La indústria memètica


Aquesta és una època loquaç. Això no vol dir que és eloqüent ni lluminosa. La major part del que s’hi enuncia és reiteració, els tòpics es mesclen amb els arguments, les mentides amb les veritats i allò que ha estat provat amb el que simplement se suposa. Són uns temps excel·lents per a aquells que supleixen la falta de talent amb retòrica, per als xarlatans, per als que suren gràcies a la seua facúndia, per als embolicadors, per als tocacampanes. Hi ha hagut èpoques en què tota aquesta gent ho ha tingut més difícil o en què ha hagut de conformar-se a fer ús de les seues habilitats davant d’un auditori limitat. Però aquest és un període històric en què les audiències s’han fet immenses, i estan constituïdes d’una banda per uns que tenen una por atroç a callar, perquè si ho fan igual deixen d’existir, i d’altra per uns a qui els espanta que ningú no els diga res, perquè temen que això els mene també a la desaparició. I així és com el món s’ha acabat omplint de soroll i els venedors de botzines s’han omplit les butxaques a la callada.
 

Ningú no dubta que Walter Benjamin tenia raó, però encara que ell ja intuïa el pro i el contra de la qüestió, segurament se sentiria alarmat si veiés les dimensions que ha assolit el fenomen que albirà en el seu celebèrrim assaig L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, publicat el 1936. «Amb l’expansió creixent de la premsa», hi deia, «una part cada vegada més gran de lectors va passar, ocasionalment per ara, a formar part dels qui escriuen. La cosa va començar en obrir-los la seua bústia la premsa diària; avui ocorre que a penes hi ha un europeu […] que no haja trobat alguna vegada l’ocasió de publicar una experiència laboral, una queixa, un reportatge o alguna cosa semblant. La distinció entre autor i públic està per tant a punt de perdre el seu caràcter sistemàtic […]. El lector està sempre disposat a passar a ser un escriptor […], aconsegueix accés a l’estat d’autor». Això era ja així en els anys trenta, i avui és més veritat que aleshores (1). Ara a tots se’ns brinda l’oportunitat de dir la nostra. Però alguna cosa falla quan el que fem, sobretot, és repetir idees alienes amb resultats si més no anodins. Dóna igual com és d’elevada una idea en origen: una banalitat mil vegades repetida no fa una genialitat, però una genialitat mil vegades repetida esdevé invariablement una banalitat. Fa temps que a les paraules els està passant com als antibiòtics, que estan perdent eficàcia de tant usar-les i d’usar-les tan malament.

Richard Dawkins pareixia que l’havia encertat quan va tindre la intuïció del mem. Segons la idea original, que data de mitjans dels anys setanta, abans de l’era d’Internet, «mem» seria el replicador cultural que pren el relleu del replicador genètic, la cèl·lula d’ADN, sobre el qual es basa l’evolució biològica. Aquest nou replicador seria, segons Dawkins, «una unitat de transmissió cultural, o una unitat d’imitació» que utilitza com a caldo de cultiu la cultura humana. «Exemples de mems —deia Dawkins en El gen egoista— són: tonades o sons, idees, consignes, modes pel que fa a la vestimenta, formes de fabricar atuells o de construir arcs», i citava com a exemple suprem de mem la idea de Déu: «Déu existeix, encara que siga en la forma d’un mem amb un alt valor de supervivència, o poder encomanadís, en el medi ambient creat per la cultura humana». Però Dawkins es referia clarament a conceptes culturals que havien resultat reeixits després de molts segles d’història i múltiples mutacions, no a la gracieta que avui va de telèfon en telèfon com un poll, per a anar a perdre’s en la jungla de les xarxes socials. Gràcies a Internet, el concepte de mem ha acabat en una fotesa. És una favada que es repeteix, o una cosa amb trellat que, a còpia de repetir-se, esdevé una favada. Internet tendeix a trivialitzar-ho tot, i el que ha passat amb la idea mateixa de mem n’és la prova fefaent.

A això cal afegir que igual que ha aparegut una enginyeria genètica, també ha aparegut una enginyeria «memètica». Una indústria, més aviat. No ho explica tot, però confirma el que apuntava Benjamin, quan en l’obra esmentada recordava que «l’alineament també creixent de les masses [és l’altra cara] d’un mateix i únic succés. El feixisme intenta organitzar les masses recentment proletaritzades sense tocar les condicions de la propietat que aquestes masses urgeixen a suprimir. El feixisme veu la seua salvació en el fet que les masses arriben a expressar-se (però que de cap manera facen valdre els seus drets). Les masses tenen dret a exigir que es modifiquen les condicions de la propietat; el feixisme procura que s’expressen precisament en la conservació d’aquestes condicions. En conseqüència, tot desemboca en un esteticisme de la vida política [el subratllat és nostre]. I afegia que: «Tots els esforços per un esteticisme polític culminen en un sol punt: la guerra. La guerra, i només ella, fa possible dotar d’una meta els moviments de masses de gran escala, tot conservant les condicions heretades de la propietat. Així és com es formula l’estat de la qüestió des de la política. Des de la tècnica es formula de la manera següent: només la guerra fa possible mobilitzar tots els mitjans tècnics del temps present, conservant alhora les condicions de la propietat.»

Són paraules que van ser dites en ple auge dels règims feixistes, en els albors de la segona guerra mundial, i per tant cal extrapolar-les amb compte. Però si ens resulten tan inquietants en els temps actuals, ha de ser per alguna cosa. Ja està més que demostrat que la guerra no sols es fa amb canons. Encara que, si cal, també.

(1) Per això la posició de certs intel·lectuals sona tan anacrònica a més d’absurdament reaccionària.

Joan Dolç
Balanç d'existències

Balanç d'existencies

Comentaris

Gat País Valencià
2.

Un article magnífic. En la mateixa línia d'excel·lència, el titulat "Imbècils", del mateix autor, al qual ens remet la nota final en pressionar la frase "la posició de certs intel·lectuals". Enhorabona!

  • 0
  • 0
Obrer que llig
1.

Açò es el que es diu instruir delectant, gràcies al text m'assabentat d'on ve la paraula "mem".
Encara que es veritat que ara tot es trivialitza ràpidament el problema que veig jo es que estem saturats d'informació i costa, com deia Machado, "separar las voces de los ecos".
Pot ser, jo mateix, estic contribuint amb les meues paraules a saturar les xarxes; però alguns comentaris son una provocació que conviden a rebatre'ls. Es llig cada cosa per ahí.
Per cert, les fotos son inquietants.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat