Tots els premis estan manipulats, però no sols i no sempre en el sentit que molta gent sospita. A hores d’ara, les bases per a la concessió de qualsevol guardó ja no se solen redactar amb la franquesa que caracteritzava les del Pulitzer dels anys 20. Solen estar redactades en termes prou més cínics, però persegueixen finalitats similars. Els premis són, com tants altres rituals, un paradigma de les relacions de poder, una de les seues posades en escena més descarades que utilitzen com a matèria primera el cos, l’ànima i el Facebook d’aquells que suposadament mantenen viva la flama del pensament crític o del pensament a seques. D’ací que, per a sorpresa dels dòcils, dels servils i dels llepaculs d’ofici, se solen concedir amb molta freqüència als dissidents o als que ho pareixen, als que més criden, als que exhibeixen la seua indomabilitat, el seu inconformisme, com si amb això els poders que els administren volgueren demostrar allò de “gos que lladra no mossega”. Ho sabia Sartre, que va rebutjar el Nobel perquè va intuir que, en donar-li el premi, el que pretenia l’Acadèmia Sueca, en nom de tot l’establishment, era “perdonar-li” el seu llarg historial de dissidència i, per tant, capar-lo com a intel·lectual, convertir-lo en una institució inerta. Els premis són, bàsicament, operacions públiques de suborn que exigeixen la claudicació de l’indòmit guardonat. Més encara: seguint un dels principis més eficaços de la tradició mafiosa, al premiat se’l converteix en còmplice per l’infal·lible procediment de convertir-lo en part del jurat o simple membre honorífic de la institució.
Els premis formen part d’una vasta operació d’instrumentalització de la cultura que va en contra de la cultura mateixa. L’enorme estructura mediàtica en què se sustenten, impedeix que els conats de rebel·lió tinguen cap rellevància. Pocs l’aconsegueixen, i encara en són menys els que es poden permetre el luxe d’ignorar-los i, arribat el cas, rebutjar-los sistemàticament i sobreviure. Alguns, tot i poder, ni es molesten a intentar-ho. Thomas Bernhard, escriptor amarg, lúcid i rabiosament lliure com pocs, es féu immune als premis i va subsistir gràcies a ells. Anava tan escàs de salut com de recursos econòmics, no tenia ni tants diners ni tanta fe en el gènere humà com Sartre i, sabent-se derrotat en la principal, no tenia temps a perdre en batalles perdudes sense transcendència. “No crec que siga falta de caràcter arreplegar la suma del premi de qui avorrisc i menyspree profundament, tot al contrari”, va deixar dit respecte d’això entre moltes altres coses. Així que utilitzava l’import dels premis per a escriure contra la mateixa societat que li’ls atorgava. Se’n fotia calladament, saldava deutes i continuava buidant el seu menyspreu sobre el paper, sense remordiments, tot i que de vegades no podia deixar de sentir una certa incomoditat: “Estava allí assegut i no podia defendre’m […]. No podia fer-ho. Estava lligat a la meua cadira per un cinturó invisible, condemnat a la immobilitat. Aquest és el castic, vaig pensar, ara et passen factura. Ara t’has unit a aquests que s’asseuen en la sala i escolten i fan causa comuna amb sa santedat el ministre amb una atenció hipòcrita. Ara ets un d’ells, ara pertanys també a aquesta gentola, que sempre t’ha enfurit i amb la que, durant tota la teua vida, no has volgut tindre res a veure”. Lògicament, el llibre on va deixar escrit açò és pòstum (Els meus premis, 2009). Les autoritats del vell imperi austrohongarès no poden dir que no estan avisats: hi ha paios molt desagraïts que pensen d’ells coses tan horribles com aquestes mentre s’embutxaquen els calés i callen com a putes.
(Continuarà.)
Joan Dolç
Balanç d’existències
