Aquesta agenda logorrèica, tan espessa com insubstancial, l’elaboren altres, l’enceten altres, però som nosaltres, majorment, els encarregats de complir-la. Parlem del que volen que s’hi parle i en els termes que preveuen que s’hi parlarà. Sempre sorgeixen imprevists, però són reconduïts amb rapidesa. La capacitat que tenen per a redirigir la nostra atenció quan sorgeix alguna contingència és quasi omnímoda. És per això, precisament, que les forces neoliberals s’han apropiat dels mitjans d’adoctrinament. El que uns sostrauen al debat públic, els altres no ho aporten, no tenen com fer-ho. Per això (encara que no sols per això), les fronteres de la confrontació s’esfumen.
L’actual discurs progressista, tal com es manifesta al fil de la quotidianitat, fa feredat: adhesió a la violència indiscriminada quan es tracta de combatre certes formes de terrorisme fortament publicitades, defensa tancada d’un estat del benestar que confon la cobertura de les necessitats bàsiques amb el manteniment d’uns privilegis basats en el neocolonialisme i contra els interessos globals del planeta, assumpció de la cultura consumista sense melindros dignes de menció, apologia d’un concepte de multiculturalitat embullat, contradictori, oportunista i, a la fi, hipòcrita, combinat amb un recel difícil de dissimular davant de fenòmens com les emigracions massives, etc. I tot adornat amb una ensalada de conceptes polítics de diversa procedència, tan escassament intel·ligible com un llibre amb les pàgines sense numerar i enquadernades a l’atzar.
En nom de l’emancipació, vam dissoldre totes les nostres conviccions sobre l’emancipació amb l’àcid del dubte, que vam convertir en un valor intrínsec i vam elevar als altars, tant ens donava si era raonable com si no. Espedaçàrem no només la nostra cultura política, també la que fins llavors s’entenia com a “alta cultura”, arrancàrem tots els seus rebrots i deixàrem que els enfants terribles del postmodernisme llauraren el guaret amb el seu somriure de pàmfila superioritat. Fa anys que esperem que hi cresca alguna cosa i no hi brolla més que algun moniato de tant en tant. Estem descobrint que potser no era tan urgent ni tan necessari triturar d’aquesta manera el cànon, i que no ens podem passar la vida esbudellant la joguina que vam heretar. El postmodernisme ha resultat ser mil vegades més convencional que els referents que pretenia deixar enrere.
Ara, en contradicció amb unes lletres que volen ser explícitament transgressores, els cantants fan servir fórmules musicals esgotades, sovint puerils i quasi sempre estantisses; els cineastes, quan no s’ensorren en un naturalisme pla, s’entreguen a les còmodes servituds dels gèneres i l’artifici visual, allunyats de tot el que els envolta; els escriptors ens conten per enèsima vegada la revolució, però no saben com fer-la ni dins ni fora de la literatura; el pensament malda inútilment per escapar de l’ull d’un remolí on ja sap que no hi ha res. Tot continua sent succedani i simulació i la incapacitat de generar formes d’expressió pròpies és el senyal més clamorós de la vacuïtat i la ineficàcia de tot aquest desplegament intel·lectual.
No hi ha canvis significatius en les estructures narratives perquè no hi ha canvis substancials en els discursos, que són, al capdavall, els que les originen. Fa temps que sentim la necessitat de construir una alternativa al desencant i l’apatia pròpies d’aquest període i no sabem com. Potser no és casualitat que l’auge del neoliberalisme i el de la postmodernitat siguen històricament coincidents, potser hi ha alguna relació entre la ideologia neoliberal i el pensament i les expressions artístiques postmodernes. És una relació plausible de la qual no se’n parla molt, però és un fet que mentre Felipe González encetava el camí de les privatitzacions el 1982, Almodóvar, a Laberinto de Pasiones, presentava Madrid com la ciutat més moderna i esbojarrada del planeta i, el 1992, mentre es dissolia la Unió Soviètica i Francis Fukuyama anunciava la fi de la història, Fernando Savater, en Ética para Amador, enunciava un cridaner i equívoc: “Fes el que vulgues”.
Amador, ara, està tractant de fer el que pot. Tots estem tractant de surar en el fangar de la postpostmodernitat. I, com és ben sabut, el que millor flota en qualsevol circumstància són els cagallons. Allò que uns fan per ignorància, altres ho fan per cinisme. Barrejats amb els que estan en el tall de bona fe, hi ha una legió de barruts que treballen a fons en un cert tipus d’indústria “reivindicativa”. En les seues mans, la memòria històrica esdevé un exercici estèril de nostàlgia i el feminisme, l’homosexualitat, el racisme, l’emigració o l’ecologisme de quota i reciclatge són triperia que utilitzen per a elaborar xarcuteria subversiva variada, aliment barat per a temps d’escassetat ideològica. Traficant amb aquesta mercaderia, van convertint les reclamacions històriques de col·lectius secularment fotuts —que en bona lògica haurien d’haver donat lloc a transformacions socials profundes— en els articles d’un nou codi conservador darrere del qual saben que hi ha un negoci segur i una clientela garantida. I no és casual que aquesta nova ortodòxia es consolide fonamentalment a través del llenguatge, que determina amb ferocitat creixent com cal referir-se a cada un dels temes que van entrant en fila índia —de bell nou, encara que d’una altra manera— en el regne del tabú.
Tot és coherent amb aquest simulacre de revolució eminentment verbal, que perd les seues escasses forces per la boca, amb el seu caràcter de farsa, de representació delimitada temporalment i espacialment per les disposicions governatives i ideològicament pel desvergonyit discurs triomfant.
Joan Dolç
Balanç d’existències
