L’èxit, verdura addictiva d’arrel comestible


En una cerimònia de lliurament de premis no se celebra el triomf d’u, sinó la derrota de tots els altres. No es tracta de dir-li a un: «has triomfat», sinó de dir-los als altres: «vosaltres encara no». De la mateixa manera que hi ha un exèrcit de mà d’obra de reserva, n’hi ha un de fracassats que aspiren a ocupar aquests xicotets trons que, segons sembla, donen sentit a la vida. Les dues coses van lligades i són necessàries a fi que milions de subjugats s’esforcen cada dia en la direcció adequada. Se’ns indiquen diversos camins i cadascú, aparentment, tria el seu, però tots apunten a un espai entre la mortalitat i la immortalitat que s’anomena èxit. Ningú sap molt bé què és això. L’expressió que s’utilitza normalment, «obtindre èxit», dóna a entendre que és una cosa entre la divinitat i tu, i amaga el fet que l’èxit es concedeix, que el concedeixen, que és concedit. L’èxit té amo i s’assembla més a una safanòria que a qualsevol altra cosa, ja siga un producte de la nostra ment o de l’altra fàbrica de quimeres que hi ha a l’altre costat del nostre os frontal.
 
Per això, assolir l’èxit depén de com enfoquem la nostra relació amb el poder, entés no tant com una cosa externa que ens sotmet d’una manera obertament sancionadora, com un combinat de principis morals i ideològics que ens governen des de dins. Depén de la nostra docilitat, perseverança, ambició, decisió, entusiasme, esperit de sacrifici, capacitat d’imitació, de persuasió, de seducció, de falta de vergonya o de sentit del ridícul… aquest conegut còctel d’habilitats que s’infiltra en el teixit social i actua com una substància estimulant i al·lucinògena alhora. Això és el que ens farà «irresistibles» i ens permetrà avançar entre els altres, que s’apartaran abatuts pel nostre ímpetu o subjugats pel nostre encant. És el que ens permetrà aproximar-nos a l’amo del pal de què penja l’abellidora hortalissa. I així podrem començar a estimular sense demora les seues zones erògenes més íntimes. Això és el que de veritat ens propiciarà l’èxit. Per molt que saltironeges no et faràs amb ella si no el complaus adequadament.
No hi ha èxit sense connivència, sintonia, identificació amb els valors imperants o emergents d’un moment històric determinat. L’èxit és una forma de salari, i en la mesura que el poder sempre és il·legítim en major o menor grau, en la mesura que sempre té alguna cosa d’ocupant, cal resumir un cert grau de col·laboracionisme per part de l’aureolat. Hi ha qui diu que l’èxit és relatiu i que depén de les metes que nosaltres mateixos ens imposem, però això té tota la pinta de ser una idea placebo que només es mostra eficaç amb aquells que estan disposats a consolar-se a tota costa. Levitar estirant-se els cabells és un privilegi reservat al baró de Münchhausen. L’èxit propi no és una cosa que mesura un, la mesuren els altres, és un valor social. L’èxit apareix quan per fi es consuma el nostre acoblament a un model que es desplaça sinuosament a mesura que ens movem en la seua direcció, perquè es tracta que fem aquest recorregut. L’èxit és un préstec, un privilegi —si és que ho és— en usdefruit, de què mai no som propietaris. I qui no se n’adona, com a mínim és un ingenu.

L’èxit se sol presentar com un bé que es justifica a si mateix. Res no hi està per damunt, és inatacable, un superpoder. Ja se sap: qui el critica és perquè té enveja. Un sentiment que, per aquesta via, aconsegueix una estranya dualitat, perquè aquesta mateixa enveja és la que ens fomenten perquè percebem el nostre fracàs i perseguim l’èxit. No hi ha emoció més vilipendiada, per bé que és incentivada contínuament amb la finalitat d’arrabassar-nos un tros d’autoestima cada dia, i és, per tant, un dels principis més valuosos d’aquesta cultura, que es mou gràcies als nostres desitjos insatisfets i les nostres ànsies d’emulació. No sempre ha estat així. Fa quaranta o cinquanta anys aquest sofisma no feia tanta mossa. En els seixanta i setanta, molts —bastants— mostraven de manera oberta la seua avorrició i aversió pels triomfadors, aquests còmplices ben remunerats d’un règim econòmic que ja llavors es mostrava bel·ligerant amb l’humanisme desesperat, profundament existencialista, que s’estava (re)construint amb penes i treballs després del trauma de la guerra —la nostra, la civil, i l’altra, que no ho fou menys—, però que encara estava lluny de demostrar fins on podia arribar, tant en la seua pròpia perversió com en la seua capacitat de pervertir als qui estàvem atrapats per ell.

Durant les últimes dècades, les ànsies de triomfar han actuat com a combustible d’una civilització cada vegada més sòrdida, més corrupta i menys acomplexada, més impune. En aquests moments, alguns dels grans triomfadors d’aquell període, emblemes de l’obscena cultura de l’èxit, saben ja com pot arribar a ser de dura la caiguda, i la morrada se l’han fotut a la vista de tots. Potser en són pocs, però suficients per a deixar en evidència la fal·libilitat del mecanisme. Ara mateix, la fàbrica d’esquers continua funcionant per inèrcia, més acceleradament que mai, però patina com les rodes d’un cotxe encallat en el fang.  Enmig d’un paisatge decadent, els reclams segueixen remenant la seua grollera estampa prostibulària davant d’una generació que ja no pot respondre al seu estímul, que ja no té amb què ni, segons tots els indicis, tampoc no troba un per què. Els buits sempre són inquietants, perquè poden omplir-se d’una cosa i la contrària, però qui busque esperances en el futur —un luxe modest que fins i tot els més pessimistes es poden permetre de tant en tant—, potser trobarà ací un filó prometedor.

(És continuació, més o menys, de l’anterior)

Joan Dolç
Balanç d'existències
Balanç d'existencies

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat