I ara, sembla que per fi,també li toca el torn al caporal de la família. Ara és la justícia i la pròpia Generalitat la que demana onze anys de presó per a Rafael Blasco (PP). Aquest personatge que té, com tothom sap, el rècord històric de ser més voltes conseller, en més governs diferents i amb més partits contraposats. Tot un camaleó de la política valenciana. Tota una demostració de la història política de finals del segle passat i de principis d’aquest segle a la nostra Comunitat Valenciana (recordeu Comoditat Blavenciana).
Rafael Blasco ha estat conseller prop de trenta anys. Ho ha estat amb el govern de Lerma en època socialista i amb els populars Zaplana, Olivas, Camps i Fabra. Conseller polifacètic, responsable d’Infraestructures i Obres Públiques, de Sanitat, de Presidència, de Treball, de Solidaritat i Immigració, etc. El senyor Blasco sense dubtes ha treballat sempre per a la mateixa empresa: la Generalitat. És sense dubtes el llanterner (per allò de conéixer el seu clavegueram intern) més eficient de la nostra Generalitat. Mai ha esta acomiadat i mai ha tingut un ERO. I recordar que es va escapar pels pèls d’un judici per corrupció i tràfic d’influències quan era responsable de la Conselleria socialista d’Obres Públiques.
Recordar també, que els orígens polítics de la família Blasco són d’esquerra o extrema esquerra. Supose que és de domini públic, que el germà Rafael va militar en el FRAP, impulsant la lluita armada contra el franquisme fins que va aterrar al costat del seu amic Zaplana (el qual com a foraster mai hauria d’haver eixit de Cartagena) per a convertir-se en el referent ideològic del PP i en l’aranya teixidora de l’estructura política i populista del partit al llarg i ample del País durant les darreres dècades.
Coincideix amb el meu amic Vicent Partal a la seua columna a Vilaweb, en que els Blasco han pogut protagonitzar tota aquesta història o tal vegada llegenda fosca, gràcies a que els valencians i valencianes ho hem consentit i no hem pogut evitar-ho. Tot un “meninfotisme” valencià. O tal vegada perquè les lleis que tenim a l’abast permeten aquests escàndols i aquests poc trellats.
Però a poc a poc anem parant la gangrena Blasquista valenciana. A Alzira han estat les urnes i a la Generalitat serà la justícia. A poc a poc els ciutadans i ciutadanes d’aquest País, hem d’apartar del sistema democràtic a aquesta gent. Aquesta gent que es sent ama del corral i del carrer, ama de la Barraca. La gent té saviesa i encara que puga semblar que les coses s’obliden d’un dia per l’altre, la imatge de la dependent Elvira Murcia expulsada de les Corts mentre Blasco ocupava el seu escó, és lamentable i cridanera per a qualsevol persona que tinga cor, sentiments i vot. Tal vegada siga veritat que sense Blascos pugam viure millor.
