Frankenstein desafia clarament Déu tot volent posar-se al seu nivell, si més no en grau de temptativa. No és casualitat que la seua autora fos filla d’un anarquista i d’una sufragista i que anarquista, feminista i vegetariana fos ella mateixa. I no debades el títol original és Frankenstein o el modern Prometeu. Per a emular Déu podia haver recorregut als autòmats, de moda aleshores i objectes sinistres com n’hi ha pocs i, de fet, hi va haver qui ho va intentar amb força èxit, com E.T.A. Hoffmann en el seu relat L’home d’arena, que es va publicar el mateix any que Frankenstein, 1817. Però no hi ha res com la matèria humana per a donar forma als monstres. A més, la rebel·lió imaginada per Shelley era doble: no consistia tant a crear vida com a recrear-la, desafiar la mort, desfer el que el Creador tenia costum de fer amb implacable regularitat.
D’altra banda, el monstre de Frankenstein s’inspirava en les proeses d’un científic extravagant i acusat d’heretgia, un cert Andrew Crosse, que llavors experimentava amb el galvanisme electrocutant tot el que enxampava. Va començar amb minerals dels quals, amb les espurnes, sorgien insectes i, segons el dir d’alguns, va acabar amb cadàvers. El repte a Déu que s’estava ordint en aquells temps era molt més que una maldat prometeica. No faltava gens perquè Darwin, que encara era un nadó, començara a estripar el mite de la creació jugant amb petxines i tortugues, i altres més desvergonyits es disposaven a liquidar el Totpoderós anhelosament. Trencar-li la nou del coll va ser l’objectiu declarat o implícit de la ciència i dels diferents moviments artístics i filosòfics que van sorgir entre l’últim terç del segle XIX i el primer del XX. En certa mesura, actuaven empentats per l’industrialisme, que estava en la seua fase incipient i exigia que li desbrossaren el camí en tots els fronts, però hi havia una legió de voluntaris disposats a participar de bon grat en aquella missió.
Dos-cents anys després, i a hores d’ara, no ens amenaça la pesta ni cap volcà, però tenim un eixam d’incerteses surant sobre el nostre futur i comencem a sentir-nos permanentment reclosos, no en una romàntica mansió suïssa, sinó en un planeta que s’escrostona. I sentim, més que mai, la necessitat de contar-nos contes. Frankenstein potser va exercir una influència positiva en l’origen de la cirurgia dels trasplantaments, però és evident que això d’anar de creadors de vida ajuntant restes de fossars no fa molt de goig, així que aquesta vegada hem optat per fer pinotxos de metall, minerals rars i derivats diversos del petroli, màquines de formes preferentment antropomòrfiques en què fiquem tot el programari i el maquinari que tenim en el rebost, com en una espècie de gaspatxo tecnològic. La meta és que d’aquest potatge isquen trastos amb capacitat de raonar, de comunicar-se i, qui sap, de ser conscients en un sentit estrictament humà, ser singulars i prendre decisions pel seu compte. Aquesta és la nostra esperança i el nostre temor.
Primer ens vam inventar un pare, després ens vam passar segles tractant de matar-lo perquè havia esdevingut una càrrega massa pesada per a viure amb ella. Ara, per a mitigar de nou la nostra nova soledat, o per a tractar de donar un nou sentit a la nostra vella existència, estem entestats a crear artefactes —sistemes, els anomenen alguns— segons la imatge que tenim de nosaltres mateixos, que sempre és incerta. Això ens col·loca directament en el tron que ocupava aquell Déu ja difunt i lògicament ens fa témer que la nostra criatura acabe fent amb nosaltres el mateix que nosaltres vam fer amb Ell. Qui ha vist Terminator sap com va el tema. Tenim por que criatures dotades d’intel·ligència artificial o que la intel·ligència artificial sense més, plasmàtica com l’ànima de tota la vida, infiltrada com si fos boira per tot el planeta, ens acabe dominant un dia. Tenim por que es faça tan complexa que acabe superant la nostra ment i, atès que estarà feta a imatge i semblança seua, sabem que ens acabarà fotent. Tenim por, en definitiva, que intentant crear una imitació de nosaltres mateixos acabem creant a Déu, però aquesta vegada de veres.
Ara, com llavors, el rerefons no és només metafísic. Hi ha una indústria armamentista que reclama armes intel·ligents, és a dir, que maten sense sentir ni pensar. I la indústria de l’entreteniment s’apunta amb entusiasme a crear joguets amb què enlluernar la parròquia fent-li creure que pensa. Però potser aquests robotets que pugen escales i porten paquets d’un costat a un altre acaben esdevenint el miratge d’una època. Tal com va acabar esdevenint el monstre de Frankenstein, un personatge de psicologia tremendament enrevessada i complexa que difícilment superaran. Segurament mai no hauria arribat a ser un gran jugador d’escacs, com Deep Blue o AlphaGo, però era capaç d’enfadar-se i d’enviar el tauler a prendre per ses si veia que li estaven fent trampes. C-3PO no li hauria durat dos assalts. El monstre de Frankenstein era iracund i venjatiu, però també fràgil, sentimental, compassiu i sensible davant de les injustícies (sobretot les que li feien a ell). I damunt, en la història original és capaç de pensar en el suïcidi. Voleu un nivell més gran de singularitat?
El monstre cadavèric tenia tota la complexitat que busquem i temem en les màquines. Inclosa l’obsessió amb el seu pare-déu, el doctor Víctor Frankenstein, a qui estimava tant com odiava perquè li havia donat una vida desgraciada. I què ens fa suposar que unes criatures sorgides de la nostra ment seran més felices i autosuficients que nosaltres mateixos? No és més lògic pensar que estaran afligides pel mateix mal que nosaltres, com aquell monstre dissortat? De què els servirà aleshores la intel·ligència, siga artificial o ecològica? Una vegada els droides, els androides, les aspiradores robòtiques, els drons de repartiment o els tablets amb dos mil processadors de mil nuclis cada un acaben amb els seus odiosos creadors, o siga nosaltres, què faran? Engendraran les seues pròpies criatures perquè l’espiral continue? O acabaran estimbant-se pel cràter del Mont Tambora, on començà tot, per a posar fi a aquesta paranoia?
Joan Dolç
Balanç d’existències
