollywood havia dispensat als natius americans. Menys repercussió va tindre la sòlida botifarra que feu George C. Scott, qui va rebutjar el mateix guardó dos anys abans (i per primera vegada en la història) al·legant que li l’havien donat per interpretar a la perfecció un personatge que detestava: el general Patton. Vet ací, resumit en una xicoteta anècdota, el drama existencial del titellaire. D’uns anys ençà, per aquestes andoles s’ha posat de moda refilar els premis a la cara dels manaires del ram per raons inequívocament marcades per l’actualitat. Pocs estan en contra dels premis mateixos, no hi veuen res de mal, la majoria està en contra dels qui els donen. Els entusiasma la conga, però no els agraden els companys de ball. O saben que no són els més oportuns pel dir de la gent. Per això, els pocs que els rebutgen solen donar raons de molt poca consistència, parlem clar.


Alguns, però, demostren una certa inspiració. Santiago Sierra, personatge de praxi polèmica però que com a mínim domina la teoria, el 2010, va rebutjar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques perquè segons ell “instrumentalitza en benefici de l’Estat el prestigi del premiat”. Aquest sembla un argument ben ensenderat, per bé que encara ho va expressar millor Sinclair Lewis noranta anys abans, quan va rebutjar el Pulitzer que li havia estat concedit per la seua novel·la Arrowsmith. Lewis considerava absurd que un llibre fóra declarat el millor de l’any. Sabia que era injust per excloent, però no ho va fer per això, sinó pel que hi havia d’adoctrinament en l’operació. Aquestes són algunes de les coses que va dir: “Tots els premis, com totes les distincions, són perillosos. Els que van darrere dels premis tendeixen a treballar no per una excel·lència intrínseca, sinó per una recompensa que és aliena a ella: tendeixen a escriure sobre tal cosa o eviten escriure sobre tal altra a fi de complaure els prejudicis d’un comitè fortuït. I el premi Pulitzer de novel·la és particularment objectable perquè […] els seus termes són que el premi s’atorgarà “a la novel·la nord-americana publicada durant l’any que millor represente, en conjunt, l’atmosfera de la vida nord-americana i el model més excels de bonhomia i educació nord-americanes”. Aquesta frase, si és que significa alguna cosa —afegia Sinclair Lewis—, sembla voler dir que la valoració de les novel·les dependrà no del seu valor literari real, sinó de la seua obediència al codi de bona conducta vigent”. No sona gens malament. Algú s’adhereix? Abans d’alçar la mà tinguen en compte que, quatre anys més tard, Lewis va arreplegar el seu Nobel sense cap melindro.

Tots els premis estan manipulats, però no sols i no sempre en el sentit que molta gent sospita. A hores d’ara, les bases per a la concessió de qualsevol guardó ja no se solen redactar amb la franquesa que caracteritzava les del Pulitzer dels anys 20. Solen estar redactades en termes prou més cínics, però persegueixen finalitats similars. Els premis són, com tants altres rituals, un paradigma de les relacions de poder, una de les seues posades en escena més descarades que utilitzen com a matèria primera el cos, l’ànima i el Facebook d’aquells que suposadament mantenen viva la flama del pensament crític o del pensament a seques. D’ací que, per a sorpresa dels dòcils, dels servils i dels llepaculs d’ofici, se solen concedir amb molta freqüència als dissidents o als que ho pareixen, als que més criden, als que exhibeixen la seua indomabilitat, el seu inconformisme, com si amb això els poders que els administren volgueren demostrar allò de “gos que lladra no mossega”. Ho sabia Sartre, que va rebutjar el Nobel perquè va intuir que, en donar-li el premi, el que pretenia l’Acadèmia Sueca, en nom de tot l’establishment, era “perdonar-li” el seu llarg historial de dissidència i, per tant, capar-lo com a intel·lectual, convertir-lo en una institució inerta. Els premis són, bàsicament, operacions públiques de suborn que exigeixen la claudicació de l’indòmit guardonat. Més encara: seguint un dels principis més eficaços de la tradició mafiosa, al premiat se’l converteix en còmplice per l’infal·lible procediment de convertir-lo en part del jurat o simple membre honorífic de la institució.

Els premis formen part d’una vasta operació d’instrumentalització de la cultura que va en contra de la cultura mateixa. L’enorme estructura mediàtica en què se sustenten, impedeix que els conats de rebel·lió tinguen cap rellevància. Pocs l’aconsegueixen, i encara en són menys els que es poden permetre el luxe d’ignorar-los i, arribat el cas, rebutjar-los sistemàticament i sobreviure. Alguns, tot i poder, ni es molesten a intentar-ho. Thomas Bernhard, escriptor amarg, lúcid i rabiosament lliure com pocs, es féu immune als premis i va subsistir gràcies a ells. Anava tan escàs de salut com de recursos econòmics, no tenia ni tants diners ni tanta fe en el gènere humà com Sartre i, sabent-se derrotat en la principal, no tenia temps a perdre en batalles perdudes sense transcendència. “No crec que siga falta de caràcter arreplegar la suma del premi de qui avorrisc i menyspree profundament, tot al contrari”, va deixar dit respecte d’això entre moltes altres coses. Així que utilitzava l’import dels premis per a escriure contra la mateixa societat que li’ls atorgava. Se’n fotia calladament, saldava deutes i continuava buidant el seu menyspreu sobre el paper, sense remordiments, tot i que de vegades no podia deixar de sentir una certa incomoditat: “Estava allí assegut i no podia defendre’m […]. No podia fer-ho. Estava lligat a la meua cadira per un cinturó invisible, condemnat a la immobilitat. Aquest és el castic, vaig pensar, ara et passen factura. Ara t’has unit a aquests que s’asseuen en la sala i escolten i fan causa comuna amb sa santedat el ministre amb una atenció hipòcrita. Ara ets un d’ells, ara pertanys també a aquesta gentola, que sempre t’ha enfurit i amb la que, durant tota la teua vida, no has volgut tindre res a veure”. Lògicament, el llibre on va deixar escrit açò és pòstum (Els meus premis, 2009). Les autoritats del vell imperi austrohongarès no poden dir que no estan avisats: hi ha paios molt desagraïts que pensen d’ells coses tan horribles com aquestes mentre s’embutxaquen els calés i callen com a putes.

(Continuarà.)

Joan Dolç
Balanç d'existències
Balanç d'existencies

Comentaris

Llenya al foc
1.

Article de regust amarg, que es el que passa quan escrius sobre la vida real... i ho fas bé.

Ja espere el següent, sempre es un gust llegir aquest Balanç d'existències.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat